El secret de l'eternitat del temps


El secret de l’eternitat del temps


Saint-Exupéry diu que allò important és invisible als ulls i com totes les coses importants l’amistat també és invisible però t’acompanya i es percep amb tanta o més presència que les coses tangibles.

Jo crec que l’amistat a més de ser una presència invisible també modifica el temps.

Aquest llegendari conte zen, d’origen incert potser explica millor això que vull dir...

Ryokan era poeta, al segle XVIII, i sabia parlar a les plantes, als insectes i als ocells, però sobretot sabia fer kitos que són les cerimònies per atorgar un desig. Ryokan era coneguda a tot el Japó per la seva sapiència i per l’eficàcia dels seus kitos.

Un matí, una honorable dona, eixuta pels anys, es presentà davant la cabanya de brancatge de Ryokan.

- La teva visita m’honora, honorable Fangsai – va exclamar agradablement sorpresa .
- Voldria un kito – digué la dona.
- Molt bé. – digué Ryokan.- I què voldries?
- Voldria que la meva vida fos llarga
- Quants anys tens?
- Tinc vuitanta anys complerts.
- Fins a quina edat he de demanar als déus que arribi la teva vida?
- Cent anys, trobo que cent anys és una bona xifra; sí, cent anys estarà bé.
- Em sorprèn – féu Ryokan – la modèstia de la teva petició. Has vingut de molt lluny per demanar-me aquest kito; per què acontentar-se amb cent anys?
- És veritat – sospirà la visitant – que constantment escampo al meu voltant coneixements i favors; què no podria fer si visqués més! Posem, cent vint, cent trenta; diguem més aviat una xifra rodona: cent cinquanta anys. És possible?
- És clar que sí .– digué Ryokan .- Diguem doncs, cent cinquanta anys. Com que els meus kitos són molt poderosos, te’n prepararé un per cent cinquanta anys exactament. Però, hi has reflexionat prou? Ara tens vuitanta anys, i te’n quedaran setanta més de vida, és a dir, menys del que has viscut. Però està bé això que desitges, ets una dona assenyada i poc exigent.
- Espera una mica .– fa l’octogenària .- És veritat que setanta anys són poca cosa. Els meus primers vuitanta anys han passat com un somni, i em sembla que era ahir que jugava amb els meus germans i germanes al jardí dels meus pares.
- La segona part de la vida - observa Ryokan – és com l’altre vessant del pujol; es baixa molt més de pressa que no s’ha pujat el primer tram
- Està bé, m’has convençut, sàvia Ryokan. Fes-me un kito per... posem, tres-cents anys!
- Ryokan es grata el cap i no es mou.
- I bé? Què esperes? .– s’impacienta la visitant.- Trobes que demano massa? – afegeix inquieta.
- No, no, és que reflexionava .– diu Ryokan lentament.- Ben mirat, per què aturar-se als tres cents anys? Diuen que hi ha tortugues que viuen mil anys... per què només tres-cents anys?
- Mil anys? Després de tot la perspectiva no deixa de ser atractiva, tinc tantes coses bones per fer, podria fer tant de bé amb mil anys! Podria aprendre tantes coses! Ajudar a tanta gent!
- Sospeso les teves paraules i penso que la teva vida és molt valuosa i crec que la millor solució és que no morissis mai.
- Podries fer-me un kito que m’evités de morir?
- Si, però seria molt car i molt i molt difícil.
- Estic disposada a pagar-ne el preu que calgui, i a practicar els exercicis més durs. M’has convençut, faré tot el que m’exigeixis; però t’ho prego, fes-me el kito que em farà immortal.

Des d’aquell dia Ryokan va acollir a la seva humil cabana la dona que venia del nord. Feien llenya plegades, anaven a buscar aigua al riu, sentien l’olor de la terra batuda per la pluja, meditaven, llegien. Menjaven el seu bol d’arròs, i reien veient com volava un cucut reial poc traçut.

Aquella primavera Ryokan va compondre alguns poemes:


És dies i els mesos són viatgers de l’eternitat.
L’any que va i que ve també és un viatger...


O aquest altre:

En la muntanya i el pla, quietud.
Dia de neu.

També va escriure

Lleu és la primavera, només un vent que va de barca en barca.

I mirant el riu va escriure.

Cranc, amic, també jo voldria desfer el meu camí però penedir-se treu tanta claror com la culpa.

Així van passar un hivern, una primavera i un estiu.

Un capvespre de finals d’estiu seient totes dues contemplant el primer vol de les oques salvatges, va ser quan Ryokan li va dir:

- Demà portaré a terme la cerimònia del kito que et farà immortal, tal com vam acordar.
- Ja no comprenc – digué l’octogenària embadalida mirant el paisatge- la raó per la qual et vaig demanar aquest kito.

....,


Yourcenar deia que el temps era eternitat plegada. No tot el temps segurament, ni tots els dies, però quan estem amb les persones que estimem de veritat sentim que el temps es desplega en eternitat. Marguerite Yourcenar també deia que calia viure sempre com si s’hagués de viure un sol dia més o cent anys més. No sempre es viu amb aquest sentit de plenitud, estant just on s’ha d’estar, fent i dient allò que es vol fer i dir.

Estar al lloc correcte no deu ser qüestió de coneixements, ni d’entrenament... és una saviesa senzilla que brota del cor. Saber el més precís i exacte, allò veritablement necessari: coses com ara que el temps és per estimar i aprendre tota la vida. Aquest deu ser el secret de l’eternitat del temps.

La trista vida del narrador omniscient


Tenia son, feia dies que li passava, feia les coses d’esma una mica embaturnada. Embaturnada? Buturuda? Mira, tu, una mica somiatruites i lenta com un rinoceró coix. Osti quina merda això de ser el narrador omniscient. Representa que he de descriure amb precisió i riquesa de lèxic a la Maria Serra. Resulta que ella té son, que cada dia té més son, i per la finestra de casa seva cada vegada hi ha més obstacles que li tapen la vista: primer una grua, després, una antena parabòlica, després l’aparell de l’aire condicionat col.locat just a la perspectiva de la seva mirada des del sofà. En fi, que cada dia té més son, que cada vegada veu menys coses per la finestra i tot d’una... casa seva ja no s’hi dorm bé i se’n va al bosc a dormir eternament i de les seves mans hi creixen arrels, de sota l’esquena molsa, i apa adéu bona nit la Maria de la Serra.

I a mi, com a narrador omniscient què punyetes m’importa si té són o no? Ningú es pregunta mai perquè el narrador ha d’anar narrant.

Aparegué d’imprevist, un matí d’hivern de cel pesat com de color plom diluït per tones d’aigua. Ai déu meu! Aparegué? Com del passat i jo va i ho narro i a més a més sé què li passa per dintre? Feia temps que volia tornar a casa seva però no sabia com seria rebut. Apa home, que em deixin en pau amb aquestes facècies tan ximples.

Jo no vull narrar més, ni com un déu que veu i capta tot el que li passen aquestes titelles tontes ni com una mena de càmera feixuga i obsessiva que descriu fil per randa el camí de còdols i herba als marges de cada pas, que ella, lleugerament trepitjava.
Jo no vull narrar, porto cinc anys que no em deixen dir la meva, només descriure i a mi què m’importa el que aquella paia foti? És que ningú entén que és molt trist obligar a observar i descriure el que de ben segur avorrirà al amable lector perquè d’entrada ja m’avorreix a mi i de quina manera?

Deixem-los estimbar-se a la negra nit. Jo el que vull és recuperar la meva vida, cantar, aprendre a tocar la trompeta...

Aleshores el narrador omniscient va decidir que es faria trompetista, no sabia solfeig però això en comptes de desencoratjar-lo el va fer més decidit. Va buscar una bona escola de música moderna, un lloc per aprendre solfeig i el noble art de la bufada Armstrong.

Les classes eren lentes però ell aprenia de pressa? I què pensava mentre tocava la trompeta? Pensava coses així com “els llavis li tremolaven lleugerament mentre sentia un frec semblant a un pessigolleig una mica molest. Se li posarien les galtes infladíssimes i tan poc atractives dels trompetistes? L’aire entrava de sobte mentre el mestre el corregia, no no és així com has de respirar, concentra’t en les notes i si se t’acaba l’aire no et preocupis, ja agafaràs amb el temps més pràctica”. Anava descrivint-se obsessivament a ell mateix tocant la trompeta, malaltissament, constantment, no tocava la trompeta, s’autodescrivia tocant la trompeta i tocant-se els pebrots, perquè mira que era pesat tenir cap de narrador omniscient.
I si fes zen? Respirava profundament intentant no pensar, i quan de sobte el pensament aquell d’ell anant a la platja li aparegué de sobte, com saltant i fent una tombarella amb traça des d’un repleg del seu cervell...

No, no hi havia escapatòria. Narraria omnicientment que és la pitjor manera de narrar perquè mira que n’és de prepotent i de rara.

Aviam on érem? Ah sí, la Maria tenia tanta son que no sabia què li passava, era un cansament que se li instal.lava primer porug i d’imprevist, amb el temps desafiant i sense vergonya. S’adormia per tot arreu, amb una son tan profunda que la resta, tota la vida bellugadissa, li semblava tan sols un camí de vivències per trobar el lloc on ajeure’s.

El hombre del desapego


Conocí a Tess Gallagher como todos: como la mujer de Carver. Pero yo no había leído Carver, después de El Camino de Kerouac, las cosas con muchas “c” y de mucho culto me quedaban un poco lejanas. Así que hice más caso a mi intuición. Total, la literatura es infinita en nombres para no dejar de habitar jamás en la ignorancia.


Pero conocí a Tess, con sus ojos tiernos y amables, con su paciencia infinita, con su amabilidad sin límites... yo era una más entre el público pero me habló, sólo a mi, con su sonrisa encantadora… y me sentí la mujer más dichosa del mundo. Por fin alguien no sólo me entendía sino que me descubría en medio de la multitud. Lo que no llegué a descubrir nunca es que con todos y cada uno de los de aquella sala fue igual de infalible para hacerlo sentir único. Así es como aman las mujeres de los Carver.


Y a través de la jubilosa Mercedes Abad me llegó, sin poderlo esquivar, Carver y en cada uno de sus cuentos. Descubrí en primera línea lo que es estar desorientado, descolocado, fallando sin parar a los que te quieren….. Sus historias tratan de enamorarse de una vecina que es probable que deje, de ex mujeres heridas en las cuales a través de su desespero encuentra perversamente su intimidad, mujeres con las que vive y con las que no puede comprometer ningún futuro, menos aún determinar si se practicarían la eutanasia en caso de coma severo.


El hombre del desapego, de la perplejidad, del que nunca hace lo que se espera de él, porque ya ni sabe lo que se espera de él… que sirve en todo caso para pagar algunas cosas pero que no cuenta en la vida de nadie en serio. El hombre que se puede medio extorsionar pero que no se puede amar demasiado si no quiere uno acabar con el corazón roto, la vida rota, los sueños rotos. Porque Carver es el típico hijo puta que lo puede romper todo sin haber roto un plato en la vida. El típico inocente imposible del que todas un día nos hemos podido enamorar, , todas las que aspiramos, un día a ser un poco un poco Tess.


A ser un poco Tess, es decir, una gheisa amorosa, inteligente y culta con una piedad infinita. El ultimo amor de Genghi, aquel que el emperador no recuerda el nombre en el momento de su muerte y al que una mataría si no se hubiera muerto ya.


¿Y dónde estaba Carver en el cuento de las tres rosas amarillas? Ah sí, en el chico que acaba de fallar a la señora que se le ha muerto el marido, famoso escritor ruso, porque acaba de revelar su identidad, porque ha hecho lo único que no debía, y en cambio, se entretiene mirando una chuminada que está en el suelo. El desorientado que estrella todas las naves una y otra vez sin remisión ni culpa.

Al voltant de l'autoestima


Apunts sobre l’autoestima pel programa “Els deu pilars de l’autoestima” emès al programa l’Ofici de viure el 5 de novembre del 2008. Pots escoltar l’audio a www.catradio.cat/


L’autoestima no és un estat inequívocament desitjable. Hitler de ben segur que tenia una alta autoestima tant per ell com pel poble Alemany, el llibre Set de Sang de Joanna Bourke mostra com sovint els soldats tenen una enorme autoestima per les seves actuacions bàrbares.


L’autoestima és sobretot un punt de partida per anar en tres direccions:


1. Acostar-se a un mateix, a la persona que es vol ser.b. Acostar-se als altres, perquè qui veu els seus valors i els potència més fàcilment veurà els valors dels altres i els potenciarà.c. Acostar-se més al món amb el millor d’un mateix, l’amor mundi.

2.Té a veure amb l’esforç i l’automillora

3. Si és autèntica té autoritat natural. És a dir, no és tensa, no és rígida per autoafirmar-se, ni li cal defensar-se. Flueix d’una manera natural: veu els altres com amics i si no ho són se n’aparta sense tensions. És una autoestima que no necessita constantment reafirmació i afecte.

4. Incorpora el desig, és a dir, no som només submisos dels objectius i els deures sinó que els nostres deures i objectius volem que ens donin la justa alçada de qui som.

5. No és una excusa per a la mediocritat, no dius que t’estàs aprenent a estimar per ser mesquí, autojusfificar-te, desacomplexar-te de coses que t’haurien de fer caure la cara de vergonya. En paraules de Hannah Arendt no és tampoc la trista opacitat d’una vida només centrada en ella mateixa.

6. No és un estat de gràcia, com l’enamorament. És sobretot una activitat que ens fa descobrir tot allò que som capaços de fer, sentir, estimar i ser des d’una dimensió ètica, afectiva i creativa. Hauria de ser una porta que ens acostés a la llibertat personal, la responsabilitat, la dignitat, l’esforç i la justícia.

7. Significa acceptar-nos amb tota la part negativa que tenim però amb el desig d’aprendre, de superar-nos sempre que sigui possible.

8.És el 50% de la saviesa. Perquè com molt bé diu Salvador Espriu: els llibres m’obrien una inútil saviesa sense amor. Sense amor no hi ha saviesa però sense coneixement tampoc.

9. Es desenvolupa per l’experiència i no pas per la voluntat o les decisions. Té a veure sobretot amb l’experiència d’haver estat ben estimat i d’actes repetits d’haver-se tractat bé a un mateix. D’estimar se n’aprèn estimant diu Irius Murdoch, així mateix d’estimar se n’aprèn estimant-se. 10. És un aprenentatge, es pot aprendre, un nota que està en el bon camí quan hi ha progrés, satisfacció personal, un camí recorregut.

11. No és només un sentiment interior, la persona amb autoestima obté resultats.

12. Es caracteritza perquè la persona amb autoestima es aquella que sap orquestrar les seves raons, passions i emocions d’una forma reeixida, escollint allò que més l’apropi a la vida i el faci créixer.

13. Més enllà dels tòpics és un tema molt complex, però les coses complexes i difícils acostumen a ser les més interessants per viure.

La millor presentació de l’autoestima és la que fa Jorge Guillén de la personalitat de Federico García Lorca: Federico pertenyia a aquella casta de persones que no precisen, com a mínim a diari, cap tensió d’orgull per tenir consciència dels seu propi ésser evident. S’és i ja està. Federico era Federico amb tant espontani vigor que no li calia remuntar-se a cap Olimp d’inquiets déus dubtosos ni patir cap mena d’enveja. D’envejat sí que n’era molt però ell, tranquil i superant-se, consagrava el seu esforç a la seva òptima realització possible, a la realització que només era competència seva. Una personalitat com aquella ocupava molt lloc però no molestava, perquè? Perquè era una vida que exaltava la vida dels altres, era una triomfant afirmació contagiosa, que s’oposava a la disminució o negació dels altres, arrossegant-los a una alçada més bella. Nietzsche: un ha d’aprendre a estimar-se a si mateix amb un amor sa i saludable, que hom es suporti a si mateix i no vagabundegi. Aprendre a estimar-se a si mateix, de totes les arts, aquesta és la més delicada, astuta, primera i més pacient de les arts.




Molts pensen que si de petits no ens van ensenyar a elogiar-nos a nosaltres mateixos, no tindrem autoestima i No crec que sigui aquest el factor decisiu, els nens són molt intuïtius, molt sincers, es relacionen amb la realitat sense eines com les paraules. Saben quan són estimats, quan se’ls hi fa cas, quan se’ls té en compte... el pitjor és que t’ignorin, o siguis invisible o hi hagi total indiferència pel que ets i el que siguis, encara que et passis el dia parlant bé de tu mateix. Com creixem ajuda a moltes coses però no determina res. Afortunadament podem superar el passat si és molt dolent, o que ens sigui un bon coixí si és positiu.

Com podem mesurar el nostre nivell d’autoestima? Si davant d’un repte ens sentim il·lusionats o aclaparats per les dificultats.

Què ens diu l’autoestima baixa d’una persona? Autoestima baixa diu que abans de conèixer les seves possibilitats i límits ja s’ha donat per vençut.


L’autoestima no és l’amor incondicional. És diferent un amor sense condicions que un amor incondicional. Jo no busco donar amor incondicional, busco donar amor, però no tinc aquesta necessitat d’absolut, prefereixo que el meu amor dialogui amb les persones i no sigui incondicional i es pugui retirar si s’escau, i prefereixo no rebre cap amor incondicional perquè vull ser lliure, responsable de mi mateixa, i haver de carregar amb un amor així més que un amor seria una condemna. Tothom que hagi estimat incondicionalment algú sap de què li parlo: d’una benedicció i una condemna.


Van fer un experiment horrorós amb gossos, que no sé a quin cap se li passa pel cap. Que els gossos si reben una decàrrega elèctrica moderada es defensen però si és massa gran ja no es mouen de la tanca electritzada. Per tant crec que una crisi suau, moderada o relativament gran pot fer-te millorar l’autoestima però arriba un moment que el dolor et pot trencar tot, també l’autoestima.


El nostre punt actual, sigui qui sigui qui som, sigui el que sigui el que hàgim fet o el que no hàgim estat capaços de fer fins ara és el nostre punt de partida no pas el nostre punt final.
No mirar tant el que som o el que creiem que som, no entretenir-nos tampoc tant en el passat, centrar-nos sobretot en el que serem capaços de fer a partir d’ara.
Hem de parlar-nos d’una forma molt més física, molt més a través de l’experiència que de les paraules. Hi ha moltes parts de nosaltres que no es deixen entabanar pels conceptes sinó venen acompanyats d’una experiència viscuda.

La incondicionalitat cap a nosaltres mateixes crec que només s’ha de donar en relació a les coses irreversibles d’un mateix que són realment ben poques. Però crec amb la frase “és que jo sóc així”, crec que és més interessant algú que està pendent d’allò que pot millorar, aprendre, donar... i a més potser té més autoestima aquell que està tan pendent d’un mateix per ajustar-se, modular-se que aquell que simplement es dedica a imposar-se i a reivindicar-se amb la seva mediocritat.

L’important dels sentiments es que els puguis sentir, els reconeguis i els posis en solfa amb al realitat. És a dir, els segueixis fins on et portin però també amb els ulls oberts perquè et poden portar enlloc o fins i tot al desastre, i aleshores s’ha de saber fer-ne un nus amb els sentiments. La culpa en sí no significa res, la pregunta és perquè em sento culpable? Si sóc culpable d’alguna cosa mal feta, doncs aprendre, mirar de fer-ho millor la següent vegada i si no sóc culpable de res aleshores aprendre a no patir innecessàriament.
La vergonya, la culpa, el sentit del ridícul, el pudor, el calfred, són molt bons perquè algú sense culpa, vergonya i l’autoestima alta és un megalòman que no té límits, hem de tenir límits per equilibrar-nos.A mi un dia el homeòpata em va dir: et donaré aquestes pastilles per treure’t la culpa i vaig dir: no, no, la culpa m’humanitza, sense culpa seria una prepotent insuportable.


La vergonya significa tant el veure’s afectat per la mirada de l’altre o el sentiment d’haver comès una falta.

Tant una cosa com l’altre no em sembla un error humà terrible, ara es tendeix a buscar un prototip humà molt segur, encantat d’haver-se conegut, que no es qüestiona gaire ell mateix, autocomplent... com una mena de Madonna psicodèlica amb els pits de punta com un disseny de Jean Paul Gaultier.

I aleshores el que passa és que l’autoestima en comptes d’alliberar-nos és culpabilitza perquè no hem estat prou intrèpides, perquè no hem aconseguit el màxim d’allò, perquè no hem sabut reivindicar més allò que ens convenia.

Hi ha tanta gent al món esclava de l’autorreconeixement, que mai en té prou de reconeixement dels altres, i moltes quan ens deixem manipular, fem favors a persones que segurament no s’ho mereixen va i ens sentim culpables de no haver-nos estimat més...

Em faig molta més gràcia dèbil, maldestre, culpable, vergonyosa em preocuparia molt més si anés si necessités imposar-me a tothom, fer sempre la meva voluntat, que no sàpigues negociar ni dialogar amb els altres.

Maduresa significa integrar totes les nostres dimensions en un tot harmònic, no pas amputar-nos perquè aleshores seriem simplement prototips plans.


L'ètica ens podria ajudar a sortir de la crisi


Per què no provem amb l’ètica?

L’economia mai ha estat sobirana. És una venuda, una humil servent a interessos superiors. No en té res de ciència tot i que els nombres i les estadístiques la dotin d’una falsa credibilitat. L’economia és aquella que deia com fer més diners amb l’especulació, i hi ha tants models econòmics com sistemes econòmics.
El nou model econòmic pel qual s’hauria de treballar sembla que té a veure
1. Producció agrícola selecta
2. Una indústria d’avançada tecnologia amb baixos costos medioambientals
3. Poca construcció
4. Serveis d’alt valor afegit
Per tal de contrarestar
1. Una producció primària dèbil que representa el 3% del PIB
2. Una indústria de segon nivell tecnològic que basa les seves exportacions sobretot en l’automòbil que està pel 17%
3. Una construcció hipertrofiada que suposa el 12% del total
4. Serveis centrats entorn al turisme i el sector públic que arriben al 68% d’aquesta producció
La solució per passar d’un model a l’altre passa per la reforma de l’ensenyament, el sector públic i moltes coses que semblen molt assenyades però que, crec, no apunten al veritable problema.
Fem-ho més fàcil... provem-ho així...
Imaginem que el planeta terra és una nau espacial volant per l’espai. De fet, és el que som. El primer que hem de saber és saber quanta tripulació hi cap. Quin és el nombre d’habitants òptims per a viure al nostre planeta? Aquesta xifra és clau. I treballar per aconseguir que siguem els que hi podem ser: un bon i efectiu control de la natalitat. No fem una raça humana indigna: cada dos segons mor un infant. No permetem que siguem tants passant gana. Un cop siguem els que hem de ser, establim un mínim i un màxim. Que ningú pugui ser més pobre del compte ni ningú més ric del compte. No sé, que no es pugui cobrar menys de 1.000 euros ni més de 10.000 al mes. Fem un sol món, un govern mundial en què tots els homes i dones siguin veritablement germans d’una mateixa terra.
Parlen de crisis mundial, però quan temps fa que Àfrica està en crisis? Fem un món veritablement humà. Podria ser tan fàcil com organitzar una llar per a tots i totes a escala mundial. Un món així seria veritablement un món ètic, és a dir, un món just on tothom tingués el que li correspon, ni més ni menys.


Il s’agit pour moi d’être plus qu’un homme
Zenó


Cuántas veces me saltaron las lágrimas, las lágrimas
Por ser más que un hombre
Noches del mes de junio. Jaime Gil de Biedma



ZENÓ


Al meu entendre, Marguerite Yourcenar elabora cims de comprensió humanes a través de la seva obra. Si poguéssim mirar la història humana com un paisatge muntanyós, els personatges creats per Yourcenar s’enlairarien cap a les cotes més elevades de l’esperit humà.

Per a Zenó, l’aventurer del saber, el paisatge del món està desert de caps d’estats i de prínceps, per un cantó, veu el país de Mirandola , i de l’altre, el país d’Avicena i voldria que Déu pugés dilatar el cor humà a la mesura de tota la vida . Quin desig més bell, sentir que estimem i formem part d'aquest tot que ens envolta.

Zenó, construït a partir de models històrics (Velase, Parcelse, Leonardo da Vinci, Erasme..). Filòsof, metge, alquimista i inventor de màquines al segle XV, diu textualment “Le monde est gran, plaise à Celui qui Est peut-être de dilater le coeur humain à la mesure de toute la vie” , una frase que a més d’estar inscrita en la làpida de l’autora, comparteix formes de comprendre l’univers tan antigues com les que trobem a l’Himne al Sol, compost per Amenofis IV, faraó del Nou Egipte que pretén una transformació religiosa que acaba en fallida. Escriu: “Únic Déu , tu que no tens igual, tu que has creat la terra del teu cor”. Comprendre va més enllà de pensar amb l’intel•lecte, és abraçar el món com la pròpia extensió d'una mateixa.

Aquests cims de comprensió humana estan sempre contextualitzats i, per tant, en certa manera determinats per l’època històrica que els ha tocat viure. Malgrat això coincideixen amb aquest sentit de veure la realitat, i si és possible estimar-la. En el seus sentis de la justícia. La història, i també l’atzar de tota vida humana, delimitarien l’espai que hi ha entre “les mans que t’he posat” a l’Oratio de hominis dignitate : tu, nullis angustiis coercitus, pro tuo arbitrio, in cuius manu te posui, tibi illam praefinies. Tu, que no tens fita que et limiti, pel teu propi arbitri, entre les mans del què t’he posat, et defineixes tu mateix.

L’alquímia també és un saber remot i obscur pels no iniciats. Potser procedeix dels antics pobladors del Neolític quan van descobrir en les possibilitats fetilleres dels metalls, amb barreges com el coure i l’estany per crear el bronze .

També Yourcenar pràctica amb l’alquímia de l’art la seva Gran Obra.

Per què creix d'alt l'escenari



Explica la història més antiga d’occident, L’Odissea d’Homer, com la deessa Atenea es va erigir protectora d’Ulisses.

Quan Ulisses arriba nàufrag i mig mort a la terra dels feacis, sap perfectament que només és un estranger que serà mirat amb mals ulls, que possiblement l’atacaran i que probablement serà mort. Aleshores, Atenea va començar l’encanteri i ho feu exactament així: Atenea, de Zeus nascuda, va fer-lo més alt per qui el veiés, i més gros, i del cap li feu caure uns cabells que semblaven flor de jacintina. Atenea escampà la gràcia sobre el seu cap i els seus muscles. Ell va anar-se’n llavors a asseure a la platja, tot ell bellesa i de gràcies fulgent.

I clar, sota tantes gràcies beneït, el poble el saluda feliç, la filla del rei s’hi enamora... i amb aquests encanteris Ulisses va aconseguir tornar a casa seva,a Ítaca, i va regnar durant molts anys fins que va morir de vell, mirant el mar i enyorant (o no) antigues aventures.

Però ningú es pregunta què va passar amb Atenea, avorrida tants anys d’alt de l’Ólimp sense cobrir de fulgor cap mortal.

Fins que va arribar un dia, 27 segles més tard, que algú li va parlar amb el llenguatge dels déus. I tothom mínimament entenimentat sap que els déus s’expressen a través de la musica, i que la música sempre ha estat la més dividinal de les arts des que les muses són muses.

Aleshores Atenea es va quedar catapultada a un èxtasis irreprimible... els acords virtuosos d’aquell piano, una veu que omplia de sentit el món, pentagrames de xarxes amb reminiscències antigues de milers de segles i a la vegada amb uns sons tan nous... una guitarra, que espurnejava l’aire, i aleshores Atenea va sentir una percussió... i va començar a marejar-se, a donar voltes per l’Olimp presa d’una inquietud insospitada. Tan bé que s’hi estava – un pèl avorrida això sí- menjant ambrosies just al costat de Zeus! I ara esbatanada al món dels mortals havia de mirar-se de prop aquella criatura que li capgirava com un mitjó la seva ànima aureal, dividinal i immortal (i total).

I mirà al món dels vius i la veié, i la va prendre una mena de vent o l’amor o una rauxa. I vet aquí que per segona vegada a la vida, Atenea va escollir un altre mortal per a fer-lo infal•lible als ulls dels qui el miren.

Perquè va la va escollir Atenea? Potser perquè li recordava a la deessa Diana, la que és lliure i corre amb un arc i una fletxa pel bosc, o potser perquè la feia pensar en la seva pròpia estirp guerrera, potser perquè quan se la mirava també hi veia a Perséfone que es passa mitja vida a les profunditats del món per a compondre i crear i l’altra a la llum per compartir-ho amb tots els éssers. I és que un ésser capaç de tenir hiverns i replegar-se en la pròpia creació, i a la primavera fer florir els món de sons nous resulten irresistibles per als déus ociosos.

Sigui com sigui no hi ha cap dubte, ella creix quan s’enfila a l’escenari i la platea s’omple de llums i de tonalitats de mar, d’espurnes d’astres, de clars de lluna... i aleshores canta com algú immens, i l’escenari es fa petit perquè hi càpiga tota ella sencera de tan gran que l’ha volguda fer Atenea.

Aquest és el seu secret. Efectivament, després d’haver descartat una a una totes les raons, vaig aguditzar la vista i allí hi era: Palas Atenea, amb el seu escut i la seva llança somrient complaguda a la gran heroïna, la seva mortal preferida.

Si us hi fixeu bé, la propera vegada que la veieu cantar hi podreu albirar el perfil d’un déu passejant-se entre les ombres.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.