Dialogant amb el Faust d'Uyà


M’agrada molt tenir l’oportunitat de dialogar i fins i tot discutir-me amb un bon text... una ocasió que vaig tenir fa poc a la Casa Taulé amb una gran lectura dramatitzada

Més informació del text i de l’autor i de què va l’obra http://www.avui.cat/sabadell/notices/2009/09/un_faust_inedit_amb_jordi_boixaderas_2744.php

Una cita del text que em fa pensar...

Com vaig poder ser tant estúpid ! perseguir l’amor i perseguir el coneixement. Que són dues i una mateixa cosa i, en canvi una no porta mai a l’altre perquè allò que desperta el coneixement ho adorm l’amor i allò que l’amor crea fa inútil tot coneixement.

Josep Maria Uyà

Aquest text defineix exactament el que per mi és antítesis del veritable coneixement. No hi ha coneixement sense amor.

Crec amb la dita alquímica que afirma aquell qui no sent veritablement no pensa. Però la millor frase, aquella que sempre m’ha orientat en el camí ha estat “Tan aviat com vaig sentir, em vaig esforçar en comprendre”. Una frase de Coleridge que recorda l’impacte que li va produir la poesia de Wordsworth. I no sooner felt, tah I sought to understand.

I és que entendre, a mi, personalment, no m’interessa gaire. L’enteniment, allò de la ment, la ment omnicognoscitiva... ho poden fer els ordinadors, acumulen dades i fins i tot evacuen percentatges.

Jo vull abraçar el món amb tota l’extensió possible. Com deia Yourcenar “que aquell que És es digni a dilatar el cor humà a la mesura de totes les coses”.

Conèixer, entendre, comprendre, saber... crec que en darrer terme sempre ens projectem en allò que volem conèixer, sempre projectem el propi ser en allò que més ens interessa: I el coneixement aleshores és, sobretot, un coneixement sobre allò humà.

No crec en el datum sense el datum subjectiu que té un amplíssim contingut: sensacions, vivències, emocions, sentiments, judicis, valoracions... calen tantes coses per arribar a una raó molt més interessant: a la raó intuïtiva que es situa en les obscures i elevades regions properes al centre de l’ànima.

I és que una cosa és conèixer i l’altra és comprendre.

Mirem l’etimologia:

Conèixer s. XII; del ll. vg. conōscĕre (cl. cognōscĕre), íd., que donà conòixer, participi conogut, dissimilat després en conegut]

Comprendre [s. XIV; del ll. comprehendĕre abraçar en conjunt


Comprendre, abraçar –quina paraula més amorosa – en conjunt.

Potser Faust si en comptes de voler perseguir el coneixement hagués volgut copsar la comprensió, s’hauria adonat que l’amor i el coneixement són una i la mateixa cosa, i no és que una no pugui portar mai a l’altra, sinó que sense una no pots arribar mai a l’altra.

Apunts sobre el fracàs



Apunts de "la sort de fracassar" pel programa l'Ofici de Viure, la part blava són els meus apunts.



SAMUEL BECKETT “No tinguis por del fracàs. Intenta-ho un cop més. Fracassa millor.”
Efectivament, la por al fracàs no ha de ser un motiu o una excusa per no moure’ns. Com diu Yourcenar “la fórmula és tenir la màxima cura i després saltar amb tot l’ímpetu possible”.
MARTIN LUTHER KING “Les desil·lusions sempre tenen uns límits, i es superen amb una esperança il·limitada.”

El pitjor de fracassar no és fracassar sinó convertir-nos en fracassats.
THOMAS ALVA EDISON “Una experiència mai no és un fracàs si aprenem la lliçó que ens aporta.”
Cal aprendre sempre, dels èxits i dels fracassos, viure com deia Zenón com si cada experiència fos un signe o un fenomen.
ALBERT SCHWEITZER “L'èxit no és la clau de la felicitat. La felicitat és la clau de l'èxit. Si estimes allò que fas, ja has guanyat.”
Això és fonamental no ja per l’èxit i el fracàs sinó sobre l’art de viure.


Es pot viure el fracàs com una experiència positiva?
El que passa al voltant del fracàs és que “alea jacta est” és a dir, els daus estan tirats i hem perdut. Perdut el joc només ens queda la reflexió i l’aprenentatge. Madurar significa també assumir, resignar-se a que tot no és possible.

Què podem aprendre del fracàs?
Depèn de cada fracàs, de cada cas particular. No és el mateix fracassar en una partida de cartes, en un negoci, que en l’amor, que en la vida, que com a pare, que com amic... els pitjors fracassos són aquells que ens diuen que com a persona valem ben poc. I aquests són els més terribles i contra els quals ens hem de protegir més.


A l’escola i a la universitat ens preparen per assolir l’èxit. Ens ensenyen tècniques d’estudi, aprenem a sintetitzar la informació, a redactar un dossier, a fer una exposició en públic. Totes aquestes eines estan orientades a obtenir l’èxit en allò que ens proposem: una carrera acadèmica, pujar esglaons dins del món de l’empresa, invertir en un projecte propi… S’obliden, però, d’ensenyar-nos què hem de fer quan les coses no surten com esperàvem i tastem el gust amarg del fracàs. On s’aprèn l’art de fracassar?


En primer lloc uns estudis haurien de ser sobretot una oportunitat pes estimar les disciplines que siguin: el dret, el periodisme, la literatura, les arts escèniques, el medi ambient... aprendre a estimar allò que estudiem. És possible que fracassem en saber que la paraula “natura” apareix 379 vegades en el text de Ricard III de Shakespeare però si mentre estudiem aprenem a estimar Shakespeare no haurem fracassat de cap manera perquè cultivarem un amor que durarà tota la vida.
Aquesta és una qüestió de la que s’ocupa José Luis Montes en el seu llibre El hombre que tuvo la fortuna de fracasar. Explica la història d’un home que, després de fracassar en un nou negoci, decideix vendre’s l’empresa i dur a terme el somni de la seva vida: escalar el cim del Kilimanjaro. En el curs d’aquesta aventura es plantejarà moltes qüestions vitals de les que abans no s’havia ocupat: Què és el que ens fa feliços? N’hi ha prou amb tenir èxit? En aquest cas, perquè hi ha tantes persones «d’èxit» que se senten desgraciades?

En primer lloc voldria dir que crec que potser hauríem d’apartar-nos d’imatges tan “cinematogràfiques”, la veritat no està amagada. No cal anar al cim d’una muntanya a 50 graus sota zero o en solitud al mig de la Índia o en un monestir zen. No cal, la veritat la pots trobar plegant mitjons o planxant o de camí cap a l’oficina a les 7 del matí. De fet la veritat ja la saps. I si la veritat és alguna cosa tan tòpica com que els diners no donen tota la felicitat aleshores no cal viure cap experiència límit.

Tinc una altra història semblant a aquesta i absolutament verídica: conec directament un home que treballava en una Caixa, cada dia fins a les 3, no es sentia realitzat, va deixar la feina i ho va deixar tot... va anar a conèixer món i a buscar la “veritat”, va tornar sense diners, 3 anys més gran. Durant el seu llarg viatge arreu del món se’n va endur bons moments i mals moments com passa sempre i tot arreu. Però ara es trobava de nou a la ciutat i havia de buscar feina, tot i que ho va intentar, no va aconseguir la seva antiga feina i ara treballa 14h al dia de transportista i es pregunta com es que abans no podia ser feliç quan tenia una vida molt millor que l’actual. No sempre les solucions més vistoses, radicals o exòtiques són les més apropiades.

En segon lloc si vols aprendre dels fracassos has d’inspeccionar els per quès. No es pot despatxar una experiència vital amb “va fracassar en el seu negoci”, cal preguntar sempre “per què?”. Si hom vol fer un negoci s’ha d’assessorar, hi ha llocs que ajuden a la petita i mitjana empresa... allà es pot aprendre com fer un estudi de mercat, veure si els negoci és viable, saber la dada que un 80% de les empreses tanquen durant els 2 primers anys. Preguntar-se si hom podrà aguantar 2 anys sense beneficis, si té liquiditat per fer-ho i si per fer el negoci ha de demanar crèdits, si fracassa els podrà pagar... prendre totes les mesures. Imaginem un empresari que ho fa tot com s’ha de fer: tots els estudis, tots els ajuts, tot l’assessorament i fracassa perquè quan està tot en marxa agafa una malaltia tan greu com un càncer i ha de fer quimioteràpia, se n’ensurt però durant la malaltia perd l’empresa perquè no s’hi ha pogut dedicar. El resultat idèntic per a molts: perdre el negoci serà molt diferent i es viurà molt diferent si és per culpa pròpia (poc assessorament, poca implicació personal, manca de maduresa persona) o que una malaltia t’ha impedit tirar-lo endavant.

L’èxit i el fracàs no són termes absoluts, ja que depenen molt del punt de vista de qui els experimenta. Es pot haver triomfat a ulls dels altres i viure amb l’amargor de que els veritables objectius vitals no s’han acomplert. De la mateixa manera, algú que és vist pels altres com un fracassat, pot viure amb alegria cada hora de la seva existència. Aquest és un privilegi especialment a l’abast de les persones que ensopeguen i de sobte veuen el món amb ulls nous.

No crec que hi hagi una dicotomia tan gran. Normalment les vides ben orientades obtenen resultats. Tenen èxits sigui creixent com a persona, sigui conservar la gent estimada, sigui tenin aficions i feines... una persona que visqui la seva realitat exterior molt diferent de la seva realitat interna és algú que no està dins el sistema i les coordenades habituals, podria ser un yoggi il.luminat però també un yonqui totalment lliurat a la heroïna.

Una altra cosa és que hi hagi persones que no saben admetre els fracassos, que saben donar-se sempre la raó, que han après a guanyar sempre encara que sigui fent trampes i converteixi tota, experiència, sempre, en èxit: els èxits perquè són èxits, els fracassos perquè he après molt. Però madurar vol dir distingir i ser responsable també i conscient dels propis fracassos.




―Per què ens costa tant pair el fracàs?

Crec que abans de parlar d’èxit i fracàs cal plantejar-se, sincerament, una base més important. Els èxits són els flors i els fruits d’un troc i sobretot d’unes arrels. Crec sincerament en la frase de Kipling, l’escriptor anglès que va fer el Llibre de la selva, que diu “si et trobes amb l’èxit, si ensopegues amb el fracàs i a tots dos impostors els tractes per igual...” i parla de tenir fe en un mateix... bé, l’important no és l’èxit o el fracàs sinó els principis rectors de la teva vida, els teus valors, la teva forma de funcionar: donar el millor d’un mateix, implicar-se, reflexionar els temes importants. Decidir en quines dues o tres coses vols no fracassar i intentar-ho amb totes les teves forces. No intentar guanyar en tot, no pensem en tornejos, diners... sinó de coses importants com ara: cultivar-se, cuidar les persones que estimes, ser un treballador honest i responsable... a partir d’aquí, d’aquests principis l’èxit o el fracàs ja és un impostor. Tu has fet el que havies de fer.

―Una societat com la nostra, edificada sobre la ilusió de l’èxit, ho té més difícil per entendre i afrontar les crisis?

La nostra societat descansa no ja en el fracàs i l’èxit sinó en ser el número 1. I no d’ara, de sempre, a la Il.líada d’Homer, és a dir, ni més ni menys que el primer llibre inici de la nostra cultura occidental, Glauc abans d’enfrontar-se a un altre en la batalla diu: els meus pares m’han ensenyat a no fracassar, a ser el número 1 en tot o a morir. L’aristocràcia, ser el millor, és el predomini sobre l’altra. Aquesta és la nostra cultura. És un error, hem de reinventar el terme d’aristocràcia, brillar al costat dels altres per fer una llum més grossa.



―Si del fracàs aprenem més que dels èxits, per què a les escoles no s’ensenya l’art de fracassar?

Segons un test recent, els infants ja no volen ser metges, futbolistes o bombers com abans, avui volen ser simplement famosos i rics. Molts pares i mares no volen que el seu fill tingui cap frustració i no entenen que l’aprenentatge és impossible sense el fracàs: fent i desfent aprèn l’aprenent. Qualsevol cosa important requereix de moltes equivocacions, de intents fallits, de proves, de rectificacions...

Però compte, hi ha un gran sector de la societat, es parla d’un 20% de joves que no treballen ni estudien, que no tenen motivacions... no els importa “fracassar”, això és anèmia vital. Una persona sana, forta, valenta, amb interessos vol fer coses i les vol fer bé. Una altra cosa és que tingui èxit o reconeixement. No confonem els resultats de les accions amb el valor de les accions. Tu pots arribar a la feina cada dia a l’hora, ser un treballador honest i responsable i no tenir una promoció perquè han “endollat” al fill del cap: aleshores el repte és no desanimar-se, i trobar la força interior per a seguir sent exactament com ets malgrat els resultats. I, molt important, no posar tots els ous en un mateix cistell. Pots no tenir la promoció a la feina, però et queda la feina, i igual també tens el club esportiu que tant t’agrada anar 3 cops per setmana, i tens una parella fantàstica amb qui t’encanta parlar i t’encanta anar al teatre cada dissabte...: cal treballar per tenir una vida rica, variada i completa, és a dir ferma que pugui assumir els fracassos i vicissituds que tota vida humana té.



“Als Estats Units, haver fet fallida en el propi negoci es veu com un valor positiu i es posa fins i tot en el currículum, perquè les empreses creuen que una experiència així aporta un coneixement molt útil. A la societat europea, en canvi, el fracàs és un tabú que causa vergonya, i per tant s’intenta amagar allò que ha anat malament o bé es culpabilitza a terceres persones.”

Una vida madura està feta d’èxits i de fracassos. Algú que ha actuat amb temps de crisi i se n’ha ensortit té allò que se’n diu RESILÈNCIA, és a dir, la capacitat d’estirar-se al màxim sense trencar-se ni deformar-se. Ull però, també hi ha gent que després d’una situació de crisi molt gran no torna a ser igual i viu amb més temor...


―Per què a la nostra societat el fracàs és un tabú?

Crec que és una conseqüència lògica de la superficialitat. La gent no vol problemes, vol alegria, bon rotllo i tot de color de roses. Els geriàtrics s’amaguen, com viuen i com moren els animals que ens alimenten, s’amaga, s’amaga la mort, l’agonia, la malaltia dels hospitals... les pseudo-formes de fracàs s’han substituït per sensacionalisme – MiKel Jackson blanc i operat interessa més que les condicions de vida dels nostres avis – no interessa el fracàs en un món d’entreteniment, banalitat generalitzada. Però evidentment no és pot generalitzar: el fracàs ens ensenya quan tenim amics o quan no: “estima’m quan m’equivoqui, quan fracassi, que és quan més ho necessitaré”.

―Quines conseqüències negatives pot tenir per a algú el fet d’amagar els seus fracassos?

La manca d’autenticitat, de no tenir una relació veritable, auntèntica i valenta amb un mateix en primer lloc i, en segon lloc amb els altres... recordem casos de persones que per amagar els seus fracassos van iniciar una espiral de mentides que han acabat tràgicament. Jean-Claune Romand que al 1993 va assassinar la seva família per no admetre un fracàs: que realment no treballava com a metge. De fet no havia estudiat ni la carrera. No era millor dir la veritat que matar i matar-se?


―Les persones amb una autoestima alta tenen menys problemes a l’hora de reconèixer el que no els ha sortit bé?

Les persones amb l’autoestima alta, bé, tenen més possibilitats d’intentar-ho amb més armes: consciència del què fan, confiança amb els propis recursos, màxima implicació i per tant tenen més possibilitats d’aconseguir-ho. No hi ha garanties de res però algú que sap què vol i com aconseguir-ho és més fàcil que ho pugui aconseguir. Algú que no pot o no se sen capaç és més fàcil que falsegi la realitat per tal de no sentir-se malament.

Però no hem d’evitar sentir-nos malament, forma part de la vida, de l’aprenentatge, la capacitat de patir, és molt important.

Si fugim de les debilitats, el fracàs, les pèrdues... anem repetint allò de la Louis Hay “todo en mi mundo es perfecto” no veurem tots els colors del món perquè estarem entossudits a veure només la claror, i recordem que la claror si és massa brillant pot encegar tant com l’obscuritat.


“El fracàs fa emergir a la superfície una realitat que ja era allà però que no volíem o no sabíem veure. En aquest sentit, no només és un mirall de les nostres mancances, sinó que és una radiografia de la nostra manera de funcionar que ens convida a la reflexió per millorar. Sense fracassos sonats, per exemple, els avions no serien mai tal com els coneixem ara. S’han hagut d’acumular molts experiments fallits, moltes catàstrofes petites i grans, vides senderes consagrades a un projecte, sovint sense conèixer l’èxit, perquè un dia aixequem el vol.”

ROBERT NORDENTOPF, enginyer i consultor

Però la història de l’aviació no és un fracàs, és perdre batalles – vols concrets - per guanyar la guerra.

Un veritable fracàs té a veure amb la irreversibilitats: no poder estar amb la persona que veritablement estimes, no poder-te dedicar a allò que veritablement t’agrada...haver-se de resignar que un no fa la vida que veritablement voldria fer... aleshores només hi ha un consol, una sola i única cosa que doni pau: haver-ho donat tot, haver fet tot el possible, “qui fa tot el que pot no està obligat a més”.

―El fracàs és el millor company de les persones que aspiren a fer coses grans?

Aquest és un mal plantejament de vida: “aspirar a fer coses grans”. Un ha d’inspirar a ser bona persona, a ser un bon metge, un bon investigador, un bon cantant, un bon periodista, un bon escombriaire, un bon pare, un bon marit, un bon fill, un bon ciutadà, un bon “amateur” de les seves aficions i alegries... aspirar a voler fer coses grans és entrar en el món dels blancs i negres, en el món daltònic de l’èxit i el fracàs.


―Com podem treure tot el suc de les lliçons que ens aporta? N’hi ha prou amb tenir una bona capacitat d’analisi i autocrítica?

L’experiència no és un antídot infal·lible, les circumstàncies canvien i allò que sabem no és exactament aplicable. Calen anàlisis nous per fenòmens nous. Cal estar despert, obert, tenir un diàleg sincer, d’autenticitat amb la realitat. Això significa saber veure tant el que passa com qui som i què podem fer.

―Hi ha diverses classes d’èxit i fracàs. Hauríem de distingir més entre l’èxit professional i l’èxit personal?

Absolutament.. Nosaltres som un conjunt de coses: normalment n’hi ha tres de molt importants – en sentit ampli - : l’amor, la cultura i la feina. Una vida madura i amb sentit és molt difícil que no tingui aquests tres aspectes. Per tant l’èxit professional és una part nostra, important però una part, és el que fem laboralment no el conjunt del què som.


“No hi ha fracàs més gran que veure com la vida s’escapa entre els teus dits. No tenim res més que la nostra vida. La resta són ilusions. Cada persona ha de triar què vol fer. Pot deixar que se li escapi la vida, malgastant la seva energia en posar excuses, o bé dirigir-la, perquè som el que som sumat al que desitgem ser (…) Cada cop que escollim una cosa n’abandonem una altra. La nostra vida és elecció constant: agafem el que volem i abandonem el que no volem. És així de senzill. Mai no podrem tenir-ho tot. Per tant ens hem de fer a la idea i obrar en conseqüència. ”

JOSÉ LUIS MONTES, El hombre que tuvo la fortuna de fracasar

―Una bona definició de l’èxit seria fer les eleccions adequades en cada moment de la nostra vida?

Un bon amic en això és Aristòtil, que parla de moltes menes de béns. El més important és tenir clar els béns grans. Per exemple: fumar té el bé petit de la satisfacció de la cigarreta, i el bé gran de la salut. L’elecció hauria de ser el bé gran de la salut. Tenir clar quins són els béns importants de la vida són la nostra brúixola per prendre les decisions adequades.

―Quin camí hauríem de seguir, el que ens dicta la raó o el que ens dicta el cor? Hi ha alguna manera de conjugar-los tots dos?

No hi ha una fórmula exacta. Diria que el primer és seguir el cor i posar el cap al servei del cor, però ser conseqüent i responsable, si el cap dictamina, finalment, que no pot ser, el cor ha de claudicar i resignar-se. De vegades és el cap, d’altres el temps i l’experiència, però és important seguir el cor, perquè el veritable èxit de la vida és fer factible allò que volem, que desitgem, que ens “xifla”. Quina gràcia tindria per algú de vosaltres ser nombrat apicultor de l’any quan et fan basarda les abelles? Hi ha una carta en el tarot molt representativa d'això...quan surt significa u “èxit sense satisfacció” que significa, ho aconseguiràs però tan et farà, és la carta del penjat al revés.


―El fracàs ens indica també quins són els nostres límits? O bé és una invitació a ser encara més agosarats?

Hi ha una sèrie de trets que fan que la persona tingui èxit, així en general són:

- Tenir iniciativa
- Obtenir resultats
- Saber treure partit a les seves possibilitats
- Saber retardar la gratificació
- Saber passar a l’acció
- no tenir por a arriscar-se i a fracassar
- acceptar les crítiques justes
- no fer moltes coses ni massa poques
- no buscar autocompasió
- saben quan han d’insistir encara una mica més i quan han de parar



La tripulació de l’Apolo XIII havia de ser la segona en trepitjar la lluna, però quan es trobaven a 370.000 quilòmetres de la Terra una explosió va ferir de mort el coet, que va surar a la deriva a l’òrbita lunar. Van ser les noranta hores més llargues de la carrera espacial. Quan el segon tanc d’oxigen va explotar, els astronautes van apagar tots els mecanismes que poguessin restar energia a la nau. Van haver d’improvisar sol·lucions extremadament imaginatives per recuperar l’òrbita terrestre. Es va considerar gairebé un miracle que aconseguissin aterrar el 17 d’abril al sud de l’illa de Pago-Pago. Per això la NASA va qualificar la missió com a «fracàs exitós»

―Es diu que en situacions desesperades, com la que van viure els astronautes del Apolo XIII és quan un ésser humà desplega totes les seves qualitats.
Hauríem de donar les gràcies a les petites i grans catàstrofes, pel fet que ens permeten anar més enllà dels nostres límits?
Un no s’ha de posar mai als límits, s’hi ha de trobar. Recordem ara fa poc Carradine, Kun Fu, es va posar al límit i no se’n va sortir. Si ens trobem al límit: situació de possible mort, aleshores és evident que l’adrenalina ens anirà a tope, que podrem fer grans proeses, que s’ha vist casos de mares desesperades que han tingut una força descomunal per salvar als seu fill, però pensem que també ens pot aclaparar la por, agafar un atac de pànic. Qui sap si a la foscor i la immensitat del cosmos amb un silenci i foscor absolutes hom trauria el millor de si mateix o s’aclapararia per la por?

Una situació límit és jugar-te-la a tot o res, i evidentment no és desitjable. Un s’hi troba si no hi ha més remei que conèixer com actuarà però no es pot provocar artificialment perquè no és bo, són formes perverses d’augmentar la rendibilitat.



―En quines situacions de la vida quotidiana podem parlar també de «fracàs exitós»?

En moltes: mantenir un nivell d’estrés intolerable a la feina a costa de la salut, mantenir una relació que no funciona de cap manera. Val més el fracàs de una relació si hom pateix maltractaments, val més el fracàs de perdre una feina si hom pateix mobbing.

―L’èxit és pot viure de forma individual i egocèntrica, mentre que el fracàs ens obliga sovint a buscar l’ajut dels altres.
És, per tant, el fracàs una bona cura d’humiltat per al nostre ego?

No cal aprendre humilitat amb el fracàs, n’hi ha prou amb la consciència del propi valor, amb ser objectius, reals, verídics amb què som i què podem fer. El fracàs i l’èxit ens poden dir la mida del què som què podem arribar a aconseguir... però abans cal entendre quines són les coordenades secretes de la vida. Tu t’has de preocupar sempre de fer una bona feina, alguna cosa digne, interessant, vàlida... l’èxit, el reconeixement, ja és cosa dels altres. Amb la teva responsabilitat en tens de sobres per treballar tota la vida.


―El fracàs uneix? O el mal de molts és consol de ximples, com diu el proverbi castellà?
Si, el fracàs uneix i segons com pot debilitar. Si el fracàs serveix per a l’autocompasió comunitària no és una bona fórmula perquè igual podem fer més i millor. També és parla de la resistència dels vençuts, la unió que provoca la força. Ens podem unir sempre que la unió no sigui una rèmora, si pot servir per ser ajudat i ajudar als altres, no per lamentar-se passivament sense esperança, és a dir, sense l’acció avui per un demà millor.

Escriure avui I


Totes i cadascuna de les teories socials, psicològiques, ètiques i fins i tot literàries... tenen una idea de l’ésser humà darrera.

És a dir, totes les històries tenen un protagonista darrera. Qui és aquest protagonista? Quina és la idea d’ésser humà que hi ha darrera? Si descobriu la idea de persona que hi ha darrera, descobriu el quid de la història.

Per posar un exemple, si he de parlar de l’escriptura... és molt important que descobriu la idea d’escriptor o escriptora que tinc darrera...

Per exemple...

- Hesiode, Píndar, Plató... consideraven al poeta, a la poeta, pensem que també hi ha poetes com Safo, com els éssers aquells que són inspirats per les muses. El poeta és el conducte de les muses. Fins i tot hi ha un diàleg molt divertit de Plató que diu que les muses agafen el més imbècil entre els humans per demostrar que no són altres coses que vies, que conductes.
- Efectivament, per a Plató el poeta era un ésser irracional ja que el ser humà pensant és incapaç de realitzar una obra poètica. El sentiment desordenat de la inspiració margina completament la raó.
- Per altres, el poeta s’ha inspirat per causes naturals sorgides de la pròpia interioritat. És una tesi defensada pels epicuris i que a partir del segle XVIII tindrà molta vigència amb el romanticisme.
- Per algunes concepcions, l’artista, l’escriptor, el poeta és mirat com a geni, és a dir, mogut guiat per una natura desbordant que té les fonts de la inspiració, crea i produeix grans obres d’art.
- Durant l’edat mitja no existeix l’artista, només l’artesà, que copia altres models com els escrivans o els mestres de diferents arts...
- Per a Novalis, el poeta està dotat de un sentit poètic comparat als místics i als profetes...
- Addison va fer una classificació de genis: genis naturals i indisciplinats com Shakespare, refinats i reflexius com Milton, passius o receptius, actius o creadors...

Con veieu, la idea d’ésser humà depèn de la història i també de la tesi que es defensa.

Avui tothom és un artista. Ja no són tonadilleras (en català cançonentistes) sinó artistes. Tothom és artista, vivim en un país de genis, de gent plena de talent, que fan grans obres d’una qualitat excelsa.

Per tant tenim diversos models:

- Poeta conducte de la musa
- Poeta geni
- I últimament també observem molt l’escriptor paleta. Brossa va posar al seu DNI poeta, no ho van entendre perquè era a l’època del franquisme i van dir: paleta? I ell va dir que sí. El poeta manufacturador, l’escriptor de l’ofici d’escriure, com un manobre... que escriu 3 hores diàries, que llegeix 2 hores diàries, que escriu articles...presa i presència.

Apunts sobre la creativitat


Apunts sobre la creativitat pel programa l’Ofici de viure de Catalunya Ràdio del 25 de maig

- Com podem trobar la creativitat personal?
Descobrint qui som. En la creativitat és molt important un bon coneixement d’un mateix, de saber les pròpies capacitats i els propis límits. La creativitat té a veure amb la vocació única, personal i intransferible de cadascú. Què és la vocació? És la crida íntima. Allò que fas lliurament quan estàs sol, quan ningú t’obliga a fer res. Per impulsar la creativitat cal primer de tot descobrir les pròpies vocacions.
- Com ens pot beneficiar? Ens beneficia en què ja no segueixes el camí sinó que tu ets el camí com diu una antiga dita zen. Perquè no hi ha respostes, tu has de ser la resposta I viure és una resposta íntima i intransferible.
- Com influeix la creativitat als sentits? Afecta, diria, sobretot en l’alegria i l’ubicació de viure. Evidentment que si tries una “creativitat” més física com l’excursionisme actiu o el fang és més sensual i si tries una activitat com escriure té a veure amb les paraules i és més conceptual.
- La creativitat ens pot ajudar a resoldre problemes? Absolutament. Et situa en el món d’una altra manera. Saps on és casa teva, t’has construït una llar i saps com tornar-hi. No et perds en discussions, tampoc perds el temps, hi ha alguna cosa que estimes, t’espera i no s’acaba mai... el temps es torna molt més valuós. T’espera una trobada amb la teva pròpia essència i això no et deixa perdre en bajanades.
- Com reinventar-nos? Sense tenir por. No n’hi ha prou en adoptar un mètode sinó en crear el teu propi camí. Al cap i a la fi la responsabilitat última de viure recau en un mateix.
- Quin tipus de novetat i innovació busquem? L’important no és innovar. La nostra societat viu amb una necessitat constant d’innovació i de novetat. El veritablement important és una vida amb sentit, amb profunditat, amb ubicació. En aquest sentit la creativitat és essencial.
- Tots som creatius de la mateixa manera? Malauradament, la nostra societat ens ensenya a ser creatius, en el sentit de plens i feliços a través del consum i a través de l’amor de parella. També ens ensenya sobretot a imitar. L’aprenentatge és més una imitació que una creació. Però la felicitat rau, sobretot, en descobrir el que un és capaç de fer. Mishima, l’escriptor japonès, té una frase que diu: l’ésser humà és un animal estrany, necessita saber fins on és capaç d’enlairar-se per sentir-se realitzat. La creativitat no és només fins on ens podem enlairar sinó descobrir cap a on ens volem enlairar. Triar el nostre paisatge que volem sobrevolar i que ens enlairi. I si no el trobem, crear-lo. El que està clar és que quan sigui el nostre ho sabrem perquè ens trobarem volant.
- Com superar les pors i els bloquejos a través de la creativitat? A través de confiar amb un mateix. Sense por a experimentar, a descobrir, a veure... viure és una aventura meravellosa per un temps limitat. Descobrir realment què t’agrada, què se’t dóna bé, què et fa sentir bé i realitzada és una de les tasques més interessants de viure. I la creativitat té una relació directa amb la realització personal.
- Com aconseguir la transformació? A través d’una barreja entre intuïció i insistència. Intuir què és “allò propi”, reinventar la frase de Woody Allen: què és allò que sempre ha desitjat fer i mai s’ha atrevit a realitzar. Per algú serà escriure, la música, el vídeo art, el còmic, la ceràmica... també es pot ser creatiu sense especialitzar-se en res, descobrir amb curiositat el món... però cal no tenir presses. Sovint descobrim que és la nostra pròpia vocació creativa a través del temps i no en forma de revelació.
- Per què, a vegades, la creativitat que tenim no ens porta a la transformació que volem? Perquè no era la creativitat autèntica que ens definia. Tinc una amiga que es va apuntar a manualitats per ser creativa, perquè era allò que feien totes les seves amigues... i no li va suposar cap transformació vital. Vam analitzar què era allò que veritablement li agradava: vam descobrir que sempre mirava pel·lícules de ball, que adorava Gen Kelli, que li encantava anar a veure musicals. Allò era la seva vocació: es va apuntar a un taller de teatre musical, ha fet moltes obres musicals i és molt més feliç. El teatre musical veritablement li ha transformat la vida cosa que les manualitats o les mil coses que havia provat abans no ho havien aconseguit. Per què? Per què no eren les activitats creatives pròpies i intransferibles.
- Com podem descobrir la intuïció? Tenint una relació directe i sense interferències amb el nostre estómac, o amb les nostres vibracions personals més autèntiques. Es tracta d’identificar, precisament, allò que ens identifica.
- Com podem aprendre a utilitzar la intuïció? Cal tenir una bona relació amb un mateix, i per conèixer-se cal solitud, silenci, apartar-se del món per apropar-se a un mateix.
- Quins beneficis ens aporta la intuïció? Diuen que la intuïció no és mera impulsivitat sinó que convoca tota la saviesa interior que portem dins. No crec que amb la creativitat sigui tan determinista, que sigui o ara o mai. Sinó que és un diàleg, un procés, una dedicació... descobrim la nostra creativitat però la nostra creativitat també ens descobreix a nosaltres i en aquest procés cal temps.
- Per què moltes vegades no escoltem a la intuïció? Perquè mirem més enfora que a dins, ens dediquem més a imitar que crear, a mirar el que hi ha, a triar entre el que hi ha... i creativitat és augmentar les possibilitats del món.
- Com podem viure creativament en un món caòtic?
Maria del Mar Bonet canta una cançó de Robert Graves que es diu “secret land”, país secret i diu així: tota dona de natura reial té un país secret que li és més ver que aquest pàl.lid món extern... a mitja nit quan el silenci l’envolta, deixa de banda agulla o llibre i el visita d’amagat, aclucant els ulls ella improvisa una tanca amb cinc barres entre bedolls, salta per sobre, en pren possessió. Llavors, corre, vola o bé cavalca – un cavall al trot ve a saludar-la
- Què és canviar conscientment? Vol dir precisament això, descobrir la pròpia naturalesa reial. Se creadora és auto proclamar-se reina, descobrir el propi llinatge, és descobrir la naturalesa reial que cadascú té dins i deixar de ser súbdit.
- És aquesta la realitat que volem? La realitat que volem és la millor possible, una realitat en què el nostre jo sigui el que més ens agrada. Nietzsche diu que sempre som un bufó intentant imitar el nostre jo ideal. Evidentment la realitat no és tan perfecte com ens projectem en somnis. Ser humà també significa que quan passem comptes sempre ens surt que perdem diners. Aquella dita catalana de què en cada bugada perdem un llençol és cert. Viure és anar perdent coses i mai ser del tot l’ésser perfecte que som capaços de projectar. Però a través de la creativitat podem acostar-nos molt, de manera personal i intransferible a un jo molt més interessant. Jo crec que hi ha 3 millors jos: el jo que estima – però en darrer terme sempre depèn de l’altre. El jo que aprèn, i el jo que crea. I de fet, si és mira bé són tres angles diferents d’un mateix cos: no hi pot haver ningú creatiu que no aprengui ni estimi. Hi ha una instrucció alquímica que diu qui no sent realment no pensa i és veritat.
- Estem disposats a sacrificar-nos per crear una realitat millor per a tots? No hauríem de veure el món com un espai dual. Una persona creativa és algú egoista en el sentit de mirar-se a si mateix, per descobrir què vol expressar i com materialitzar-ho, però a la vegada és algú generós perquè amb la seva obra millora la riquesa del món. Els músics, els escriptors, els poetes, els pintors, els artistes... omplen el món de riquesa espiritual. Formen part de l’ànima, de la profunditat del món.

- Què és una pregunta adequada?

En filosofia els estudiants de primer acostumen a fer grans preguntes incontestables: Déu existeix? la persona és veritablement bona o dolenta? ... quan estan a cursos avançats es complauen a descobrir que no poden contestar aquestes preguntes i que, en canvi, cada vegada saben preguntar millor...

Poden preguntar, l’home és bo per a Hobbes, una bona pregunta perquè et permet dir: no, l’home per a Hobbes és un llop per a l’home. I per a Russeau l’home és bo? I dirien, si és bo per naturalesa.

La pregunta adequada, per mi, és aquella que no et faci respondre en termes de tòpics, sinó que t’orienti de tal forma la mirada que ompli de llum, que il.lumini, una part del món i de tu mateix que sense aquella pregunta quedava, a les fosques.

El secret de l'eternitat del temps


El secret de l’eternitat del temps


Saint-Exupéry diu que allò important és invisible als ulls i com totes les coses importants l’amistat també és invisible però t’acompanya i es percep amb tanta o més presència que les coses tangibles.

Jo crec que l’amistat a més de ser una presència invisible també modifica el temps.

Aquest llegendari conte zen, d’origen incert potser explica millor això que vull dir...

Ryokan era poeta, al segle XVIII, i sabia parlar a les plantes, als insectes i als ocells, però sobretot sabia fer kitos que són les cerimònies per atorgar un desig. Ryokan era coneguda a tot el Japó per la seva sapiència i per l’eficàcia dels seus kitos.

Un matí, una honorable dona, eixuta pels anys, es presentà davant la cabanya de brancatge de Ryokan.

- La teva visita m’honora, honorable Fangsai – va exclamar agradablement sorpresa .
- Voldria un kito – digué la dona.
- Molt bé. – digué Ryokan.- I què voldries?
- Voldria que la meva vida fos llarga
- Quants anys tens?
- Tinc vuitanta anys complerts.
- Fins a quina edat he de demanar als déus que arribi la teva vida?
- Cent anys, trobo que cent anys és una bona xifra; sí, cent anys estarà bé.
- Em sorprèn – féu Ryokan – la modèstia de la teva petició. Has vingut de molt lluny per demanar-me aquest kito; per què acontentar-se amb cent anys?
- És veritat – sospirà la visitant – que constantment escampo al meu voltant coneixements i favors; què no podria fer si visqués més! Posem, cent vint, cent trenta; diguem més aviat una xifra rodona: cent cinquanta anys. És possible?
- És clar que sí .– digué Ryokan .- Diguem doncs, cent cinquanta anys. Com que els meus kitos són molt poderosos, te’n prepararé un per cent cinquanta anys exactament. Però, hi has reflexionat prou? Ara tens vuitanta anys, i te’n quedaran setanta més de vida, és a dir, menys del que has viscut. Però està bé això que desitges, ets una dona assenyada i poc exigent.
- Espera una mica .– fa l’octogenària .- És veritat que setanta anys són poca cosa. Els meus primers vuitanta anys han passat com un somni, i em sembla que era ahir que jugava amb els meus germans i germanes al jardí dels meus pares.
- La segona part de la vida - observa Ryokan – és com l’altre vessant del pujol; es baixa molt més de pressa que no s’ha pujat el primer tram
- Està bé, m’has convençut, sàvia Ryokan. Fes-me un kito per... posem, tres-cents anys!
- Ryokan es grata el cap i no es mou.
- I bé? Què esperes? .– s’impacienta la visitant.- Trobes que demano massa? – afegeix inquieta.
- No, no, és que reflexionava .– diu Ryokan lentament.- Ben mirat, per què aturar-se als tres cents anys? Diuen que hi ha tortugues que viuen mil anys... per què només tres-cents anys?
- Mil anys? Després de tot la perspectiva no deixa de ser atractiva, tinc tantes coses bones per fer, podria fer tant de bé amb mil anys! Podria aprendre tantes coses! Ajudar a tanta gent!
- Sospeso les teves paraules i penso que la teva vida és molt valuosa i crec que la millor solució és que no morissis mai.
- Podries fer-me un kito que m’evités de morir?
- Si, però seria molt car i molt i molt difícil.
- Estic disposada a pagar-ne el preu que calgui, i a practicar els exercicis més durs. M’has convençut, faré tot el que m’exigeixis; però t’ho prego, fes-me el kito que em farà immortal.

Des d’aquell dia Ryokan va acollir a la seva humil cabana la dona que venia del nord. Feien llenya plegades, anaven a buscar aigua al riu, sentien l’olor de la terra batuda per la pluja, meditaven, llegien. Menjaven el seu bol d’arròs, i reien veient com volava un cucut reial poc traçut.

Aquella primavera Ryokan va compondre alguns poemes:


És dies i els mesos són viatgers de l’eternitat.
L’any que va i que ve també és un viatger...


O aquest altre:

En la muntanya i el pla, quietud.
Dia de neu.

També va escriure

Lleu és la primavera, només un vent que va de barca en barca.

I mirant el riu va escriure.

Cranc, amic, també jo voldria desfer el meu camí però penedir-se treu tanta claror com la culpa.

Així van passar un hivern, una primavera i un estiu.

Un capvespre de finals d’estiu seient totes dues contemplant el primer vol de les oques salvatges, va ser quan Ryokan li va dir:

- Demà portaré a terme la cerimònia del kito que et farà immortal, tal com vam acordar.
- Ja no comprenc – digué l’octogenària embadalida mirant el paisatge- la raó per la qual et vaig demanar aquest kito.

....,


Yourcenar deia que el temps era eternitat plegada. No tot el temps segurament, ni tots els dies, però quan estem amb les persones que estimem de veritat sentim que el temps es desplega en eternitat. Marguerite Yourcenar també deia que calia viure sempre com si s’hagués de viure un sol dia més o cent anys més. No sempre es viu amb aquest sentit de plenitud, estant just on s’ha d’estar, fent i dient allò que es vol fer i dir.

Estar al lloc correcte no deu ser qüestió de coneixements, ni d’entrenament... és una saviesa senzilla que brota del cor. Saber el més precís i exacte, allò veritablement necessari: coses com ara que el temps és per estimar i aprendre tota la vida. Aquest deu ser el secret de l’eternitat del temps.

La trista vida del narrador omniscient


Tenia son, feia dies que li passava, feia les coses d’esma una mica embaturnada. Embaturnada? Buturuda? Mira, tu, una mica somiatruites i lenta com un rinoceró coix. Osti quina merda això de ser el narrador omniscient. Representa que he de descriure amb precisió i riquesa de lèxic a la Maria Serra. Resulta que ella té son, que cada dia té més son, i per la finestra de casa seva cada vegada hi ha més obstacles que li tapen la vista: primer una grua, després, una antena parabòlica, després l’aparell de l’aire condicionat col.locat just a la perspectiva de la seva mirada des del sofà. En fi, que cada dia té més son, que cada vegada veu menys coses per la finestra i tot d’una... casa seva ja no s’hi dorm bé i se’n va al bosc a dormir eternament i de les seves mans hi creixen arrels, de sota l’esquena molsa, i apa adéu bona nit la Maria de la Serra.

I a mi, com a narrador omniscient què punyetes m’importa si té són o no? Ningú es pregunta mai perquè el narrador ha d’anar narrant.

Aparegué d’imprevist, un matí d’hivern de cel pesat com de color plom diluït per tones d’aigua. Ai déu meu! Aparegué? Com del passat i jo va i ho narro i a més a més sé què li passa per dintre? Feia temps que volia tornar a casa seva però no sabia com seria rebut. Apa home, que em deixin en pau amb aquestes facècies tan ximples.

Jo no vull narrar més, ni com un déu que veu i capta tot el que li passen aquestes titelles tontes ni com una mena de càmera feixuga i obsessiva que descriu fil per randa el camí de còdols i herba als marges de cada pas, que ella, lleugerament trepitjava.
Jo no vull narrar, porto cinc anys que no em deixen dir la meva, només descriure i a mi què m’importa el que aquella paia foti? És que ningú entén que és molt trist obligar a observar i descriure el que de ben segur avorrirà al amable lector perquè d’entrada ja m’avorreix a mi i de quina manera?

Deixem-los estimbar-se a la negra nit. Jo el que vull és recuperar la meva vida, cantar, aprendre a tocar la trompeta...

Aleshores el narrador omniscient va decidir que es faria trompetista, no sabia solfeig però això en comptes de desencoratjar-lo el va fer més decidit. Va buscar una bona escola de música moderna, un lloc per aprendre solfeig i el noble art de la bufada Armstrong.

Les classes eren lentes però ell aprenia de pressa? I què pensava mentre tocava la trompeta? Pensava coses així com “els llavis li tremolaven lleugerament mentre sentia un frec semblant a un pessigolleig una mica molest. Se li posarien les galtes infladíssimes i tan poc atractives dels trompetistes? L’aire entrava de sobte mentre el mestre el corregia, no no és així com has de respirar, concentra’t en les notes i si se t’acaba l’aire no et preocupis, ja agafaràs amb el temps més pràctica”. Anava descrivint-se obsessivament a ell mateix tocant la trompeta, malaltissament, constantment, no tocava la trompeta, s’autodescrivia tocant la trompeta i tocant-se els pebrots, perquè mira que era pesat tenir cap de narrador omniscient.
I si fes zen? Respirava profundament intentant no pensar, i quan de sobte el pensament aquell d’ell anant a la platja li aparegué de sobte, com saltant i fent una tombarella amb traça des d’un repleg del seu cervell...

No, no hi havia escapatòria. Narraria omnicientment que és la pitjor manera de narrar perquè mira que n’és de prepotent i de rara.

Aviam on érem? Ah sí, la Maria tenia tanta son que no sabia què li passava, era un cansament que se li instal.lava primer porug i d’imprevist, amb el temps desafiant i sense vergonya. S’adormia per tot arreu, amb una son tan profunda que la resta, tota la vida bellugadissa, li semblava tan sols un camí de vivències per trobar el lloc on ajeure’s.

El hombre del desapego


Conocí a Tess Gallagher como todos: como la mujer de Carver. Pero yo no había leído Carver, después de El Camino de Kerouac, las cosas con muchas “c” y de mucho culto me quedaban un poco lejanas. Así que hice más caso a mi intuición. Total, la literatura es infinita en nombres para no dejar de habitar jamás en la ignorancia.


Pero conocí a Tess, con sus ojos tiernos y amables, con su paciencia infinita, con su amabilidad sin límites... yo era una más entre el público pero me habló, sólo a mi, con su sonrisa encantadora… y me sentí la mujer más dichosa del mundo. Por fin alguien no sólo me entendía sino que me descubría en medio de la multitud. Lo que no llegué a descubrir nunca es que con todos y cada uno de los de aquella sala fue igual de infalible para hacerlo sentir único. Así es como aman las mujeres de los Carver.


Y a través de la jubilosa Mercedes Abad me llegó, sin poderlo esquivar, Carver y en cada uno de sus cuentos. Descubrí en primera línea lo que es estar desorientado, descolocado, fallando sin parar a los que te quieren….. Sus historias tratan de enamorarse de una vecina que es probable que deje, de ex mujeres heridas en las cuales a través de su desespero encuentra perversamente su intimidad, mujeres con las que vive y con las que no puede comprometer ningún futuro, menos aún determinar si se practicarían la eutanasia en caso de coma severo.


El hombre del desapego, de la perplejidad, del que nunca hace lo que se espera de él, porque ya ni sabe lo que se espera de él… que sirve en todo caso para pagar algunas cosas pero que no cuenta en la vida de nadie en serio. El hombre que se puede medio extorsionar pero que no se puede amar demasiado si no quiere uno acabar con el corazón roto, la vida rota, los sueños rotos. Porque Carver es el típico hijo puta que lo puede romper todo sin haber roto un plato en la vida. El típico inocente imposible del que todas un día nos hemos podido enamorar, , todas las que aspiramos, un día a ser un poco un poco Tess.


A ser un poco Tess, es decir, una gheisa amorosa, inteligente y culta con una piedad infinita. El ultimo amor de Genghi, aquel que el emperador no recuerda el nombre en el momento de su muerte y al que una mataría si no se hubiera muerto ya.


¿Y dónde estaba Carver en el cuento de las tres rosas amarillas? Ah sí, en el chico que acaba de fallar a la señora que se le ha muerto el marido, famoso escritor ruso, porque acaba de revelar su identidad, porque ha hecho lo único que no debía, y en cambio, se entretiene mirando una chuminada que está en el suelo. El desorientado que estrella todas las naves una y otra vez sin remisión ni culpa.

Al voltant de l'autoestima


Apunts sobre l’autoestima pel programa “Els deu pilars de l’autoestima” emès al programa l’Ofici de viure el 5 de novembre del 2008. Pots escoltar l’audio a www.catradio.cat/


L’autoestima no és un estat inequívocament desitjable. Hitler de ben segur que tenia una alta autoestima tant per ell com pel poble Alemany, el llibre Set de Sang de Joanna Bourke mostra com sovint els soldats tenen una enorme autoestima per les seves actuacions bàrbares.


L’autoestima és sobretot un punt de partida per anar en tres direccions:


1. Acostar-se a un mateix, a la persona que es vol ser.b. Acostar-se als altres, perquè qui veu els seus valors i els potència més fàcilment veurà els valors dels altres i els potenciarà.c. Acostar-se més al món amb el millor d’un mateix, l’amor mundi.

2.Té a veure amb l’esforç i l’automillora

3. Si és autèntica té autoritat natural. És a dir, no és tensa, no és rígida per autoafirmar-se, ni li cal defensar-se. Flueix d’una manera natural: veu els altres com amics i si no ho són se n’aparta sense tensions. És una autoestima que no necessita constantment reafirmació i afecte.

4. Incorpora el desig, és a dir, no som només submisos dels objectius i els deures sinó que els nostres deures i objectius volem que ens donin la justa alçada de qui som.

5. No és una excusa per a la mediocritat, no dius que t’estàs aprenent a estimar per ser mesquí, autojusfificar-te, desacomplexar-te de coses que t’haurien de fer caure la cara de vergonya. En paraules de Hannah Arendt no és tampoc la trista opacitat d’una vida només centrada en ella mateixa.

6. No és un estat de gràcia, com l’enamorament. És sobretot una activitat que ens fa descobrir tot allò que som capaços de fer, sentir, estimar i ser des d’una dimensió ètica, afectiva i creativa. Hauria de ser una porta que ens acostés a la llibertat personal, la responsabilitat, la dignitat, l’esforç i la justícia.

7. Significa acceptar-nos amb tota la part negativa que tenim però amb el desig d’aprendre, de superar-nos sempre que sigui possible.

8.És el 50% de la saviesa. Perquè com molt bé diu Salvador Espriu: els llibres m’obrien una inútil saviesa sense amor. Sense amor no hi ha saviesa però sense coneixement tampoc.

9. Es desenvolupa per l’experiència i no pas per la voluntat o les decisions. Té a veure sobretot amb l’experiència d’haver estat ben estimat i d’actes repetits d’haver-se tractat bé a un mateix. D’estimar se n’aprèn estimant diu Irius Murdoch, així mateix d’estimar se n’aprèn estimant-se. 10. És un aprenentatge, es pot aprendre, un nota que està en el bon camí quan hi ha progrés, satisfacció personal, un camí recorregut.

11. No és només un sentiment interior, la persona amb autoestima obté resultats.

12. Es caracteritza perquè la persona amb autoestima es aquella que sap orquestrar les seves raons, passions i emocions d’una forma reeixida, escollint allò que més l’apropi a la vida i el faci créixer.

13. Més enllà dels tòpics és un tema molt complex, però les coses complexes i difícils acostumen a ser les més interessants per viure.

La millor presentació de l’autoestima és la que fa Jorge Guillén de la personalitat de Federico García Lorca: Federico pertenyia a aquella casta de persones que no precisen, com a mínim a diari, cap tensió d’orgull per tenir consciència dels seu propi ésser evident. S’és i ja està. Federico era Federico amb tant espontani vigor que no li calia remuntar-se a cap Olimp d’inquiets déus dubtosos ni patir cap mena d’enveja. D’envejat sí que n’era molt però ell, tranquil i superant-se, consagrava el seu esforç a la seva òptima realització possible, a la realització que només era competència seva. Una personalitat com aquella ocupava molt lloc però no molestava, perquè? Perquè era una vida que exaltava la vida dels altres, era una triomfant afirmació contagiosa, que s’oposava a la disminució o negació dels altres, arrossegant-los a una alçada més bella. Nietzsche: un ha d’aprendre a estimar-se a si mateix amb un amor sa i saludable, que hom es suporti a si mateix i no vagabundegi. Aprendre a estimar-se a si mateix, de totes les arts, aquesta és la més delicada, astuta, primera i més pacient de les arts.




Molts pensen que si de petits no ens van ensenyar a elogiar-nos a nosaltres mateixos, no tindrem autoestima i No crec que sigui aquest el factor decisiu, els nens són molt intuïtius, molt sincers, es relacionen amb la realitat sense eines com les paraules. Saben quan són estimats, quan se’ls hi fa cas, quan se’ls té en compte... el pitjor és que t’ignorin, o siguis invisible o hi hagi total indiferència pel que ets i el que siguis, encara que et passis el dia parlant bé de tu mateix. Com creixem ajuda a moltes coses però no determina res. Afortunadament podem superar el passat si és molt dolent, o que ens sigui un bon coixí si és positiu.

Com podem mesurar el nostre nivell d’autoestima? Si davant d’un repte ens sentim il·lusionats o aclaparats per les dificultats.

Què ens diu l’autoestima baixa d’una persona? Autoestima baixa diu que abans de conèixer les seves possibilitats i límits ja s’ha donat per vençut.


L’autoestima no és l’amor incondicional. És diferent un amor sense condicions que un amor incondicional. Jo no busco donar amor incondicional, busco donar amor, però no tinc aquesta necessitat d’absolut, prefereixo que el meu amor dialogui amb les persones i no sigui incondicional i es pugui retirar si s’escau, i prefereixo no rebre cap amor incondicional perquè vull ser lliure, responsable de mi mateixa, i haver de carregar amb un amor així més que un amor seria una condemna. Tothom que hagi estimat incondicionalment algú sap de què li parlo: d’una benedicció i una condemna.


Van fer un experiment horrorós amb gossos, que no sé a quin cap se li passa pel cap. Que els gossos si reben una decàrrega elèctrica moderada es defensen però si és massa gran ja no es mouen de la tanca electritzada. Per tant crec que una crisi suau, moderada o relativament gran pot fer-te millorar l’autoestima però arriba un moment que el dolor et pot trencar tot, també l’autoestima.


El nostre punt actual, sigui qui sigui qui som, sigui el que sigui el que hàgim fet o el que no hàgim estat capaços de fer fins ara és el nostre punt de partida no pas el nostre punt final.
No mirar tant el que som o el que creiem que som, no entretenir-nos tampoc tant en el passat, centrar-nos sobretot en el que serem capaços de fer a partir d’ara.
Hem de parlar-nos d’una forma molt més física, molt més a través de l’experiència que de les paraules. Hi ha moltes parts de nosaltres que no es deixen entabanar pels conceptes sinó venen acompanyats d’una experiència viscuda.

La incondicionalitat cap a nosaltres mateixes crec que només s’ha de donar en relació a les coses irreversibles d’un mateix que són realment ben poques. Però crec amb la frase “és que jo sóc així”, crec que és més interessant algú que està pendent d’allò que pot millorar, aprendre, donar... i a més potser té més autoestima aquell que està tan pendent d’un mateix per ajustar-se, modular-se que aquell que simplement es dedica a imposar-se i a reivindicar-se amb la seva mediocritat.

L’important dels sentiments es que els puguis sentir, els reconeguis i els posis en solfa amb al realitat. És a dir, els segueixis fins on et portin però també amb els ulls oberts perquè et poden portar enlloc o fins i tot al desastre, i aleshores s’ha de saber fer-ne un nus amb els sentiments. La culpa en sí no significa res, la pregunta és perquè em sento culpable? Si sóc culpable d’alguna cosa mal feta, doncs aprendre, mirar de fer-ho millor la següent vegada i si no sóc culpable de res aleshores aprendre a no patir innecessàriament.
La vergonya, la culpa, el sentit del ridícul, el pudor, el calfred, són molt bons perquè algú sense culpa, vergonya i l’autoestima alta és un megalòman que no té límits, hem de tenir límits per equilibrar-nos.A mi un dia el homeòpata em va dir: et donaré aquestes pastilles per treure’t la culpa i vaig dir: no, no, la culpa m’humanitza, sense culpa seria una prepotent insuportable.


La vergonya significa tant el veure’s afectat per la mirada de l’altre o el sentiment d’haver comès una falta.

Tant una cosa com l’altre no em sembla un error humà terrible, ara es tendeix a buscar un prototip humà molt segur, encantat d’haver-se conegut, que no es qüestiona gaire ell mateix, autocomplent... com una mena de Madonna psicodèlica amb els pits de punta com un disseny de Jean Paul Gaultier.

I aleshores el que passa és que l’autoestima en comptes d’alliberar-nos és culpabilitza perquè no hem estat prou intrèpides, perquè no hem aconseguit el màxim d’allò, perquè no hem sabut reivindicar més allò que ens convenia.

Hi ha tanta gent al món esclava de l’autorreconeixement, que mai en té prou de reconeixement dels altres, i moltes quan ens deixem manipular, fem favors a persones que segurament no s’ho mereixen va i ens sentim culpables de no haver-nos estimat més...

Em faig molta més gràcia dèbil, maldestre, culpable, vergonyosa em preocuparia molt més si anés si necessités imposar-me a tothom, fer sempre la meva voluntat, que no sàpigues negociar ni dialogar amb els altres.

Maduresa significa integrar totes les nostres dimensions en un tot harmònic, no pas amputar-nos perquè aleshores seriem simplement prototips plans.


L'ètica ens podria ajudar a sortir de la crisi


Per què no provem amb l’ètica?

L’economia mai ha estat sobirana. És una venuda, una humil servent a interessos superiors. No en té res de ciència tot i que els nombres i les estadístiques la dotin d’una falsa credibilitat. L’economia és aquella que deia com fer més diners amb l’especulació, i hi ha tants models econòmics com sistemes econòmics.
El nou model econòmic pel qual s’hauria de treballar sembla que té a veure
1. Producció agrícola selecta
2. Una indústria d’avançada tecnologia amb baixos costos medioambientals
3. Poca construcció
4. Serveis d’alt valor afegit
Per tal de contrarestar
1. Una producció primària dèbil que representa el 3% del PIB
2. Una indústria de segon nivell tecnològic que basa les seves exportacions sobretot en l’automòbil que està pel 17%
3. Una construcció hipertrofiada que suposa el 12% del total
4. Serveis centrats entorn al turisme i el sector públic que arriben al 68% d’aquesta producció
La solució per passar d’un model a l’altre passa per la reforma de l’ensenyament, el sector públic i moltes coses que semblen molt assenyades però que, crec, no apunten al veritable problema.
Fem-ho més fàcil... provem-ho així...
Imaginem que el planeta terra és una nau espacial volant per l’espai. De fet, és el que som. El primer que hem de saber és saber quanta tripulació hi cap. Quin és el nombre d’habitants òptims per a viure al nostre planeta? Aquesta xifra és clau. I treballar per aconseguir que siguem els que hi podem ser: un bon i efectiu control de la natalitat. No fem una raça humana indigna: cada dos segons mor un infant. No permetem que siguem tants passant gana. Un cop siguem els que hem de ser, establim un mínim i un màxim. Que ningú pugui ser més pobre del compte ni ningú més ric del compte. No sé, que no es pugui cobrar menys de 1.000 euros ni més de 10.000 al mes. Fem un sol món, un govern mundial en què tots els homes i dones siguin veritablement germans d’una mateixa terra.
Parlen de crisis mundial, però quan temps fa que Àfrica està en crisis? Fem un món veritablement humà. Podria ser tan fàcil com organitzar una llar per a tots i totes a escala mundial. Un món així seria veritablement un món ètic, és a dir, un món just on tothom tingués el que li correspon, ni més ni menys.


Il s’agit pour moi d’être plus qu’un homme
Zenó


Cuántas veces me saltaron las lágrimas, las lágrimas
Por ser más que un hombre
Noches del mes de junio. Jaime Gil de Biedma



ZENÓ


Al meu entendre, Marguerite Yourcenar elabora cims de comprensió humanes a través de la seva obra. Si poguéssim mirar la història humana com un paisatge muntanyós, els personatges creats per Yourcenar s’enlairarien cap a les cotes més elevades de l’esperit humà.

Per a Zenó, l’aventurer del saber, el paisatge del món està desert de caps d’estats i de prínceps, per un cantó, veu el país de Mirandola , i de l’altre, el país d’Avicena i voldria que Déu pugés dilatar el cor humà a la mesura de tota la vida . Quin desig més bell, sentir que estimem i formem part d'aquest tot que ens envolta.

Zenó, construït a partir de models històrics (Velase, Parcelse, Leonardo da Vinci, Erasme..). Filòsof, metge, alquimista i inventor de màquines al segle XV, diu textualment “Le monde est gran, plaise à Celui qui Est peut-être de dilater le coeur humain à la mesure de toute la vie” , una frase que a més d’estar inscrita en la làpida de l’autora, comparteix formes de comprendre l’univers tan antigues com les que trobem a l’Himne al Sol, compost per Amenofis IV, faraó del Nou Egipte que pretén una transformació religiosa que acaba en fallida. Escriu: “Únic Déu , tu que no tens igual, tu que has creat la terra del teu cor”. Comprendre va més enllà de pensar amb l’intel•lecte, és abraçar el món com la pròpia extensió d'una mateixa.

Aquests cims de comprensió humana estan sempre contextualitzats i, per tant, en certa manera determinats per l’època històrica que els ha tocat viure. Malgrat això coincideixen amb aquest sentit de veure la realitat, i si és possible estimar-la. En el seus sentis de la justícia. La història, i també l’atzar de tota vida humana, delimitarien l’espai que hi ha entre “les mans que t’he posat” a l’Oratio de hominis dignitate : tu, nullis angustiis coercitus, pro tuo arbitrio, in cuius manu te posui, tibi illam praefinies. Tu, que no tens fita que et limiti, pel teu propi arbitri, entre les mans del què t’he posat, et defineixes tu mateix.

L’alquímia també és un saber remot i obscur pels no iniciats. Potser procedeix dels antics pobladors del Neolític quan van descobrir en les possibilitats fetilleres dels metalls, amb barreges com el coure i l’estany per crear el bronze .

També Yourcenar pràctica amb l’alquímia de l’art la seva Gran Obra.

Per què creix d'alt l'escenari



Explica la història més antiga d’occident, L’Odissea d’Homer, com la deessa Atenea es va erigir protectora d’Ulisses.

Quan Ulisses arriba nàufrag i mig mort a la terra dels feacis, sap perfectament que només és un estranger que serà mirat amb mals ulls, que possiblement l’atacaran i que probablement serà mort. Aleshores, Atenea va començar l’encanteri i ho feu exactament així: Atenea, de Zeus nascuda, va fer-lo més alt per qui el veiés, i més gros, i del cap li feu caure uns cabells que semblaven flor de jacintina. Atenea escampà la gràcia sobre el seu cap i els seus muscles. Ell va anar-se’n llavors a asseure a la platja, tot ell bellesa i de gràcies fulgent.

I clar, sota tantes gràcies beneït, el poble el saluda feliç, la filla del rei s’hi enamora... i amb aquests encanteris Ulisses va aconseguir tornar a casa seva,a Ítaca, i va regnar durant molts anys fins que va morir de vell, mirant el mar i enyorant (o no) antigues aventures.

Però ningú es pregunta què va passar amb Atenea, avorrida tants anys d’alt de l’Ólimp sense cobrir de fulgor cap mortal.

Fins que va arribar un dia, 27 segles més tard, que algú li va parlar amb el llenguatge dels déus. I tothom mínimament entenimentat sap que els déus s’expressen a través de la musica, i que la música sempre ha estat la més dividinal de les arts des que les muses són muses.

Aleshores Atenea es va quedar catapultada a un èxtasis irreprimible... els acords virtuosos d’aquell piano, una veu que omplia de sentit el món, pentagrames de xarxes amb reminiscències antigues de milers de segles i a la vegada amb uns sons tan nous... una guitarra, que espurnejava l’aire, i aleshores Atenea va sentir una percussió... i va començar a marejar-se, a donar voltes per l’Olimp presa d’una inquietud insospitada. Tan bé que s’hi estava – un pèl avorrida això sí- menjant ambrosies just al costat de Zeus! I ara esbatanada al món dels mortals havia de mirar-se de prop aquella criatura que li capgirava com un mitjó la seva ànima aureal, dividinal i immortal (i total).

I mirà al món dels vius i la veié, i la va prendre una mena de vent o l’amor o una rauxa. I vet aquí que per segona vegada a la vida, Atenea va escollir un altre mortal per a fer-lo infal•lible als ulls dels qui el miren.

Perquè va la va escollir Atenea? Potser perquè li recordava a la deessa Diana, la que és lliure i corre amb un arc i una fletxa pel bosc, o potser perquè la feia pensar en la seva pròpia estirp guerrera, potser perquè quan se la mirava també hi veia a Perséfone que es passa mitja vida a les profunditats del món per a compondre i crear i l’altra a la llum per compartir-ho amb tots els éssers. I és que un ésser capaç de tenir hiverns i replegar-se en la pròpia creació, i a la primavera fer florir els món de sons nous resulten irresistibles per als déus ociosos.

Sigui com sigui no hi ha cap dubte, ella creix quan s’enfila a l’escenari i la platea s’omple de llums i de tonalitats de mar, d’espurnes d’astres, de clars de lluna... i aleshores canta com algú immens, i l’escenari es fa petit perquè hi càpiga tota ella sencera de tan gran que l’ha volguda fer Atenea.

Aquest és el seu secret. Efectivament, després d’haver descartat una a una totes les raons, vaig aguditzar la vista i allí hi era: Palas Atenea, amb el seu escut i la seva llança somrient complaguda a la gran heroïna, la seva mortal preferida.

Si us hi fixeu bé, la propera vegada que la veieu cantar hi podreu albirar el perfil d’un déu passejant-se entre les ombres.

El traductor de Tess


Un excés de mania auotreferencial el vaig veure en la presentació d’un llibre de poesia de Tess Gallagher. Aquesta senyora és poeta, narradora, assagista, guionista i traductora, ha fet més de 5 llibres de poesia, ha estat becada per la fundació Guggenheim. La Sra. Gallegher, a més, ha rebut premis com el Maxine Cushing Gray i Elliston Award, i es doctora honorària del Whitman College. Va presentar un llibre que es diu “el pont que creua la lluna” i per deferència i generositat, va convidar el traductor de l’obra, que per molts mèrits que tingués no podia fer el que va fer: passar-se l’hora parlant d’ell, de com li agradava la poesia, de les dificultats que havia tingut amb tal o qual mot, i la pobre Tess Gallagher que havia vingut des d’Estats Units, es va limitar a somiure.
Crec que la necessitat d’admiració és una desviació d’afecte malentesa. I que és molt millor entendre que mai serem del tot estimats, viure com a éssers humans significa, sempre, que quan passem comptes, ens acabi sortint un balanç, poc o molt, una mica pobre. Els absoluts de reconeixement, admiració i amor bocabadat potser els trobarem al cel - tot i que sospito que nostre senyor pot ser més egolatra que nosaltres -, però si els busquem en vida correm el perill de ser uns éssers gerxos, autoreferencials i inòspits per a veure-hi el rostre de l'altre.

El traductor de Tess Gallagher va oblidar les paraules de Jorge Wagensberg: "el traductor és un heroi la principal proesa del qual és passar desapercebut. Com més oblidat, més heroic". En canvi, cap de nosaltres vam oblidar ni un moment que no era l'autor de l'obra.

QUIDAM I EL CIRC DU SOLEIL



Vaig anar a veure el Circ du Soleil, atreta per la seva elegància, plasticitat, vestuari i música. El que no esperava era trobar-me entre les actuacions, quatre nenes xines de curta edat fent servir el “diabolo” amb precisió matemàtica. La fórmula és fàcilment deduïble: moltes hores d’entrenament+curta edat=explotació infantil. Frissant per validar encara més aquesta fórmula, vaig aconseguir durant la mitja part de l’espectacle tenir una amena conversa amb un dels treballadors del circ. Aquestes nenes petites, em va confirmar, entrenen moltíssimes hores al dia, estan al circ durant dos anys i són substituïdes per dues altres nenes de la mateixa edat que ja s’estan entrenant a la Xina. El Circ du Soleil sempre té nenes sempiternament petites per oferir aquest espectacle. No, no mirin al youtube, les nenes són molt més grans les que hi apareixen.

Unicef i OIT (Organització Internacional del Treball) fixa en 12 anys l’edat a partir de la qual es permet els infants treballar sempre que no perjudiqui la seva salut, desenvolupament o interfereixi en la seva educació. El concepte explotació infantil comprèn a tots els infants que desenvolupin una activitat econòmica menors de 12 anys. Segons aquest marc establert per la Unicef tots els milers d’espectadors del Circ du Soleil que aplaudíem aquells somriures infantils i forçats mentre feien cabrioles impossibles, estàvem donant suport a una activitat que encara no els hi tocaria de fer.

Tan s’hi val que els infants treballin amb bells vestuaris, amb espais plens de glamour i fantasia. Només són nenes petites que haurien d’estar jugant en comptes d’entrenar i treballar tantes hores per a ser substituïdes puntualment cada 36 mesos. Potser el títol del seu darrer espectacle: Quidam, és el crit subliminal dels ulls d’aquests infants mentre veuen grans i petits aplaudint i menjant crispetes, indiferents i distrets a la història real de les seves vides.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.