Un poc de mi

Nietzsche deia que tots som uns pallassos intentant imitar el “jo ideal” sobre el qual ens projectem. Jo no suporto els pallassos, em fan molta pena intentant fer riure fent-se mastegots i caient... qui riu d’això mereixeria ser considerat esser humà classe B. Perquè classifiquem els cotxes? “Mercedes Classe C” i no a les persones? Estic segura que hi ha persones classe A, B i C i D i també n’hi ha que són Z i fan turisme sexual amb nenes petites i altres coses esgarrifoses. Què crec que fa algú A, B, C o D? No pas els diners sinó la qualitat del seu cor.

També mirod’estar bé. El món em resulta molt convuls, molt confús, els interessos de la gent molt estranys. “Un mundo raro” crec que deia Chavela ... així que sóc una mica com aquell poeta tan meu, en Pere Quart. Que feia així:

Jo sols vull
- ei, si pot ser -:

Un poc de fam 
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
 i un poc de llit.
Un xic de set
 i un poc de vi 
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes 
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic 
i un poc de pac
-o un xic de sou
 i un xic de xec.

I un poc de sol
 i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
 i un xic de mal.
Un poc de mel
 i un poc de fel.

I un poc de nit 
i un xic de por,
i un poc de pit 
i un xic de cor 
i un poc de crit.

I un xic de llum 
i un xic de so:
un poc de llamp 
i un xic de tro.

Un poc de goig
 i un xic de bes
 i un poc de coit. 

I un xic de gos.

I un poc de gat.

Un poc del fort 
i un poc del fluix.
I un poc de rom
 i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
 i un xic de gris
 i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren 
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu. 
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam 
i un poc de gel.

Un poc de sant
 i un xic de drac.
Un xic de risc
 i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
 i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar 
amb aus i flors.
I un poc de bosc 
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec 
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar 
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli 
i un poc de cuir 
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc 
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
 i un xic de rang.

I a més del meu
 un poc del seu
 i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.



Ah! Què m’havieu preguntat qui sóc i no pas què vull? És que jo crec que som allò que volem i allò que fem. Aquesta és la fòrmula de la identitat, les substàncies que omplen el jo. I tu, com ets? és a dir, què vols? un poc de tot, i un molt de res, un pot ben ple o un cor ben ble, un sac de sal o un pop al mar, o un pet ben curt de dins del cul, o un xic de mel del cel dels ulls ben grocs d'un gall gris-groc? I és que tot és possible perquè és un molt molt rar!

Quan el botxí agafa el discurs de la víctima

Ja fa massa anys que dura, però ara ha fet una revifalla. Avui, per a molts, la catalanofòbia té rèdits electorals, i molts, avui, estan tan cofois que els sembla que poden ballar xotis sobre la nostra llengua. I si tanta prepotència podria ser massa, es disfressen de víctimes per reblar una mica més una llengua, la nostra, històricament tan castigada i avui tan necessitada d'actituds fermes.

Distorsions, demagògia desacomplexada, arguments falsos que xoquen directament amb la realitat i la història... segur que us deu sonar el dret a tothom a rebre ensenyament en la seva llengua, si és el castellà; fer-nos creure que l'ús del català s'ha radicalitzat, tot acusant-nos - això ja no sé si és per riure o per plorar - de feixistes i intolerants... ja que la història i la realitat de la llengua catalana demostren tot el contrari: hi ha una clara inferioritat de l'ús social del català. Podeu i trobareu molta gent que no entén i no parla, ni escriu ni llegeix el català, però ningú, a diferència d'algunes persones a principis de segle, poden viure a Catalunya sabent només el català, tothom sap el castellà. Sí, la constitució imposa saber el castellà i a fe de Déu que tothom el sap.

Tenim una llengua petita, a diferència de la castellana que és una llengua imperialista i colonial. I no tenim un estat que la defensi, a no ser l'Estat Espanyol, perquè aquesta és la instància superior on han d'anar a parar sempre els nostre precs. Algú dubta, sincerament, avui de com ha estat de desballestada i sotmesa la llengua catalana en èpoques no tan pretèrites? No seria un bon exercici democràtic compensar, tenir cura i protegir la llengua catalana? Esperàvem una Espanya democràtica, acollidora, que ens digués "en èpoques dictatorials la vostra llengua era humiliada i atacada fins a la seva exterminació; avui, des de la democràcia, tots la defensarem". Tots els qui parlem el català som bilingües; molts dels qui que defensen el bilingüisme estan defensant el dret de viure i expressar-se només en castellà a Catalunya.

L'any 1983 es va aprovar la llei de normalització lingüística: una llei que feia referència a l'ús del català com a llengua oficial, i el situava com a llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest era un gran mèrit: tothom aprenia el català a l'escola... S'entenia, doncs, d'una banda, que calia "normalitzar-lo". De l'altra, i per damunt de tot, es veia que calia donar les mateixes oportunitats socials a tots els infants de Catalunya. No oblidem que aquesta mateixa llei ja establia, i continua sent vigent, que l'infant, en finalitzar l'educació obligatòria, havia de tenir competència lingüística en català i en castellà. Està més que demostrat que els infants catalanoparlants acaben sent competents en català i en castellà, independentment de la llengua en què s'hagin escolaritzat, i, per contra, els infants castellanoparlants i, evidentment, els nouvinguts, si no aprenen "en" català a l'escola, mai no en tindran una competència plena. La immersió lingüística és un triomf de normalització i de veritable bilingüisme. El millor favor que s'ha fet a la llengua i a la cohesió social, als inicis de la democràcia, avui es vol rebatre.

Dos apunts finals: si és possible viure, estudiar, treballar a Catalunya sense necessitat de saber el català, el català no podrà sobreviure. Per què saber una llengua tan prescindible? L'única manera per a què sobrevisqui és una ferma protecció i l'obligació del seu ús. Tot i el perill de ser titllat de feixista, cal constatar que és precisament per la persecució feixista que el català necessita protecció.

I un avís pels cofois de la "una, grande i libre", tan valents darrerament, Catalunya i el català té una llarga història de capacitat de lluita, de no deixar-se mai doblegar. Els atacs directes, fets sense mesura i sistemàtics, ens permeten defensar-nos i allunyar-nos més d'un projecte comunitari on només ens volen per pagar impostos. És la subtilitat i una aparent normalització el que ens debilita, els atacs d'alguns omplen de força la nostra resistència.

Montse Barderi

Article Publicat al Diari de Sabadell el 18 de febrer del 2011

Les formes del mal

Sembla que la nostra societat no només té moltes dificultats per anomenar al mal, mal sinó que el mal cada vegada és més difícil d’identificar: cada cop agafa formes més alambinades i subtils sense deixar de ser el mateix mal de sempre però disfressant-se per tal d’augmentar la seva afectivitat.

El mal del maltractament animal, agafa el nom de cultura quan el ministre Wert afirma que el nou govern donarà més diners als toros perquè els qualifica de bé cultural i menteix al dir que França vol reconèixer la tauromàquia com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest mateix mal fa que Govern de la Generalitat dóna via lliure als correbous al territori.

A banda del masclisme que deixa el seu rastre de sang amb tantes dones mortes, el de dia a dia es fa subtil i estratega: busca dones que parlin amb la veu del poder – ostentat per homes – per fer-nos creure que de feminismes n’hi ha molts. Avui ja no patim el masclisme evident de “la dona ha d’estar a la cuina”, ara és educat, aparentment ben argumentat però igual de terrible, com ara dir que per ocupar un lloc tan se val que siguin homes o dones, només cal que estiguin ben preparats i ens trobem que és una nova fórmula per tornar a apartar les dones.

El mal d’una Catalunya sense capacitat de decisió i contínuament esmunyida, gràcies a una potent campanya de catalaonfòbia, és del tot patent: tenim recursos al constitucional per a qüestions bàsiques que tiren per terra la nostra capacitat d’autogovern com l’Estatut d’Autonomia o la immersió lingüística. Li’n diuen Estat i mitjans legals per fer justícia.

El mal del capitalisme, amb les seves desigualtats i enriquiment dels més poderosos, ha mutat: s’ha fet una bèstia ferotge que ja no produeix, només especula: els seus tentacles són inversions, assegurances, fons que compren i venen no ja coses tangibles sinó divises, accions, bons, etc. La dada resultant és terrible: els mercats especulatius mouen un capital 75 vegades més gran que els de l’economia productiva.

El mal de la manca de democràcia, la tirania dels mercats, és un fet. Només cal veure que el Govern Estatal donarà una nova injecció de capital, més de 6.000 d’euros als bancs per sanejar-los. No se li pot dir democràcia als governs si treballen pels marcats, se’ls hauria de dir servidors del mercat,

El totalitarisme també arriba en forma de control. Control al cos de la dona, que se la declara no autònoma i lliure, i de nou se li prohibirà avortar. Segurament aquest, però, és el mal de la dictadura franquista tan presents en judicis com el de jutge Garzón perquè com va dir el ministre franquista, Manuel Fraga en la seva darrera entrevista “Si no vencí reyes moros, engendré quien los venciera”.

Engendrats ja estan, i no són com els seus pares: tots han après que la repressió directa i indubtable genera oposicions igual de directes i indubtables, per vèncer cal oposicions subtils, disfressades de gran civilització, amb arguments legals i de tota mena, amb un aire moderat i modern... són totes elles formes del mal, tan negres i mortals com les anteriors però molt més difícils de vèncer. Avui ja no tenim ni el dret a la revolució com quan els nostres avantpassats eren explotats per un dictador tangible, avui només ens queda la indignació astorada d’un món cada cop més opac i sense responsables visibles.

Article publicat al Diari de Sabadell, febrer de 2011

RONALDO O SÒCRATES

Cristiano Ronaldo diu que se sent envejat perquè és “jove, guapo i ric”. Deixant de banda que això de sentir-se envejat és el corriol que sovint agafa l’autocrítica per no exercir com a tal, val a dir que sobretot és admirat. Admirat perquè és una realitat contrastada que avui els nostres nens i joves tenen com a màxims ídols socials els futbolistes i, les noies, les cantants. Ser famós, ric, jove, guapo xutar la pilota i moure el melic a ritme de waca waca és el màxim ideal que la nostra societat ofereix als seus joves.
Però vull pensar que això no sempre va ser així, que en les antigues olimpíades gregues els atletes, tot i que eren coneguts i reconeguts i se’ls posava el llorer al cap i eren celebrats com Leònides de Rodes, un cop que s’acabaven les proves físiques, els joves restaven fascinats, durant tot l’any i sempre, per un altre personatge: Sócrates. Sócrates era vell, lleig com una mala cosa i més pobre que una rata. I, malgrat tot, despertava l’admiració dels joves d’Atenes. Per què? Perquè els ajudava a pensar, a ser millors. Exercitava un art molt especial: la maièutica, que volia dir treure de l'altre el que ja té, fer de comadrona. A base de preguntes, d’analitzar, de tornar a preguntar els joves arribaven a les veritats que ja portaven dins seu i que amb l’habilitat necessària descobririen. Exactament la tasca que fa un bon mestre i, de fet, la maièutica és la forma més bonica d’amor que conec perquè significa treure de l’altre el millor que té.
Però aquest moment que em vull imaginar tan feliç – fins i tot no volent recordar que les noies estaven a casa, cosint i sense poder parlar gaire amb ningú – va durar poc. Sócrates va ser condemnat a mort per la seva ciutat, per Atenes. Va ser condemnat per impietat i per pervertir els joves. Però eren acusacions que no tenien cap sentit: feia nosa als governants i potser preferien joves més passius, un poble inculte i acrític sempre ha estat molt més fàcil de governar.
I després de la mort de Sòcrates em vull imaginar als joves plorant, orfes de pensaments, d’idees, de reflexions , sense l’aventura d’aprendre, dels desafiaments que comporta no pas el saltar més alt o més lluny, sinó de ser més ètic o de superar un prejudici. Els joves, orfes d’un líder es van preguntar: i ara a qui podrem seguir i admirar?
I un Cristiano Ronaldo del moment els va dir: veniu a mi. Em podreu envejar o admirar per ser guapo, ric i jove. També tindré un entrenador que ficarà el dit a l’ull d’algú perquè pugueu invertir en aquesta anècdota totes les hores del món. De trivialitats com aquestes en farem fets nacionals: veureu les imatges mil vegades repetides, després llegireu articles d’opinió, farem programes còmics reproduint aquest petit fet, podreu invertir dies i dies en això si us hi aveniu. Al final, us garantim que deixareu d’enyorar totes aquestes qüestions socràtiques de “què és el bé?”, “com puc ser millor?”. Aprofundir en què és l’amor o el coneixement arribarà un moment que us resultarà molt i molt feixuc, ben poc interessant. Us prometo apartar-vos de la passió de saber, que ara us causa un dolor tan gran per no tenir el vostre mestre.
I van passar els anys, i els models sempre eren els mateixos, variacions del futbolista i la cantant, com ara els toreros i les folklòriques d’abans de la democràcia. I la promesa del Ronaldo de l’antiga Grècia es va complir: i avui cap jove es podria mai creure que hi va haver un temps que els vells savis eren més admirats que els joves futbolistes .

Article publicat al Diari de Sabadell, octubre 2011

Primatòlegs equivocats

Els primatòlegs Roger i Deborah Fouts consideren que els ximpanzés, posseïdors d’una cultura pròpia, haurien de tenir el dret de propietat sobre les seves selves. Ser “posseïdor de cultura pròpia” sempre ha estat un atribut típicament humà i sembla que molts animalistes creuen que humanitzant els animals sentirem més respecte, comprensió i empatia, i actuarem com a veritables germans grans, protectors i conscienciats de les seves necessitats i els alleugerem el seu patiment.

Aquests insignes primatòlegs comparteixen la mateixa tesi que un exitós film de dibuixos animats: Happy Feet. L’argument del qual era que els éssers humans es commouen quan els pingüins ballen com les persones i per fi entenen que no els han de contaminar el pol nord. Però és mentida: ens podrien cantar com la Carmen Miranda “South American Way” amb el cap ple de fruites i no els salvaríem l’hàbitat.

No, aquest pressupòsit no funciona: l’ésser humà no desenvolupa l’empatia gràcies a característiques humanes . Ens fan gràcia, però no els salvem de res. Ens fan gràcia i per això fem robots amb formes humanes que ens resulten més propers, o ens inventem races de gossos i gats, com la persa que amb grans ulls i poc nas ens recordi la cara d’un infant.

No desenvolupem cap empatia però, en canvi, sotmetem els animals a ser el que no són. Els primatòlegs que defensen la cultura ximpanzé, han comprovat amb estudis les grans capacitats dels ximpanzés perfer una mica de persones: aprenen la llengua de signes, fan poemes, soliloquis, converses... som absolutament etnocentristes, no ens interessa la seva intel•ligencia, sinó si poden desenvolupar una intel•ligència semblant a la nostra. No volem saber com són, sinó si s’acosten a nosaltres: els grans reis del món. Tinc la convicció profunda que acaben fent d’homenets per amor als seus cuidadors i perquè els deixin tranquils d’una vegada, perquè si són intel•ligents de veritat mai entendran perquè els fem fer coses tant estranyes.

Tenim molts exemples de simis que després de continus aprenentatges, confiscats, criats únicament entre humans, d’adults acaben tenint terribles problemes d’identitat (hi ha primats que han patit molt en ser reintroduïts dins la seva espècie després d’haver viscut únicament entre humans, el famós Floquet de Neu n’és un cas).

Per tant, estudiosos, no s’escarrassin més: els animals més humanitzats no seran alliberats. Els óssos amb tutú no han estat alliberats, els pobres i torturats monos amb caretes que demanen caritat a Indonèsia, tampoc. No ens importa que els animals tinguin tics i tocs humans, perquè ens són indiferents els propis humans: 1.000 milions de persones passen gana al món, 2 milions de persones passen gana a l’Estat espanyol, no necessiten semblar persones: ja ho són, i no reben l’empatia dels més rics.

De fet, espero que els animals no s’assemblin mai als éssers humans, amb una espècie depredadora, cruel i terrible ja en tenim ben bé prou. Precisament hem de salvar els animals perquè no s’assemblen a nosaltres.

Article publicat al Diari de Sabadell el 24 de setembre de 2011

L’autenticitat es diu Ivett Nadal

Arriba, es treu les botes i es queda amb els peus nus sobre l’escenari. Porta un munt de papers, de poemes seus, els escampa, li cauen. Toca sempre la cançó amb la que s’ensopega: el primer full que recull del terra. Peus nus, desori de paperam. Aquesta és la marca de la casa, l’estil sense trames d’aquesta cantant i poeta.
Recita amb ímpetu, com deia Lorca, amb la vehemència de defensar els seus poemes. I diu coses com aquesta:
Voldria ser
l’escuma blanca 
de la teva cervesa,
perquè no embriaga 
i fa lluir l’estrella.
Voldria ser,
L’avís de conversa,
Perquè no promet,
Ni dictamina sentència.
Voldria ser,
La creu vermella,
Per dar-te preferència,
Davant de qualsevol emergència.
(I no saps com em dol 
Pintar-me els ulls,
I no aconseguir,
La mirada de la Gioconda,
Però que carai!
Si la Gioconda
No es pintava!)


Sí, no hi ha tòpics, ni paraules mil vegades repetides, ni aquella manera de cantar a l’amor amb l’originalitat de les pedres. I s’agraeix perquè la seva joventut ens ho faria disculpar. Però no cal, perquè té molt clar qui és, i canta i escriu amb veu pròpia tot i que embolcallada de molta poesia catalana que se li ha anat infiltrant sense deixar de ser mai ella mateixa.

I després canta amb aquells ritmes melodico-pop-rock que fa que tot resulti com fàcil i a la vegada sincer, però les lletres segueixen ferint i fent-te pensar. Perquè parla de presons, de perdó, de la vida, l’amor més enllà de l’amor quan es té l’alliberament d’estimar o de què importa res si pots jugar. I versiona poemes de Brossa i cita Homer. I de cop te n’adones que tot sembla sabut però que aquesta vegada és diferent, que a primer cop d’ull pot semblar una proposta més, d’aquelles repetides i que no punxen ni et treuen sang ni provoquen guspires als circuits del pensament... però no és així. Ivett et fa entrar a cop de cançó, perquè no et deixa respirar perquè va sense pauses d’una banda a l’altra recitant i cantant... i sents que alguna cosa t’ha sacsejat i se’n diu autenticitat, una paraula molt repetida que amb ella apareix com acabada d’estrenar.

El concert va consistir en un viatge per la major part dels temes que dels seus dos treballs: Guerres dolcíssimes i a l’Esquena d’un elefant acompanyada d’una banda que sona molt bé amb baix i guitarra elèctrica i bateria.

Sí, clar, és molt jove, pot tenir una posada en escena més treballada i li queden coses musicals per polir, per treballar i millorar... però l’essència de posseir allò tan necessari: tenir alguna cosa a dir i saber com fer-ho, ja ho té, la resta només són millores tècniques i musicals. El més difícil ho té: el talent i el coratge de ser ella mateixa.

Entrevista a Ivette Nadal

Un ídol
primitiu em dóna

el que una catedral
ja no em pot donar
Joan Brossa


Ivette Nadal va néixer a Granollers l’any 1988. A Vic ha après a tocar la guitarra i a tenir-hi una relació intensa, a Vic també va estudiar a l’Escola d’Art, a la Universitat de Barcelona hi va estudiar Història de l’art. Al 2007 va enregistrar el seu primer disc, “Guerres dolcíssimes”. Al 2009 va ser el torn per al seu segon treball “A l’esquena d’un elefant”.

Just després del seu concert, de màxima proximitat al pati de la Casa Taulé, encetant el Cicle Elles, entrevistem Ivette Nadal des de les impressions del què acabem de viure.


En primer lloc m’agradaria fer referència que abans de cada cançó recites un poema. Són teus? D’on sorgeixen?

Si, són meus, i són poemes que estan fets al mateix temps que les cançons i els vaig intercalant per tal de presentar-los. I, en lloc de fer una explicació de cada cançó dic un poema. M’agrada utilitzar el poema per dir el què també m’ha inspirat per fer la cançó. Són poemes escrits en la mateixa època, moment i situació en què vaig fer també la cançó.

On podem trobar el teu llibre de poemes “Camí privat”?
Està autoeditat, es pot trobar a través de la meva pàgina web www.ivettenadal.com o en algunes llibreries com les de Tàrrega o de Girona.


M’ha impressionat la gran honestedat del teu treball. Em pots dir alguna cosa del què significa per tu aquesta radical autenticitat?

Això que em dius a banda de ser una floreta, et diré que no sempre és fàcil de representar. De vegades és bo i d’altres és dolent perquè explicar la teva veritat, quan expliques coses teves és més difícil. Si tens un dia bo cantar coses tristes és difícil i al revés, quan alguna cosa t’afecta molt després cantar-la també és obrir més la ferida. Però jo només sé fer alguna cosa autobiogràfica totalment i exposo el que he viscut.


Perdona el tòpic però què et sents més: poeta o cantant?
Són títols molt elevats, en aquesta casa hi han hagut molts poetes de veritat i jo no me’n sento. Faig una mica de poesia i una mica de cançó però no sóc ni una cosa ni l’altra.


Sempre s’agraeix aquesta humilitat. Tornant a la teva poesia, quan recitaves i l’ús del llenguatge que feies m’ha recordat molt a Enric Casasses, pot ser?

És el meu mestre i un amic, i amb qui he compartit coses literàries i de vida. No em sap gens de greu que em diguin que m’hi puc assemblar. És com un mirall i és un poeta que ha obert moltes portes a poetes actuals. I és cert, hi ha una gran influència sobretot amb la rima i la manera d’entonar, segurament.
Temàticament som diferents però sí que hi ha la mateixa intenció a l’hora de dir. No imito però sí que em sento dins de la seva escola i del camí que ell va obrir. Això de recitar amb un ritme, amb una intenció i ser gairebé un cantant de rock però de poesia.


Explica’m què llegeixes i què t’interessa perquè és interessant trobar-se persones tan joves, de només 23 anys, amb aquest bagatge cultural...

M’agrada en la realitat trobar-hi una vessant literària, i he begut molt de poetes catalans com l’Enric Casasses o l’Anna Vilar, també de Josep Pedrals que és un poeta molt jove. M’he mogut sempre en cercles de poesia que et dóna una manera de dir les coses diferents, però m’ha influenciat la manera de dir-ho i entonar-ho però el contingut és molt personal. Això meu parteix de l’experiència i en la poesia i els autors hi he trobat una manera de dir.

M’ha impressionat que en aquests ritmes fàcils, melòdics, rock i pop, hi poguessis encabir tanta transcendència. Com t’ho fas?


Sí, sovint quan dius que fas pop vol dir que fas lletres super-simples i recurrents. Però tot i que em sap greu de vegades les etiquetes són importants i volen dir coses. I aquest tipus de música porta a una alegria trista.

Em parles molt de la tristesa, de fer de la tristesa alguna cosa alegra...

Sí, m’agrada treure color i força de la tristesa. Com la cançó l’Aristòcrata que parla d’una mort però que no et fa plorar. Lluito per treballar sobre la tristesa.

La tristesa com a font de saviesa, d’aprenentatge, de coratge?

Exactament de font d’energia, amb ironia. Cada vegada m’interessa més una tristesa irònica.

Creus que la tristesa és constitutiva o una visió privilegiada de la realitat?

Hi ha una part que m’ha tocat genèticament, i també tinc una certa actitud. I fer coses creatives, poètiques i personals també fa que hi vagis entrant més. Per això ara estic treballant precisament en això, en donar la volta a les tristeses i fer-les interessants de viure i d’explicar.

Què tal aquesta nit amb un format tan íntim? Què tal t’ho has passat tocant a Sabadell?

Un plaer, el lloc m’ha impressionat perquè és molt bonic, molt reduït, i també he sentit que tot el que faria es veuria molt més... com em cauen els papers, com canto, com respiro... però jo sóc imperfecte, no em vull controlar i el dia que ho faci també perdré moltes coses. S’ha d’intentar perfeccionar el desordre però sabent que és imperfecte sempre i això és part de la seva autenticitat.