Apunts sobre el fracàs



Apunts de "la sort de fracassar" pel programa l'Ofici de Viure, la part blava són els meus apunts.



SAMUEL BECKETT “No tinguis por del fracàs. Intenta-ho un cop més. Fracassa millor.”
Efectivament, la por al fracàs no ha de ser un motiu o una excusa per no moure’ns. Com diu Yourcenar “la fórmula és tenir la màxima cura i després saltar amb tot l’ímpetu possible”.
MARTIN LUTHER KING “Les desil·lusions sempre tenen uns límits, i es superen amb una esperança il·limitada.”

El pitjor de fracassar no és fracassar sinó convertir-nos en fracassats.
THOMAS ALVA EDISON “Una experiència mai no és un fracàs si aprenem la lliçó que ens aporta.”
Cal aprendre sempre, dels èxits i dels fracassos, viure com deia Zenón com si cada experiència fos un signe o un fenomen.
ALBERT SCHWEITZER “L'èxit no és la clau de la felicitat. La felicitat és la clau de l'èxit. Si estimes allò que fas, ja has guanyat.”
Això és fonamental no ja per l’èxit i el fracàs sinó sobre l’art de viure.


Es pot viure el fracàs com una experiència positiva?
El que passa al voltant del fracàs és que “alea jacta est” és a dir, els daus estan tirats i hem perdut. Perdut el joc només ens queda la reflexió i l’aprenentatge. Madurar significa també assumir, resignar-se a que tot no és possible.

Què podem aprendre del fracàs?
Depèn de cada fracàs, de cada cas particular. No és el mateix fracassar en una partida de cartes, en un negoci, que en l’amor, que en la vida, que com a pare, que com amic... els pitjors fracassos són aquells que ens diuen que com a persona valem ben poc. I aquests són els més terribles i contra els quals ens hem de protegir més.


A l’escola i a la universitat ens preparen per assolir l’èxit. Ens ensenyen tècniques d’estudi, aprenem a sintetitzar la informació, a redactar un dossier, a fer una exposició en públic. Totes aquestes eines estan orientades a obtenir l’èxit en allò que ens proposem: una carrera acadèmica, pujar esglaons dins del món de l’empresa, invertir en un projecte propi… S’obliden, però, d’ensenyar-nos què hem de fer quan les coses no surten com esperàvem i tastem el gust amarg del fracàs. On s’aprèn l’art de fracassar?


En primer lloc uns estudis haurien de ser sobretot una oportunitat pes estimar les disciplines que siguin: el dret, el periodisme, la literatura, les arts escèniques, el medi ambient... aprendre a estimar allò que estudiem. És possible que fracassem en saber que la paraula “natura” apareix 379 vegades en el text de Ricard III de Shakespeare però si mentre estudiem aprenem a estimar Shakespeare no haurem fracassat de cap manera perquè cultivarem un amor que durarà tota la vida.
Aquesta és una qüestió de la que s’ocupa José Luis Montes en el seu llibre El hombre que tuvo la fortuna de fracasar. Explica la història d’un home que, després de fracassar en un nou negoci, decideix vendre’s l’empresa i dur a terme el somni de la seva vida: escalar el cim del Kilimanjaro. En el curs d’aquesta aventura es plantejarà moltes qüestions vitals de les que abans no s’havia ocupat: Què és el que ens fa feliços? N’hi ha prou amb tenir èxit? En aquest cas, perquè hi ha tantes persones «d’èxit» que se senten desgraciades?

En primer lloc voldria dir que crec que potser hauríem d’apartar-nos d’imatges tan “cinematogràfiques”, la veritat no està amagada. No cal anar al cim d’una muntanya a 50 graus sota zero o en solitud al mig de la Índia o en un monestir zen. No cal, la veritat la pots trobar plegant mitjons o planxant o de camí cap a l’oficina a les 7 del matí. De fet la veritat ja la saps. I si la veritat és alguna cosa tan tòpica com que els diners no donen tota la felicitat aleshores no cal viure cap experiència límit.

Tinc una altra història semblant a aquesta i absolutament verídica: conec directament un home que treballava en una Caixa, cada dia fins a les 3, no es sentia realitzat, va deixar la feina i ho va deixar tot... va anar a conèixer món i a buscar la “veritat”, va tornar sense diners, 3 anys més gran. Durant el seu llarg viatge arreu del món se’n va endur bons moments i mals moments com passa sempre i tot arreu. Però ara es trobava de nou a la ciutat i havia de buscar feina, tot i que ho va intentar, no va aconseguir la seva antiga feina i ara treballa 14h al dia de transportista i es pregunta com es que abans no podia ser feliç quan tenia una vida molt millor que l’actual. No sempre les solucions més vistoses, radicals o exòtiques són les més apropiades.

En segon lloc si vols aprendre dels fracassos has d’inspeccionar els per quès. No es pot despatxar una experiència vital amb “va fracassar en el seu negoci”, cal preguntar sempre “per què?”. Si hom vol fer un negoci s’ha d’assessorar, hi ha llocs que ajuden a la petita i mitjana empresa... allà es pot aprendre com fer un estudi de mercat, veure si els negoci és viable, saber la dada que un 80% de les empreses tanquen durant els 2 primers anys. Preguntar-se si hom podrà aguantar 2 anys sense beneficis, si té liquiditat per fer-ho i si per fer el negoci ha de demanar crèdits, si fracassa els podrà pagar... prendre totes les mesures. Imaginem un empresari que ho fa tot com s’ha de fer: tots els estudis, tots els ajuts, tot l’assessorament i fracassa perquè quan està tot en marxa agafa una malaltia tan greu com un càncer i ha de fer quimioteràpia, se n’ensurt però durant la malaltia perd l’empresa perquè no s’hi ha pogut dedicar. El resultat idèntic per a molts: perdre el negoci serà molt diferent i es viurà molt diferent si és per culpa pròpia (poc assessorament, poca implicació personal, manca de maduresa persona) o que una malaltia t’ha impedit tirar-lo endavant.

L’èxit i el fracàs no són termes absoluts, ja que depenen molt del punt de vista de qui els experimenta. Es pot haver triomfat a ulls dels altres i viure amb l’amargor de que els veritables objectius vitals no s’han acomplert. De la mateixa manera, algú que és vist pels altres com un fracassat, pot viure amb alegria cada hora de la seva existència. Aquest és un privilegi especialment a l’abast de les persones que ensopeguen i de sobte veuen el món amb ulls nous.

No crec que hi hagi una dicotomia tan gran. Normalment les vides ben orientades obtenen resultats. Tenen èxits sigui creixent com a persona, sigui conservar la gent estimada, sigui tenin aficions i feines... una persona que visqui la seva realitat exterior molt diferent de la seva realitat interna és algú que no està dins el sistema i les coordenades habituals, podria ser un yoggi il.luminat però també un yonqui totalment lliurat a la heroïna.

Una altra cosa és que hi hagi persones que no saben admetre els fracassos, que saben donar-se sempre la raó, que han après a guanyar sempre encara que sigui fent trampes i converteixi tota, experiència, sempre, en èxit: els èxits perquè són èxits, els fracassos perquè he après molt. Però madurar vol dir distingir i ser responsable també i conscient dels propis fracassos.




―Per què ens costa tant pair el fracàs?

Crec que abans de parlar d’èxit i fracàs cal plantejar-se, sincerament, una base més important. Els èxits són els flors i els fruits d’un troc i sobretot d’unes arrels. Crec sincerament en la frase de Kipling, l’escriptor anglès que va fer el Llibre de la selva, que diu “si et trobes amb l’èxit, si ensopegues amb el fracàs i a tots dos impostors els tractes per igual...” i parla de tenir fe en un mateix... bé, l’important no és l’èxit o el fracàs sinó els principis rectors de la teva vida, els teus valors, la teva forma de funcionar: donar el millor d’un mateix, implicar-se, reflexionar els temes importants. Decidir en quines dues o tres coses vols no fracassar i intentar-ho amb totes les teves forces. No intentar guanyar en tot, no pensem en tornejos, diners... sinó de coses importants com ara: cultivar-se, cuidar les persones que estimes, ser un treballador honest i responsable... a partir d’aquí, d’aquests principis l’èxit o el fracàs ja és un impostor. Tu has fet el que havies de fer.

―Una societat com la nostra, edificada sobre la ilusió de l’èxit, ho té més difícil per entendre i afrontar les crisis?

La nostra societat descansa no ja en el fracàs i l’èxit sinó en ser el número 1. I no d’ara, de sempre, a la Il.líada d’Homer, és a dir, ni més ni menys que el primer llibre inici de la nostra cultura occidental, Glauc abans d’enfrontar-se a un altre en la batalla diu: els meus pares m’han ensenyat a no fracassar, a ser el número 1 en tot o a morir. L’aristocràcia, ser el millor, és el predomini sobre l’altra. Aquesta és la nostra cultura. És un error, hem de reinventar el terme d’aristocràcia, brillar al costat dels altres per fer una llum més grossa.



―Si del fracàs aprenem més que dels èxits, per què a les escoles no s’ensenya l’art de fracassar?

Segons un test recent, els infants ja no volen ser metges, futbolistes o bombers com abans, avui volen ser simplement famosos i rics. Molts pares i mares no volen que el seu fill tingui cap frustració i no entenen que l’aprenentatge és impossible sense el fracàs: fent i desfent aprèn l’aprenent. Qualsevol cosa important requereix de moltes equivocacions, de intents fallits, de proves, de rectificacions...

Però compte, hi ha un gran sector de la societat, es parla d’un 20% de joves que no treballen ni estudien, que no tenen motivacions... no els importa “fracassar”, això és anèmia vital. Una persona sana, forta, valenta, amb interessos vol fer coses i les vol fer bé. Una altra cosa és que tingui èxit o reconeixement. No confonem els resultats de les accions amb el valor de les accions. Tu pots arribar a la feina cada dia a l’hora, ser un treballador honest i responsable i no tenir una promoció perquè han “endollat” al fill del cap: aleshores el repte és no desanimar-se, i trobar la força interior per a seguir sent exactament com ets malgrat els resultats. I, molt important, no posar tots els ous en un mateix cistell. Pots no tenir la promoció a la feina, però et queda la feina, i igual també tens el club esportiu que tant t’agrada anar 3 cops per setmana, i tens una parella fantàstica amb qui t’encanta parlar i t’encanta anar al teatre cada dissabte...: cal treballar per tenir una vida rica, variada i completa, és a dir ferma que pugui assumir els fracassos i vicissituds que tota vida humana té.



“Als Estats Units, haver fet fallida en el propi negoci es veu com un valor positiu i es posa fins i tot en el currículum, perquè les empreses creuen que una experiència així aporta un coneixement molt útil. A la societat europea, en canvi, el fracàs és un tabú que causa vergonya, i per tant s’intenta amagar allò que ha anat malament o bé es culpabilitza a terceres persones.”

Una vida madura està feta d’èxits i de fracassos. Algú que ha actuat amb temps de crisi i se n’ha ensortit té allò que se’n diu RESILÈNCIA, és a dir, la capacitat d’estirar-se al màxim sense trencar-se ni deformar-se. Ull però, també hi ha gent que després d’una situació de crisi molt gran no torna a ser igual i viu amb més temor...


―Per què a la nostra societat el fracàs és un tabú?

Crec que és una conseqüència lògica de la superficialitat. La gent no vol problemes, vol alegria, bon rotllo i tot de color de roses. Els geriàtrics s’amaguen, com viuen i com moren els animals que ens alimenten, s’amaga, s’amaga la mort, l’agonia, la malaltia dels hospitals... les pseudo-formes de fracàs s’han substituït per sensacionalisme – MiKel Jackson blanc i operat interessa més que les condicions de vida dels nostres avis – no interessa el fracàs en un món d’entreteniment, banalitat generalitzada. Però evidentment no és pot generalitzar: el fracàs ens ensenya quan tenim amics o quan no: “estima’m quan m’equivoqui, quan fracassi, que és quan més ho necessitaré”.

―Quines conseqüències negatives pot tenir per a algú el fet d’amagar els seus fracassos?

La manca d’autenticitat, de no tenir una relació veritable, auntèntica i valenta amb un mateix en primer lloc i, en segon lloc amb els altres... recordem casos de persones que per amagar els seus fracassos van iniciar una espiral de mentides que han acabat tràgicament. Jean-Claune Romand que al 1993 va assassinar la seva família per no admetre un fracàs: que realment no treballava com a metge. De fet no havia estudiat ni la carrera. No era millor dir la veritat que matar i matar-se?


―Les persones amb una autoestima alta tenen menys problemes a l’hora de reconèixer el que no els ha sortit bé?

Les persones amb l’autoestima alta, bé, tenen més possibilitats d’intentar-ho amb més armes: consciència del què fan, confiança amb els propis recursos, màxima implicació i per tant tenen més possibilitats d’aconseguir-ho. No hi ha garanties de res però algú que sap què vol i com aconseguir-ho és més fàcil que ho pugui aconseguir. Algú que no pot o no se sen capaç és més fàcil que falsegi la realitat per tal de no sentir-se malament.

Però no hem d’evitar sentir-nos malament, forma part de la vida, de l’aprenentatge, la capacitat de patir, és molt important.

Si fugim de les debilitats, el fracàs, les pèrdues... anem repetint allò de la Louis Hay “todo en mi mundo es perfecto” no veurem tots els colors del món perquè estarem entossudits a veure només la claror, i recordem que la claror si és massa brillant pot encegar tant com l’obscuritat.


“El fracàs fa emergir a la superfície una realitat que ja era allà però que no volíem o no sabíem veure. En aquest sentit, no només és un mirall de les nostres mancances, sinó que és una radiografia de la nostra manera de funcionar que ens convida a la reflexió per millorar. Sense fracassos sonats, per exemple, els avions no serien mai tal com els coneixem ara. S’han hagut d’acumular molts experiments fallits, moltes catàstrofes petites i grans, vides senderes consagrades a un projecte, sovint sense conèixer l’èxit, perquè un dia aixequem el vol.”

ROBERT NORDENTOPF, enginyer i consultor

Però la història de l’aviació no és un fracàs, és perdre batalles – vols concrets - per guanyar la guerra.

Un veritable fracàs té a veure amb la irreversibilitats: no poder estar amb la persona que veritablement estimes, no poder-te dedicar a allò que veritablement t’agrada...haver-se de resignar que un no fa la vida que veritablement voldria fer... aleshores només hi ha un consol, una sola i única cosa que doni pau: haver-ho donat tot, haver fet tot el possible, “qui fa tot el que pot no està obligat a més”.

―El fracàs és el millor company de les persones que aspiren a fer coses grans?

Aquest és un mal plantejament de vida: “aspirar a fer coses grans”. Un ha d’inspirar a ser bona persona, a ser un bon metge, un bon investigador, un bon cantant, un bon periodista, un bon escombriaire, un bon pare, un bon marit, un bon fill, un bon ciutadà, un bon “amateur” de les seves aficions i alegries... aspirar a voler fer coses grans és entrar en el món dels blancs i negres, en el món daltònic de l’èxit i el fracàs.


―Com podem treure tot el suc de les lliçons que ens aporta? N’hi ha prou amb tenir una bona capacitat d’analisi i autocrítica?

L’experiència no és un antídot infal·lible, les circumstàncies canvien i allò que sabem no és exactament aplicable. Calen anàlisis nous per fenòmens nous. Cal estar despert, obert, tenir un diàleg sincer, d’autenticitat amb la realitat. Això significa saber veure tant el que passa com qui som i què podem fer.

―Hi ha diverses classes d’èxit i fracàs. Hauríem de distingir més entre l’èxit professional i l’èxit personal?

Absolutament.. Nosaltres som un conjunt de coses: normalment n’hi ha tres de molt importants – en sentit ampli - : l’amor, la cultura i la feina. Una vida madura i amb sentit és molt difícil que no tingui aquests tres aspectes. Per tant l’èxit professional és una part nostra, important però una part, és el que fem laboralment no el conjunt del què som.


“No hi ha fracàs més gran que veure com la vida s’escapa entre els teus dits. No tenim res més que la nostra vida. La resta són ilusions. Cada persona ha de triar què vol fer. Pot deixar que se li escapi la vida, malgastant la seva energia en posar excuses, o bé dirigir-la, perquè som el que som sumat al que desitgem ser (…) Cada cop que escollim una cosa n’abandonem una altra. La nostra vida és elecció constant: agafem el que volem i abandonem el que no volem. És així de senzill. Mai no podrem tenir-ho tot. Per tant ens hem de fer a la idea i obrar en conseqüència. ”

JOSÉ LUIS MONTES, El hombre que tuvo la fortuna de fracasar

―Una bona definició de l’èxit seria fer les eleccions adequades en cada moment de la nostra vida?

Un bon amic en això és Aristòtil, que parla de moltes menes de béns. El més important és tenir clar els béns grans. Per exemple: fumar té el bé petit de la satisfacció de la cigarreta, i el bé gran de la salut. L’elecció hauria de ser el bé gran de la salut. Tenir clar quins són els béns importants de la vida són la nostra brúixola per prendre les decisions adequades.

―Quin camí hauríem de seguir, el que ens dicta la raó o el que ens dicta el cor? Hi ha alguna manera de conjugar-los tots dos?

No hi ha una fórmula exacta. Diria que el primer és seguir el cor i posar el cap al servei del cor, però ser conseqüent i responsable, si el cap dictamina, finalment, que no pot ser, el cor ha de claudicar i resignar-se. De vegades és el cap, d’altres el temps i l’experiència, però és important seguir el cor, perquè el veritable èxit de la vida és fer factible allò que volem, que desitgem, que ens “xifla”. Quina gràcia tindria per algú de vosaltres ser nombrat apicultor de l’any quan et fan basarda les abelles? Hi ha una carta en el tarot molt representativa d'això...quan surt significa u “èxit sense satisfacció” que significa, ho aconseguiràs però tan et farà, és la carta del penjat al revés.


―El fracàs ens indica també quins són els nostres límits? O bé és una invitació a ser encara més agosarats?

Hi ha una sèrie de trets que fan que la persona tingui èxit, així en general són:

- Tenir iniciativa
- Obtenir resultats
- Saber treure partit a les seves possibilitats
- Saber retardar la gratificació
- Saber passar a l’acció
- no tenir por a arriscar-se i a fracassar
- acceptar les crítiques justes
- no fer moltes coses ni massa poques
- no buscar autocompasió
- saben quan han d’insistir encara una mica més i quan han de parar



La tripulació de l’Apolo XIII havia de ser la segona en trepitjar la lluna, però quan es trobaven a 370.000 quilòmetres de la Terra una explosió va ferir de mort el coet, que va surar a la deriva a l’òrbita lunar. Van ser les noranta hores més llargues de la carrera espacial. Quan el segon tanc d’oxigen va explotar, els astronautes van apagar tots els mecanismes que poguessin restar energia a la nau. Van haver d’improvisar sol·lucions extremadament imaginatives per recuperar l’òrbita terrestre. Es va considerar gairebé un miracle que aconseguissin aterrar el 17 d’abril al sud de l’illa de Pago-Pago. Per això la NASA va qualificar la missió com a «fracàs exitós»

―Es diu que en situacions desesperades, com la que van viure els astronautes del Apolo XIII és quan un ésser humà desplega totes les seves qualitats.
Hauríem de donar les gràcies a les petites i grans catàstrofes, pel fet que ens permeten anar més enllà dels nostres límits?
Un no s’ha de posar mai als límits, s’hi ha de trobar. Recordem ara fa poc Carradine, Kun Fu, es va posar al límit i no se’n va sortir. Si ens trobem al límit: situació de possible mort, aleshores és evident que l’adrenalina ens anirà a tope, que podrem fer grans proeses, que s’ha vist casos de mares desesperades que han tingut una força descomunal per salvar als seu fill, però pensem que també ens pot aclaparar la por, agafar un atac de pànic. Qui sap si a la foscor i la immensitat del cosmos amb un silenci i foscor absolutes hom trauria el millor de si mateix o s’aclapararia per la por?

Una situació límit és jugar-te-la a tot o res, i evidentment no és desitjable. Un s’hi troba si no hi ha més remei que conèixer com actuarà però no es pot provocar artificialment perquè no és bo, són formes perverses d’augmentar la rendibilitat.



―En quines situacions de la vida quotidiana podem parlar també de «fracàs exitós»?

En moltes: mantenir un nivell d’estrés intolerable a la feina a costa de la salut, mantenir una relació que no funciona de cap manera. Val més el fracàs de una relació si hom pateix maltractaments, val més el fracàs de perdre una feina si hom pateix mobbing.

―L’èxit és pot viure de forma individual i egocèntrica, mentre que el fracàs ens obliga sovint a buscar l’ajut dels altres.
És, per tant, el fracàs una bona cura d’humiltat per al nostre ego?

No cal aprendre humilitat amb el fracàs, n’hi ha prou amb la consciència del propi valor, amb ser objectius, reals, verídics amb què som i què podem fer. El fracàs i l’èxit ens poden dir la mida del què som què podem arribar a aconseguir... però abans cal entendre quines són les coordenades secretes de la vida. Tu t’has de preocupar sempre de fer una bona feina, alguna cosa digne, interessant, vàlida... l’èxit, el reconeixement, ja és cosa dels altres. Amb la teva responsabilitat en tens de sobres per treballar tota la vida.


―El fracàs uneix? O el mal de molts és consol de ximples, com diu el proverbi castellà?
Si, el fracàs uneix i segons com pot debilitar. Si el fracàs serveix per a l’autocompasió comunitària no és una bona fórmula perquè igual podem fer més i millor. També és parla de la resistència dels vençuts, la unió que provoca la força. Ens podem unir sempre que la unió no sigui una rèmora, si pot servir per ser ajudat i ajudar als altres, no per lamentar-se passivament sense esperança, és a dir, sense l’acció avui per un demà millor.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.