El traductor de Tess


Un excés de mania auotreferencial el vaig veure en la presentació d’un llibre de poesia de Tess Gallagher. Aquesta senyora és poeta, narradora, assagista, guionista i traductora, ha fet més de 5 llibres de poesia, ha estat becada per la fundació Guggenheim. La Sra. Gallegher, a més, ha rebut premis com el Maxine Cushing Gray i Elliston Award, i es doctora honorària del Whitman College. Va presentar un llibre que es diu “el pont que creua la lluna” i per deferència i generositat, va convidar el traductor de l’obra, que per molts mèrits que tingués no podia fer el que va fer: passar-se l’hora parlant d’ell, de com li agradava la poesia, de les dificultats que havia tingut amb tal o qual mot, i la pobre Tess Gallagher que havia vingut des d’Estats Units, es va limitar a somiure.
Crec que la necessitat d’admiració és una desviació d’afecte malentesa. I que és molt millor entendre que mai serem del tot estimats, viure com a éssers humans significa, sempre, que quan passem comptes, ens acabi sortint un balanç, poc o molt, una mica pobre. Els absoluts de reconeixement, admiració i amor bocabadat potser els trobarem al cel - tot i que sospito que nostre senyor pot ser més egolatra que nosaltres -, però si els busquem en vida correm el perill de ser uns éssers gerxos, autoreferencials i inòspits per a veure-hi el rostre de l'altre.

El traductor de Tess Gallagher va oblidar les paraules de Jorge Wagensberg: "el traductor és un heroi la principal proesa del qual és passar desapercebut. Com més oblidat, més heroic". En canvi, cap de nosaltres vam oblidar ni un moment que no era l'autor de l'obra.

QUIDAM I EL CIRC DU SOLEIL



Vaig anar a veure el Circ du Soleil, atreta per la seva elegància, plasticitat, vestuari i música. El que no esperava era trobar-me entre les actuacions, quatre nenes xines de curta edat fent servir el “diabolo” amb precisió matemàtica. La fórmula és fàcilment deduïble: moltes hores d’entrenament+curta edat=explotació infantil. Frissant per validar encara més aquesta fórmula, vaig aconseguir durant la mitja part de l’espectacle tenir una amena conversa amb un dels treballadors del circ. Aquestes nenes petites, em va confirmar, entrenen moltíssimes hores al dia, estan al circ durant dos anys i són substituïdes per dues altres nenes de la mateixa edat que ja s’estan entrenant a la Xina. El Circ du Soleil sempre té nenes sempiternament petites per oferir aquest espectacle. No, no mirin al youtube, les nenes són molt més grans les que hi apareixen.

Unicef i OIT (Organització Internacional del Treball) fixa en 12 anys l’edat a partir de la qual es permet els infants treballar sempre que no perjudiqui la seva salut, desenvolupament o interfereixi en la seva educació. El concepte explotació infantil comprèn a tots els infants que desenvolupin una activitat econòmica menors de 12 anys. Segons aquest marc establert per la Unicef tots els milers d’espectadors del Circ du Soleil que aplaudíem aquells somriures infantils i forçats mentre feien cabrioles impossibles, estàvem donant suport a una activitat que encara no els hi tocaria de fer.

Tan s’hi val que els infants treballin amb bells vestuaris, amb espais plens de glamour i fantasia. Només són nenes petites que haurien d’estar jugant en comptes d’entrenar i treballar tantes hores per a ser substituïdes puntualment cada 36 mesos. Potser el títol del seu darrer espectacle: Quidam, és el crit subliminal dels ulls d’aquests infants mentre veuen grans i petits aplaudint i menjant crispetes, indiferents i distrets a la història real de les seves vides.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.