Oleguer Aymamí i Dani Espasa


Entrevista a Benet Casablancas


Estem preparats per a les sexualitats?


Entrevista amb José Menor

“si m’hagués de defi nir amb una sola
frase, seria ‘recerca i curiositat constants”


JOSÉ MENOR (SABADELL, 1977) ÉS UN DELS MÚSICS
MÉS IMPORTANTS DE LA CIUTAT, I SENS DUBTE, UN
DELS MÉS JOVES. VIATJA ARREU DEL MÓN ACTUANT
ALS TEATRES MÉS DESTACATS, QUAN ESTÀ PER
CASA S’HA D’APROFITAR PER CELEBRAR-HO, LA
SEVA DARRERA GESTA: FER LA GRAVACIÓ QUE
COMPLETA L’OBRA DE JOAN GUINJOAN (INTEGRAL
DE PIANO A COLUMNA MÚSICA EN DOS VOLUMS),
GUINJOAN ÉS UN DELS NOSTRES COMPOSITORS MÉS
PREUATS DE MÚSICA CLÀSSICA CONTEMPORÀNIA


MONTSE BARDERI
José Menor (Sabadell, 1977) és un dels músics més importants
de la ciutat i, sens dubte, un dels més joves. Viatja
arreu del món actuant als teatres més destacats. Quan està
per casa s’ha d’aprofi tar per celebrar-ho, la seva darrera
gesta: fer la gravació que completa l’obra de Joan Guinjoan
(Integral de Piano a Columna Música en dos volums). Guinjoan
és un dels nostres compositors més preuats de música
clàssica contemporània.
és una sort i força difícil veure’t per sabadell, quina part
de l’any pots estar aquí? Casa teva és el món o segueix
sent Ca n’oriac?
Em sento de Sabadell sempre! La prova és que vaig tornant
amb assiduïtat i la família està aquí. Aquest any viatjo molt i
l’any passat la meva base era Nova York perquè tinc el grup
de cambra allà: New York Chamber Musicians. Però la veritat
és que el lloc on visc pot variar molt d’un any a l’altre.
Joan Guinjoan s’ha defi nit a si mateix com “un compositor
del Mare Nostrum amb mentalitat cartesiana”, com
es defi niria José Menor?
Sóc més complicat de defi nir amb una frase perquè tinc
massa inquietuds i diverses vessants. Estic molt interessat
amb Granados, Albéniz, no només sóc pianista sinó també
compositor... si m’hagués de defi nir amb una sola frase
seria “recerca constant i curiositat constant”. També sempre
m’ha interessat molt el jazz. Sempre busques una veu
per poder-te comunicar amb la gent, perquè això més que
professió és una vocació.
per aquesta darrera obra has rebut uns elogis enormes
per part de la crítica especialitzada. Et sents satisfet?
Em fa sentir satisfet perquè és un reconeixement al meu
treball, un treball sovint intens. Però sentir-se satisfet no
es viu com una parada, sinó
la idea positiva de continuar
creixent.
Guinjoan també diu que
la llibertat creativa no ha
d’estar condicionada per res
ni ningú. quins creu que són
els perills avui en dia per un
artista.
Voler agradar? Fer concessions
comercials? És un tema
complicat i extens. En el meu
cas la prova és que he gravat
la integral de piano Guinjoan,
i, per tant, em sento molt lliure
de fer el que faig, fer els projectes que a mi em satisfacin
artísticament. El més important és estar satisfet del que
dónes al públic. Jo em moc per les meves idees musicals i
artístiques. Aquest projecte el vaig proposar al mestre per
gust, interès i ganes de fer-ho. Però comercial tampoc ha de
ser sinònim de manca qualitat i hi ha moltes coses comercials
d’una gran qualitat.
No estem gaire acostumats a escoltar música clàssica
contemporània, sempre anem als coneguts Vivaldi,
Bach, Beethoven...
Trobo que sí que hi ha poc risc però també s’entén perquè
els programadors fan la funció comercial que han de fer,
ja que aquest és un negoci minoritari que va de davallada.
Com a artista, jo no penso comercialment però cal buscar
propostes noves, en aquest sentit l’OSV fa una gran tasca
de renovar els esquemes del típic format de concert. L’Obra
de Joan Guinjoan és difícil, hi ha poca melodia i sovint les
notes semblen voler expressar situacions o emocions , més
que no pas crear peces memorables (en el sentit de tornada
fàcil de recordar).
Em pot ensenyar a valorar aquest gran músic. Comenci
si us plau per dir-me perquè és gran i què he de tenir en
compte per comprendre’l i que m’agradi.
La primera cosa és estar obert a escoltar. Passa el mateix
amb la pintura realista i l’abstracta que amb la música
cacofònica. El principal és l’actitud oberta, sempre ens fi -
xem en els principis tonals i harmònics que és el que sovint
escoltem. Amb Guinjoan l’oïda s’ha de centrar en altres
aspectes com ara el creixement de l’obra en el temps,
en els timbres, les textures (caòtiques) i no la melodia (a
reconèixer el tema i veure com aquest es repeteix). És una
obra més abstracta i com amb la pintura abstracta no pots
dir “és un home dalt d’un cavall”, passes a veure “línies i
punts”. La tensió va directament a altres aspectes perquè
elimina tota la resta a propòsit, i la fa més abstractes i
apareixen altres recursos
Guinjoan ha composat simfonies, concerts... què té
d’especial la seva obra pianística?
Té recursos del piano que no trobes en cap compositor
clàssic, el tema de les polirítmies (que una mà vagi independent
de l’altre), matrius de notes, sèries...Fa estructures
fl exibles, espais d’improvisació, grafi es que es va inventar i
d’altres inspirades en compositors dels anys seixanta. Per a
l’intèrpret és molt agraït i fascinant.
a més de Guinjoan, quins altres artistes t’interessen i
quin projecte de futur ten entre mans?
Com a pianista ara estic molt interessat en Granados, el
gaudeixo molt i tot en ell fl ueix d’una manera molt natural.
Hem conegut a José Menor gran intèrpret, tindrem José
Menor compositor?
La darrera cosa que vaig fer va ser al 2004, un homenatge
a Neruda amb els 20 poemes d’Amor i una Cançó desesperada
i va ser una obra conjunta. Ara se m’ha tornat a
despertar per això de la recerca: vull buscar més i he tingut
aquesta fl ama. És una necessitat musical. No paro de
desenvolupar noves idees.
què li aconsellaries a un/a jove estudiant de piano que
estigui estudiant en algun dels conservatoris de la nostra
comarca i el seu somni sigui arribar a ser com José
Menor?
Que ho oblidi perquè és un món molt difícil (riu), seriosament
que si és el que veritablement vol, endavant.
Entrevista publicada al  Diari del Vallès Divendres, 5 d’abril de 2013 Temps d’oci 15

Enseñar las tetas compañeras, la igualdad nos espera publicado abril 2013 a Mujeres en Red

Visitas: 1755    Enregistrer au format PDF   

FEMEN es un movimiento en femenino (se niegan llamarse a sí mismas feministas) cuyas acciones de protesta consisten en hacer topless y pintarse eslóganes en el cuerpo, cosa que las ha hecho famosas en todo el mundo). Según una de sus fundadoras, Alexandra Shevchenko, este movimiento reivindica una mujer “femenina”, con talones y minifalda, en vez de una mujer “masculina” y resentida, imagen tópica de la feminista “radical”.
Me encantaría que Shevchenko leyera el libro de Beatriz Gimeno, La construcción de la lesbiana perversa, que conociera cómo se construye la lesbiofobia – a través de la visibilidad y representación de las lesbianas en los medios de comunicación – y se diera cuenta que su discurso no es tan original ni autónomo, que no es el resultado de una mente femenina preclara sino que hunde sus raíces en el patriarcado, en la forma en que éste demoniza la lesbiana porque nunca podrá reducirla a ser un mero objeto erótico. Cosa que, lamento decirlo, sí ocurre con las mujeres de su movimiento.
Es evidente que el patriarcado ha hecho un buen trabajo si aún hay mujeres que asocian feminismo con marimachos amargadas que matarían a los hombres y que se dejan crecer barbas. Mujeres no feministas del mundo uniros y renunciar a los frutos del feminismo como el sufragio universal o al acceso a la educación ¿Ah no? Vaya, vaya.
Es verdad que nuestro país, en la época del destape no mostramos el cuerpo en revistas ni en películas esgrimiendo a continuación un discurso feminista. Pero es verdad que este fue el principio de nuestra libertad, como creo que sí ocurre en su caso. Lo que sí tuvimos es una señora lesbiana maravillosa llamada Mary Trini que salía al escenario en pantalones porque creía que debía ser escuchada como cantante sin tener que ser juzgada por su cuerpo, dijeron de ella cosas tan absurdas como que estaba enferma o tenía una pata de palo. Es curioso como se parecen ambos discursos, el de la feminista fea y la cantante sin faldas porque tiene la pata palo.
Una vez dicho esto, doy la bienvenida FEMEN. Tendríamos que vivir en Ucrania, con una sociedad que tiene una idea muy determinada de lo que es ser mujer, con la imposición de un solo modelo “hiper-feminizado” en el sentido más convencional de la palabra, para comprenderlas.
Muchas, y seguramente algunos, lamentaremos estás escisiones en el feminismo, hay tanta igualdad por la que luchar que no podemos perder fuerzas en absurdas divisiones.
Pero de misma manera que no hay un solo tipo de mujer, tampoco existe un único feminismo. Somos un movimiento fuerte, vivo, dinámico y necesario. Debatimos, discutimos y esto es parte de nuestra fuerza y no de nuestra debilidad. Bienvenido sea el debate.
FEMEN es una buena noticia para la igualdad, porque es un principio lleno de esperanza. FEMEN también tendrá voces dispares y algunas que sienten mujeres en pantalones, sin depilarse a la cera o acostándose entre ellas. Que en el feminismo cabemos todas. Verán que la mitad de la humanidad es variopinta y tiene infinitas formas y posibilidades y son tan mujeres las unas como las otras. Dejaran de asociar lesbianas con feas y descubrirán Jodie Foster y Elena Maya. Y verán que la fealdad no es exclusiva de una orientación sexual. Y un día también debatirán sobre la fealdad, descubrirán que la representación social del cuerpo de la mujer no es tan ingenuo ni gratuito.
Que no solo de la mirada y el placer masculino vive el cuerpo femenino, criticaran la forma en que los medios los representen. Verán que de la misma manera que hay muchos cuerpos femeninos (enfermos y sanos, bajos y altos, gordos y delgados, jóvenes y viejos) y que es una verdadera tiranía intentar que desaparezca la riqueza de nuestros cuerpos en pro de un estereotipo. Que tal vez en vez de cambiar la imagen del feminismo tan solo han caído en un estereotipo.
Pero ahora celebraremos que existan, que empiecen, que trabajen en pro de la igualdad. Gracias Femen por vuestras protestas en contra la ejecución de una mujer por adulterio en Irán, contra el turismo sexual, a favor de los derechos, de la igualdad y la justicia.

P.-S.

Identitat a la carta publicat a l'Indendent

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic
Opinió - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones
Montse_Barderi_lecturalia.com
(foto radio sabadell)

OPINIÓ
Qui som? Maria-Mercè Marçal es va definir com a dona, de classe baixa i nació oprimida. Una manera de dir-se feminista, obrera i catalanista. Una altra o un altre es pot dir animalista, humanista i que llur pàtria és el Mediterrani.
Avui la identitat no és fruit només de la vivència del nostre petit poble i paisatge.
Ja no som homes i dones caminant entre telers que, com els nostres avis o pares, treballaven 16 hores a la fàbrica i tenien un sol vestit per als diumenges. Persones que, com a molt, anaven a Barcelona de viatge de nuvis i a la Rambla o al teatre algun diumenge. Persones no només d'heterosexualitat obligatòria, que diria Adrienne Rich, sinó també d'identitat obligatòria. Ser, fer-se, crear-se, trobar-se, esdevenir, construir... era impensable en un món de perspectives ben tancades.
Avui ja som qui volem ser. O això creiem. Internet, la globalitat i la desaparició a la xarxa de l'espai i el temps (tot succeeix ara i tot succeeix aquí) han fet que puguem ser com vulguem.
Podem triar la nostra identitat a la carta! Ser gòtics o ecopijos, omplir-nos el cos de tatuatges, triar de quina tribu urbana ser, la nostra ideologia i el moviment social al qual pertànyer.
Per això, joves catalans poden triar ser "biebers", és a dir, ídols d'un cantant canadenc que es diu Justin Bieber i acampar durant setmanes al carrer. Triem les nostra identitat i ens fem, voluntàriament, devots de religions paganes. També tenim una identitat política a la carta: votem diferent, amb el mateix deix d'indiferència, en funció de cada convocatòria.
Però som tan lliures de ser qui volem ser? Internet analitza contínuament la nostra petjada digital, estableix el nostre perfil i ho sap pràcticament tot de nosaltres: els nostres hàbits de consum són analitzats contínuament per les multinacionals. Qui som, què preferim, es pot establir amb els nostres M'agrada del Facebook. I això fa que rebem un món, a través de la xarxa, perfectament a la mida dels nostres interessos.
Maria-Mercè Marçal, al Facebook i, per Internet, al Google, rebria un món catalanista, feminista i obrer. Per tant, no tindria una finestra oberta al món sinó al seu món. La xarxa és, doncs, un mirall de la nostra identitat. Una identitat que sembla que sigui pròpia, autònoma i fruit d'una ciutadania emancipada, però que sobretot en comptes de fer de nosaltres ciutadans amb criteri i intel·ligència crítica, ens fa consumistes. No importa qui siguis, el món té productes per a tu, pensats a mida!
Hi ha una paraula clau a l'hora de pensar el nostre present: la paradoxa.
Semblem més lliures que mai i a la vegada patim uns sistemes de control d'una exhaustivitat absoluta: el que publiquem a Internet ja no ho recuperarem mai, sigui un comentari desafortunat o una foto dels nostres fills i filles.
I en aquest món d'identitats a la carta, té sentit el nacionalisme, un corrent del pensament del segle XVIII?
No hi ha dubte que, a diferència de les polítiques tradicionals i la crisi de les institucions, que ens porten massivament a la indiferència i passivitat, el corrent independentista és un moviment fort i transversal capaç d'aglutinar il·lusions i esperances. El necessitàvem.
Hi hem de treballar en positiu, des del respecte, la democràcia i el diàleg. Treballar per un referèndum i acceptar la decisió del poble, sigui quina sigui. Som catalanes, catalans emprenyats, però no fanàtics.Els fanàtics d'aquí –que n'hi ha– juntament amb els d'allà, podrien crear un conflicte armat. Internet permet un nivell d'exaltació i insults impossible de pensar en altres àmbits.
I necessitem benestar social ara i aquí. No podem viure en un país independent, futur i utòpic que resoldrà els problemes en el futur però que deixa, avui, la gent a la intempèrie.
I necessitem creure en les nostres institucions, perquè no crec que un govern incapaç de posar-se d'acord per treballar contra la crisi pugui portar-nos per un camí on hi ha l'endemà, com diria Isona Passola.

Aspectes positius d'aquesta crisi

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.