El Cicle Salvador Espriu té un inici de luxe




Ha estat un tret de sortida exquisit: l’entorn, aquest forn i obrador de ceràmica del segle XVIII també dit F.O.C i que té aquell deix de llar tel•lúrica tan càlida. L’exposició de fotografies de Pau Barceló en el centenari de seu naixement. La lectura de poemes, des de cada coordenada de l’indret amb intervencions de luxe: l’Anna Güell, Sílvia Ricart, Josep Seguí, Jordi Torras i Ariadna Ventura. I la Presentació, entranyable, càlida i lucidíssima de Josep Anton Codina al voltant de la personalitat i l’obra de Pau Barceló.
Codina va parlar de l’esperit amateur, generós, implicat i patriòtic de Barceló, que tan bé conjugava amb aquest esplet de vitalitat del teatre amateur. I la seva intervenció va acabar amb la pregunta si, avui, al Teatre Nacional de Catalunya, tan perfecte, professional i buit, Pau Barceló hi seguiria fotografiant amb la intensitat de sempre.
Tal i com indica l’Enciclopèdia Catalana, Josep Anton Codina (Barcelona, 1932) és director escènic i gestor teatral. El 1963 ingressà a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on participà com a ajudant de direcció en muntatges de M.A.Capmany i R.Salvat com ara Vent de garbí i una mica de por (1964), Ronda de mort a Sinera (1965) o La bona persona de Sezuan (1966). El 1967 dirigí No importa dónde se nace, de R.Salvat, i Balades del clam i la fam, de X.Fàbregas, i el 1968, Juli Cèsar, de W.Shakespeare. Des del 1968 fins al 1975, juntament amb M.A.Capmany i J.V.Alcover, formà la Companyia Ca, Barret!, i s'encarregà de la direcció i producció dels espectacles de cabaret a la Cova del Drac, dels quals destaquen Dones, flors i pitança (1968), Manicomi d'estiu, de J.Vidal i Alcover (1968), i Homenatge a Picasso, de J.Palau i Fabre (1971). El 1970 estrenà Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, de M.A.Capmany, espectacle realitzat en la clandestinitat, i el 1972 inicià la col•laboració amb l'Escola de Teatre de l'Orfeó de Sants, on dirigí muntatges com La comèdia dels errors, de W.Shakespeare (1973). El 1975 fundà La Roda, companyia teatral amb la qual qual dirigí Varietat de varietats, de M.A.Capmany i J.V.Alcover (1975), i Èdip rei, de Sòfocles (Grec'77), entre d'altres. És fundador de l'Escola d'Actors de Barcelona (1975) i de l'Escola Municipal d'Art Dramàtic de Tarragona (1980) i ha treballat en l'organització dels Festivals de Tarragona de teatre (1971-83). Fou director del Festival Grec de Barcelona el 1983 i el 1984, i d'ençà del 1988 realitza tasques de coordinació a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona
La pròxima cita, el divendres dia 12 a les 8 del vespre amb la màxima especialista d’Espriu, Rosa M. Delor a l’Alliance Française i l’actriu Anna Güell.

Salvador Espriu o la cultura, avui






Espriu, d’una qualitat tal que fins i tot ha estat proposat pel Nobel, és reivindicat a la nostra ciutat a través d’un cicle. Un cicle ple de qualitat, de voluntarisme, d’esforç individual i col•lectiu. Persones, entitats i l’administració s’han posat d’acord per oferir-nos petites joies durant tot el mes de novembre. Sabadellencs que no paren d’esmerçar hores i esforç en aportar qualitat cultural a la ciutat (Francesc Ventura, Salvador Fité, Robert Ferrer i Joan Serra, entre d’altres) han convocat a altres sabadellencs insignes per fer-nos un regal immens amb qualitat i exquisidesa.
Un cicle que va més enllà de reivindicar i recordar un dels poetes més importants de la segona meitat del segle XX, aquest cicle, de manera esbiaixada ens fa pensar en el sentit de la cultura, avui. Ningú al•ludeix la set de cultura, de voluntarisme, de vitalitat cultural als anys 70, època amateur i efervescent com molt bé va dir Robert Ferrer. Una cultura viscuda i feta amb el sentit de país. Tan diferent a la cultura de la subvenció i professionalització d’avui. Si, com diu Espriu, les paraules són la sang d’una comunitat, d’una llengua en perill i amenaçada, Espriu l’enforteix i li dóna la màxima volada. Una llengua que no vol perdre i que recupera per a les generacions futures. Però, avui, ja no sabem qui són els nostres autors i sembla que a cada cantonada, a cada nova generació, perdem el món que ens precedia. Podem comparar els anys 70, de grans personalitats culturals, amb la manca de referents d’avui i sentir que alguna cosa, greu, ens passa.
Però m’agafo a les paraules d’Espriu quan va dir “només cal agafar el camí de l’aprenentatge, ara més senzill, a través d’aquella virtut tan difícil que és l’exigència amb un mateix”. Efectivament, ara és més senzill, fins i tot la mítica col•lecció de llibres Bernat Metge es ven en fascicles als quioscs i les editorials, com la Barcino, recuperen clàssics catalans. Mai la cultura havia estat tan a l’abast, l’accés als llibres, al coneixement. Només de nosaltres depèn a què diem societat del coneixement. La tecnologia només és una eina, no és un sinònim coneixement ni de saviesa, potser si de saturació d’informació i d’atabalament absurd incompatible amb una, cada cop més urgent, autoexigència.

Article publicat a l'A Sabadell al novembre 2010

un tema nou dins una literatura





Ens cal trobar els sentit del món en l’èmfasi en l’autoritat femenina. Què és l’autoritat femenina? Buscar les fonts i les forces de les dones com agents actius, com a protagonistes, com a portaveus de les seves experiències i el seu lloc en la societat.

També hi entra la possibilitat de fer visible l’amor entre dones,. Marçal va ser qui va encetar aquesta temàtica en la història de la literatura catalana (Llevat de alguns poemes ambigus de Maria Antònia Salvà, “Te deix, amor, la mar com a pènyora” de Carme Riera i d’alguna narració de Víctor Català (Carnestoltes)

Pensem que la nostra literatura és rica, llarga i prolífica, i encetar un tema és pràcticament impossible.

O no?

Pel que fa al lesbianisme quasi tot és invisible i, per tant, possible.

Fixem-nos en el disseny del programa 28J, està ple de triangle rosa i el triangle negre en els camps de concentració nazis

Què significava el triangle rosa? Única i exclusivament homes homosexuals.

Què significava el triangle negre, un triangle que representa que ens ha de representar les lesbianes? Dones asocials, prostitutes, “dropos i delinqüents”, sense sostre, inadaptats, retardats mentals, anarquistes, alcohòlics, addictes a les drogues i, també, lesbianes.

Hi alguna cosa pitjor que ser identificat clarament i acusat, és ser condemnat sense una causa clara i no poder-se defensar com a res.

Algú es pot preguntar si cal un dia de l’orgull lèsbic, si n’hi ha per sentir-se orgullosa? Si cal fer-ne ostentació, si no seria millor restar en la invisibilitat, és a dir: a la no història, a la no literatura, a la no experiència transmesa, al no res. Que el lesbianisme fos no res, negar-li el nom, negar-li l’existència.

No se’ns acut altre manera de contestar a aquesta pregunta, una pregunta que és més aviat un desafiament, una veritable provocació amb el famós vers marçalià:
A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria-Mercè Marçal

És un vers que parteix d’un diàleg, contesta un altre vers que precisament el que no vol és dialogar, aquest vers marçalia contesta a una oració jueva, una oració que no volia parlar pas amb ningú, però Marçal en nom propi i de moltes dones els hi diu que estem aquí i que no pensem callar.
Aquesta oració jueva diu: a Déu agreixo haver nascut mascle, lliure i del poble escollit.

Ella que precisament està situada just al contrari de la classe dominant, de la classe que expliquen les histories, creen els seus déus i posen nom a les coses... ella en comptes de sentir vergonya agreix ser qui és: dona, de classe baixa i nació oprimida.

Se sent orgullosa de qui és per què és el seu punt de partida, l’origen a partir del qual pot començar a fer coses.

Aquest potser és el nostre orgull, que siguem com siguem, aquest és el nostre punt de partida.

Posa un 0 als ous que compris





Tots som criatures que naixem sense saber el per què...alguns tenim el polze prènsil i som capaços de fer instruments tan sofisticats com enviar un coet a la lluna. Però si mirem al nostre voltant veurem altres criatures que comparteixen amb nosaltres el destí casual i imprevist de també haver nascut al nostre planeta. I dic nostre en el sentit que pertany a tots les criatures que l’habiten. Tot i que no puguem compartir sofisticats jocs d’intel•ligència i d’art, sí que podem compartir amb els animals una capacitat important: la de patir. La nostra dignitat humana passa, necessàriament, per protegir-los una mica, fer de germans grans i no pas del gran Déu de l’extermini. Compartim amb els animals la capacitat d’empatia, de sentir amb l’altre, d’indentificar-nos amb el seu dolor i mirar d’alleugerir-lo (Eduard Punset té estimulants estudis de la capacitat empàtica dels animals). Al utilitzar la nostra empatia cap als animals ens dignifiquem com a persones, elevem el nostre lloc en la terra. La prohibició dels toros va en aquesta direcció, com també hi va la classificació dels ous.
El nostre consum dels ous determina en quines condicions volem que visquin les gallines ponedores:
Tot depèn del número que porti l’ou:
- codi 0: ous de producció ecològica, gallines en llibertat i alimentades amb productes ecològics.
- codi 1: ous de gallines que viuen en naus amb accés a l’exterior.
- codi 2: ous de gallines que estan a terra sense accés a l’exterior.
- codi 3: gallines dins de gàbies, situades em bateria, en gàbies sense espai ni llibertat de moviment. Una vida terrible d’estrès i patiment que podem veure, per exemple, a http://www.youtube.com/watch?v=jTy2-5s7o7Y

Fem del nostre consum una eina per millorar el món, i no només per la pobra vida dels animals sinó perquè contribuirem decisivament a millorar la nostra dignitat com a espècie.

Article publicat a l'A Sabadell a l'agost del 2010

Anem cap el desastre





Mentre que per sortir de la crisi financera sentim fins a al sacietat que cal augmentar la productivitat i estimular el consum, sembla que no ens adonem que patim una crisi molt pitjor i definitiva, una crisi molt més important que les múltiples crisis financeres de la història de la humanitat: una crisi mediambiental definitiva provocada, precisament, pels nostres sistemes de producció.

No es tracta de salvar el medi ambient, es tracta de salvar-nos a nosaltres, perquè no podem sobreviure sense el món. Parem bé l’orella i sentirem el clam de les generacions futures preguntant-nos: què esteu fent? Perquè no ho eviteu?

Som els líders de la comunitat biològica sense capacitats per ser-ho, no ens mereixem tenir el destí del món a les nostres mans ja que estem provocant la devastació del sistema que ens ha donat la vida, ens estem suïcidant col·lectivament.

L’Ong sabadellenca Pro-Educart El Salvador està treballant activament per ajudar als damnificats del tornado tropical Agatha. Avui, els desastres mediambientals casi no són notícia i quan ho són es tracten com a accidents aïllats, però si els relacionem tindrem una interpretació global de la nostra relació actual amb el planeta.

Avui, sabem fefaentment, que després de 200 anys de la revolució industrial hem afectat de tal manera el planeta que hem provocat un canvi climàtic, responsable directe de les catàstrofes mediambientals actuals: sequeres, inundacions, pluges torrencials, onades de calor, tornados i huracans... l’augment de CO2 a l’atmosfera procedent de cremar combustibles fòssils n’és el responsable. Hem arribat a un punt tan crític que els experts dubten que no segueixi augmentat de temperatura per sí sola, al marge de l’activitat humana. Estem vivint, si és que encara hi som a temps, la darrera oportunitat per canviar el curs del desastre.

Clar i català: la idea de progrés constant, d’expansió sense límits – el gran patró econòmic i social – va en contra de la nostra supervivència.

Som els únics animals capaços de projectar el futur, els únics que sabem relacionar com afectarà demà el que fem avui, de visualitzar les oportunitats i perills i actuar en conseqüència. Com serà Sabadell d’aquí 50 anys si no s’atura el canvi climàtic? Tan sec i àrid que ja no podrem reconèixer ni el nostre propi paisatge


Article publicat a l'A Sabadell el juliol 2010

Lluitant contra la tempesta tropical Agatha






Montserrat Serrano, nascuda a Sabadell fa 39 anys, és la fundadora de l’Ong PRO-EDUCART que també té seu a Sabadell, actualment és la Gerent i Responsable de projectes d’aquesta entitat. Acaba d’arribar de El Salvador on ha vist directament les greus conseqüències de la tempesta Tropical Agatha que ha colpejat a finals de maig al país centreamericà i els països veïns de Guatemala i Hondures. La tempesta ha provocat centenars de víctimes humanes i grans pèrdues materials.



Quina és la situació actual?

La situació és critica, aquesta ha sigut la primera tempesta tropical de
l’hivern i s’ha patit just després de l’anterior, Ida. Estem molt preocupats perquè esta previst un total de 18 tempestes tropicals, de les quals 10 d’aquestes evolucionaran en huracans, normalment es formen a les costes del Carib i aquesta temporada estan previstes que es formin també al Pacífic. Com a dada significativa a finals d’octubre de 1998 van patir l’huracà Mitch just al final de l’hivern, en aquella ocasió varen caure en 24 hores 375 mm d’aigua i en el cas d’Agatha en 24 hores van caure 483 mm, això comporta que el sòl a nivell nacional esta col·lapsat, no pot absorbir més quantitat d’aigua, provocant esllavissades de terra que s’ha
emportat habitatges, rius desbordats que s’ha endut collites o bé, com el
que va passar a la zona on treballa Pro-Educart en el Bajo Lempa i
l’hivern encara no ha començat.


- Que és el que va passar al Bajo Lempa on desenvolupeu els projectes?

Bé, a la zona del Bajo Lempa es troba la desembocadura del riu Lempa, el riu més gran de tot centreamèrica, ve des de Guatemala i Hondures travessant tot el territori salvadorenc, el que ha passat és que les descàrregues d’aigua durant la tempesta tropical han estat tan fortes que han trencat el mur de contenció que separa el riu de les comunitats i això, sumat a la forta pluja constant ha provocat
inundacions dels camps de collites de blat de moro i de les cases, per això es va haver d’evacuar diverses famílies de les comunitats afectades. Per sort, la rapidesa d’actuació va evitar pèrdues humanes a la zona del Bajo
Lempa.


- Quines són les necessitats bàsiques?

Ara mateix la principal necessitat és que el MAG, el Ministerio de Agricultura y Ganaderia, institució governamental que s’ha d’encarregar de la reparació del mur de contenció fet malbé, pugui entrar amb les màquines pesades a reparar els 8 trams trencats, el problema és que amb la quantitat d’aigua que està caient, i com deia el sòl esta saturat i les màquines no poden entrar pel fangueig, això dificulta la reparació, tot i que el MAG esta compromès a arreglar-ho.

I en quant a altres necessitats, doncs assegurar l’alimentació i articles de higiene personal per les famílies evacuades, ja que aquest cap de setmana passat vàrem tenir 100 famílies més evacuades, tot i que ja han tornat a les seves llars, es presenta un hivern difícil on tindrem evacuats molt sovint.


- Quan els governs faran alguna cosa per acabar amb el canvi climàtic? està demostrat que això és a causa en bona part de l’escalfament global...


Mira, això no t’ho puc dic jo, però el que esta clar es que és un problema
greu que ens afecta a tots els habitants d’aquest planeta, però evidentment a uns més que d’altres, els que paguen una quota més elevada com a conseqüència del desenvolupament industrial dels països rics són els països en vies de desenvolupament, els països pobres. Ells paguen una taxa molt elevada perquè nosaltres vivim més còmodes cada dia.


Algun número de compte corrent per contribuir?

LA CAIXA 2100 0050 28 0103248805



PRO-EDUCART per la Cooperació i el Desenvolupament en El Salvador, és una organització no governamental, sense afany de lucre que forma part del
Consell de Solidaritat i Cooperació de Sabadell, és membre de la Taula Municipal de Solidaritat i Cooperació de Palafrugell, de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Plataforma Mirades Solidàries cap a Amèrica Central i el Carib.

Realitzen tasques de sensibilització i denúncia a la població del Nord sobre el
que succeeix al Sud a través d’activitats com exposicions i conferències. Inverteixen bona part dels seus recursos a impulsar la joventut com a eina de
Desenvolupament i Transformació de la realitat de injustícia que és viu a les
zones rurals.

Una entitat amb visió de gènere

Aquesta entitat fomenta el Desenvolupament humà sostenible, amb base a principis de justícia social sempre buscant el principi equitatiu entre homes i dones.


CONTACTE:

Web: www.pro-educart.org
Weblog: http://pro-educart.blogia.com/

Entrevista publicada a l'A Sabadell el juliol 2010

Els infants d'Ucraïna ofereixen un festival de música i dansa aquest diumenge, 11 de juliol 2010





Aquest diumenge, 11 de juliol, a les 11 de matí, el Centre Cívic de Sant Oleguer oferirà un festival a càrrec dels infants que participen al programa d’acollida de la TANU.

Es tracta d’un festival de balls i música ucrainiana que els nens i les nenes que viuen en orfenats a Ucraïna preparen durant tot l’any en honor a les seves famílies d’acollida.

L’acte , obert a tothom, també constitueix una oportunitat per conèixer l’entitat i les diferents ajudes que es porten a terme de cara als infants d’orfenat d’Ucraïna.

Aquest estiu han arribat a la comarca 53 infants i 3 monitores, i estaran en diverses poblacions del Vallès fins el 23 de juny. La majoria d’infants estan entre les poblacions de Sabadell i Terrassa.
Es busquen famílies acollidores

TANU AJUDA A NENS D’UKRAÏNA és una ONG que des de fa 10 anys porten a la comarca nens i nenes de 6 a 17 anys en acollida que viuen en orfenats de la ciutat de Nikopol d'UCRAÏNA, les acollides es fan durant l'Estiu i l'Hivern.
Durant les acollides els infants tenen una oportunitat de millorar la seva salut, alimentació així com l’experiència de vida en família i la millora de l’estat emocional de l’infant.

Cada estiu i Nadal només una petita part dels infants que viuen a l’orfenat poden venir perquè falten famílies acollidores.

Més informació a tanu@terrassa.net

Teresa Pascual, Premi de la Crítica Catalana de Poesia





Nascuda al Grau de Gandia, comarca de La Safor. Forma part de la generació poètica establerta en la dècada dels anys vuitanta al País Valencià. Amb el seu primer llibre, Flexo, va guanyar el Senyoriu d’Ausiàs March. Amb Les hores, va obtenir els Premis Octubre-Vicent Andrés Estallés de poesia; amb el Temps en ordre el de la Crítica Serra d’Or. I amb el seu darrer: Rebel•lió de la sal ha obtingut el Premi de la Crítica Catalana de Poesia i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.
És un luxe tenir-la en la trobada bianual “Anada i tornada” promoguda pel Cafè Central i l’Alliance Française. Una idea tan bona que ha fet possible que la nostra llengua tingués, en acurades edicions bilingües, obres d’Emily Dickinson, Danielle Collobert i Iannis Ritsos, entre d’altres renombrats i pendents de descobrir.
Catalunya i Quebec tenen molts punts en comú com ara la reivindicació de la llengua i la defensa d’una entitat i una cultura pròpies. De fet, en aquesta edició la defensa dels pobles estava molt representada amb l’assistència de Joséphine Bacon, cineasta i poeta inuit.
Unes jornades en què la traducció comuna i múltiple, amb la presència d’autors i traductors, es fa possible conjuntament amb la voluntat de fer, perquè no? Una traducció amb voluntat d’excel•lir. Hi ha traduccions que són veritables obres d’art, les d’aquesta jornada reuneix tots els elements per aconseguir aquest propòsit.
Parlem amb la flamant Premi de la Crítica Catalana de poesia d’enguany sobre aquestes jornades i la seva obra poètica. (l’entrevistadora voldria afegir que és un d’aquells moments inestimables en què agraeix profundament a la tècnica la versió digital de la premsa que permet que no hi hagi límits de caràcters).

¿Què hi fas en jornades d’Anada i Tornada?
Doncs gràcies a l’Aliança francesa, Cafè Central i la Casa de Poesia de Montreal es fan aquestes jornades, vénen aquí poetes del Quebec convidats: Denise Desautels i Gilles Cyr i d’aquí som en Víctor Sunyol i jo. Ara ens tradueixen al francès, es traduirà un llibre amb la traducció bilingüe dels quatre i després el Víctor i jo anirem a Montreal.
¿I la teva obra en quants idiomes ha estat traduïda? Doncs estic en moltes antologies i he estat traduïda a l’alemany, al francès, a l’italià, euskera, gallec, anglès això en antologies i com a llibres m’estan traduint El temps en ordre i La Rebel•lió de la sal a l’anglès i l’alemany.
Com ha anat la traducció de la teva poesia en aquestes jornades?
Ha estat molt interessant perquè per mi la forma en poesia és tan important com el contingut, per tant, sovint han hagut de posar alguna síl•laba, o alguna paraula amb verb regit perquè mantingué exacte el mateix nombre de síl•labes del vers, havia de ser una obra acabada que em pogués reconèixer amb la meva poesia un cop traduïda i la feina ha estat fantàstica. Hem buscat la màxima literalitat sense deixar de banda la literalitat de la mètrica.
Traduir és interessant per després escriure? Si, molt i sempre. Parteixes de com veu el món una persona i entres molt endins de la seva tècnica a banda de conèixer d’una manera especial les seves temàtiques.
Com definiries la poesia? Com la manera que té el poeta d’expressar la seva forma d’estar al món.
Entenc: no d’enfrontar-se al món, sinó d’estar-hi per expressar-se. I com ha de ser aquesta expressió en el teu cas?
El suficientment personal perquè m’hi reconegui i el suficientment impersonal perquè s’hi pugui reconèixer l’altre.
En primer lloc sempre parteixo del fet que si no tinc la necessitat de dir una cosa no la dic, per escriure un poema sempre he de partir d’aquesta necessitat i, afegir-hi l’exigència d’intentar dir-ho cada vegada millor.
¿Perquè no has escrit en prosa? Perquè no en sé, m’hauria agradat molt, de vegades pense que ho intentaria, però si encara em falta aprendre tant en posia, com emprendre nous projectes?
Quins són els temes que creus que més apareixen en la teva poesia, que més t’interessen? Els temes et vénen donats per les diferents situacions en què ens trobem en la vida, elles marquen el motius que impulsen l’escriptura.
Creus que t’ha influït poèticament el fet d’haver traduït Ingeborg Bachman? Ja ho voldria jo, seria una sort rebre influències de Bachmann, però no sé dir si ha sigut així.
Però ella és molt turmentada i a tu, en canvi, sempre hi ha molta tendresa i un paisatge mediterrani i molta bellesa.
Cadascú escriu sempre des de la seua cultura amb tot el que açò comporta, això no vol dir que no es puga coincidir en alguns temes essencials com per exemple la preocupació pel llenguatge o pel temps....és possible que la filosofia ens haja acostat .

I és que la Teresa Pascual a més de poeta és filòsofa, però això ja serien figues d’un altre paner...

Article publicat a ASabadell el juliol 2010

L’Ofici de Viure, Dijous, 1 de juliol 2010




L’altruisme dins la història de l’ètica – breus apunts –

Prové del terme francès del 1830, altruisme que està derivat del mot autri, altri, creat per August Comte per oposició a l’egoisme. És la doctrina moral que posa l’accent en el bé de l’altre.
Té a veure amb la benevolència i la filantropia.
És el contrari de la famosa frase de Sartre “el infern són els altres” (Obra teatre: A porta tancada)
Ben mirat ajudar a qui ho necessita no hauria de ser part del deure sinó de la felicitat, d’un bon projecte vital.
L’altruisme s’oposa a l’amor exclusiu a un mateix en detriment als altres.
Els altres no sempre són parents, amics, familiars...l’altruisme és necessari quan no hi ha el lligam directe.
L’altruisme ens ensenya que cal una vinculació, una responsabilitat cap a les persones i també cap el patiment dels animals, i per extensió al planeta i el medi ambient.
Comte diu: l’altruisme si és enèrgic és sempre més apropiat que l’egoisme per estimular la intel•ligència, fins i tot cap els animals.
Efectivament, l’ètica és la forma suprema de pensament. A aquesta conclusió que també arriben altres branques del saber com la psicologia, Piaget i Kohlberg, situen el desenvolupament moral com la fase més avançada de les persones.

L’altruisme com a virtut ètica

L’altruisme és una virtut ètica que té a veure amb la justícia, la generositat, la compassió, la misericòrdia, la bona fe, l’amor, l’amabilitat, la consideració, el preocupar-se pels altres, el respecte, ser sol•lícit i tolerant. També està relacionat amb un cert sentit d’humilitat, de la poc pretensiosa però tan necessària voluntat de ser útil als altres.

¿Per què hem de ser altruistes?

Per construir un món més humà, sense l’altruisme les persones que necessiten ajuda no tindrien dignitat (l’altruisme ajuda els altres sense treure’ls la dignitat) tot seria condicional, una contraprestació, un mer negoci, ens ajudaríem per manipulant els altres
Una societat altruista es preocupa de les persones que més ho necessiten: persones malaltes, soles, sense treball, persones grans, infants.
L’altruisme ens ensenya que hem de tractar a tothom amb respecte, interès i atenció.
La solitud és una de les xacres més importants de la nostra societat tan individualista, amb l’altruisme ens apropem als altres. Com diu Goethe No t’apartis de ningú que se t’apropi, d’aquesta manera fàcilment trobaràs algú a qui ajudar i algú que et pugui ajudar.
És un doble camí: parteix de l’amor propi, del respecte, interès i atencions que un comença a tenir-se cap a sí mateix. Qui no sap atendre les teves necessitats, qui està desconnectat d’ell mateix és més fàcil que es desconnecti dels altres.

¿Quan som altruistes?
Quan prenem consciència de les necessitats dels altres
Quan tenim una atenció conscient quan algú ens necessita encara que no ens ho demani
Quan ets savi i saps que compartir és molt més interessant que gaudir sol

¿Quan cal que practiquem més l’altruisme?
- Quan no trobem ningú a qui ajudar, no sabem com ajudar als altres
- Quan esperem una contraprestació
- Quan només donem coses que no tenen valor, ens sobren o no ens importen
- Quan recordes als altres el què els has donat
- Quan ets no col.labores amb fer d’aquest món un lloc més just, i no lluites per res ni per ningú: ni pels drets bàsics de les persones, els infants, els animals...

Frases al voltant de l’altruisme


- Sigues bo amb els teus pares i parents, amb els orfes, amb els necessitats, amb els veïns que són parents teus, amb els veïns que et són estranys, amb l’amic que està al teu costat, amb el viatger, també amb els teus subordinats
Coran 4:36
- Només el jo individual plenament desenvolupat pot desprendre’s de l’ego. Erich Fromm
- No es pot oferir als demés una altra cosa que el jo.
Simone Weil.
- La millor manera de fer carrera és transmetre als demés que ajudar-te els serà d’un gran profit. La Bruyère.
- No necessitem tant l’ajuda dels nostres amics com la confiança de saber que ens ajudaran. Epicur
- Les mans que ajuden són més nobles que les boques que resen. Robert Ingersoll.
- Ningú és mai tan ric que no necessiti els altres, ningú és tan pobre que no pugui ajudar als demés. León XIII.

Estadística aplicada al prejudici humà


En motiu del dia de l’Orgull Gai, reprodueixo d’una llibreta que he trobat de la meva època d’estudiant de filosofia l’any 1991. Jo tenia 22 anys, espero que hagin canviat les coses a la Facultat de Filosofia de l’UB, clar que escoltant les darreres i patètiques declaracions d’Enrique Lynch, suposo que no pas gaire.



M’agradaria escriure això com un comentari a una conversa escoltada en un bareto de birres rodejada d’skinheads, i no sobre el que passa entre les parets de la facultat de filosofia de Barcelona.

De veritat que seria feliç si fes referència a una anècdota que va passar força temps, durant una època passada de caça de bruixes, però estic parlant d’un fet que ha passat avui, 14 de novembre del 1991.

Seria fantàstic que un professor vell, carregat de bagatge cultural i d’una personalitat - per què no? - inimitable no hagués pogut evitar comentaris per nosaltres anacrònics però comprensibles en algú que ha viscut durant molt temps envoltat de generalitzacions que han crestut en ell fins a convertir-se en carn de les seves respectables arrugues. Però estic parlant d’un home dedicat a la docència que no deu passar de la trentena.

M’agradaria, com a mínim, poder dir que això que explicaré va passar en una classe meva però tothom va tenir molt clara la fronterització feta pel mestre entre el que és opinió i matèria.

Però no tinc cap excusa, ni temporal, ni local, ni subjectual, ni pedagògica que m’impedeixi explicar el que us diré ara.

Estem a classe d’estadística en la qual s’explica el coneixement científic. L’ànim general de l’ambient és que s’estan explicant una sèrie de veritats poc discutibles, o com a mínim gens susceptibles a divagacions, estem tots e classe de veritat.

En mig de definicions de la índole què és un fenomen, una llei, una teoria... el docent va i diu:

- la grandesa de l’obra dels autors no va lligada a la seva vida. Per exemple, Freud era cocaïnòman i Foucault va morir de la Sida.

Veritablement es pot parlar de drogodependència des de la perspectiva d’ara sense tenir en compte que el concepte de consum de drogues a principis de segle no tenia res a veure amb els coneixements actuals ja que ni se sabien els efectes ni s’havien estudiat?

És que una persona per tenir la Sida té una mala vida? es pot tenir la sida per una transfusió i si tens la Sida per tenir una vida sexual molt activa i diversa, tens la mala sort de tenir la Sida però no pas una mala vida.

No s’ha de contribuir a difamar la pesta del S. XX com alguna cosa que implica connotacions morals, i contribuir així als perjudicis populars, en comptes d’ajudar a fer una opinió més objectives i científica d’una malaltia humana.

I per què primer s’ha de posar l’exemple d’un drogoaddicte i tot seguit d’un afectat de la Sida? Perquè així posem al mateix nivell de la drogoaddicció una malaltia que es relaciona per factor de risc als homosexuals i així fem l’associació de vici+vici.

A continuació va dir “l’origen de l’homosexualitat, des del punt de vista psicoanalític, és un complexa d’Edip mal resolt. I a més a més els homosexuals tenen d’hipotàlem més gros”.

Segons l’Escala Kinsey, hi ha 6 mesures en relació a l’orientació sexual: des de 0 (exclusivament heterosexual) a 6 (exclusivament homosexual). Així doncs, l’hipotàlem creix o decreix en funció de les vegades que es fa amb un o l’altre sexe?

No nego que pugui ser cert, i si és veritat la veritat no és bona ni dolenta i no depèn de la ciència sinó dels imperatius culturals del moment.

El que em molesta és que mentre m’horroritzo en classe al pensar que ja es vol tornar a trobar una mena de tara física per poder acusar com a patologia l’homosexualitat, senti la veu d’una companya que li diu al mestre:

- puede ir más despacio, no puedo apuntar lo que dice
- no hace falta que lo apuntes, esto que digo es culturilla


per una vegada li puc donar la raó, senyor, és culturilla de alcantarilla.

La Fundació Maria-Mercè Marçal i el dia de l'Orgull





La Fundació Maria-Mercè Marçal està especialment satisfeta de participar activament en la taula de treball que ha fet possible per primer cop al programa de celebració a Sabadell del Dia Internacional de l'Orgull de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals.

La fundació té 2 línies molt marcades d'actuació:

La primera és l'estudi, conservació i transmissió de l'obra d'aquesta no només important, sinó cada dia més important, poeta, narradora i assagista que és Maria-Mercè Marçal. I diem no només important sinó cada dia més important, perquè cada cop és més llegida i valorada i actualment és lectura obligatòria a batxillerat, la qual cosa ja li dóna categoria de clàssica i per tant de no oblidable.

L'altra línia de treball de la fundació és recolzar els eixos vertebradors que estan presents en la seva obra. És a dir, veiem el món com ella el veia, defensem els valors que ella defensava.

Quins són aquests valors?

Un d'ells i ben important, entre molts d'altres, és l'èmfasi en l'autoritat femenina. És a dir, buscar les fonts i les forces de les dones com agents actius, com a protagonistes, com a portaveus de les seves experiències i el seu lloc en la societat.

I sens dubte i també, fer visible l'amor entre dones, el lesbianisme. Marçal va ser qui va encetar aquesta temàtica en la història en la poesia catalana (llevat d'alguns poemes ambigus de Maria Antònia Salvat)

Pensem que la nostra literatura és rica, llarga i prolífica, i encetar un tema és pràcticament impossible.

O no?

Pel que fa al lesbianisme quasi tot és invisible i, per tant, possible.

Fixem-nos en el disseny del programa d'aquest any de la commemoració de l'orgull lèsbic i gai, es basa en el triangle rosa i el triangle negre en els camps de concentració nazis.

Què significava el triangle rosa? Única i exclusivament homes homosexuals.

Què significava el triangle negre, un triangle que representa que ens ha de representar com a lesbianes? Dones asocials, prostitutes, "dropos i delinqüents", sense sostre, inadaptats, retardats mentals, anarquistes, alcohòlics, addictes a les drogues i, també, lesbianes.

Hi alguna cosa pitjor que ser identificat clarament i acusat: és ser condemnat sense una causa clara i no poder-se defensar com a res.

És doncs, evident, que estem orgulloses de què aquest primer acte, de lectura de poesia i de dansa, es porti a terme gràcies al treball de la cantant i música, Sílvia Comes i de la intèrpret i coreògrafa de dansa, la Miryam Mariblanca. Que sigui especialment protagonitzat per dones.

Algú es pot preguntar si cal un dia de l'orgull lèsbic, si n'hi ha per sentir-se orgullosa? Si cal fer-ne ostentació, si no seria millor restar en la invisibilitat, és a dir: a la no història, a la no literatura, a la no experiència transmesa, al no res. Que el lesbianisme fos no res, negar-li el nom, negar-li l'existència.

No se'ns acut altre manera de contestar a aquesta pregunta, una pregunta que és més aviat un desafiament, una veritable provocació que amb el famós vers marçalià:

A l'atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

És un vers que contesta un altre vers que precisament el que no vol és dialogar: una oració jueva, una oració que no volia parlar pas amb ningú, però Marçal en nom propi i de moltes dones els hi diu que estem aquí i que no pensem callar.

Aquesta oració jueva diu: a Déu agreixo haver nascut mascle, lliure i del poble escollit.

Marçal representa, precisament, a totes les que estem situades just al contrari de la classe dominant, de la classe que expliquen les histories, creen els seus déus i posen nom a les coses... ella en comptes de sentir vergonya agraeix ser qui és: dona, de classe baixa i nació oprimida.

Se sent orgullosa de qui és per què és el seu punt de partida, l'origen a partir del qual pot començar a fer coses.

Aquest potser és el nostre orgull, que siguem com siguem, aquest és el nostre punt de partida.

Agraïm a l'administració, entitats i persones que generosament han fet possible aquest acte, un acte que vivim com un punt d'inflexió, com un abans i un després en la lluita contra l'homofòbia i el paper de les lesbianes en la vida pública, i l'orgull de ser totes nosaltres un punt de partida, és a dir, una promesa qui sap si de més convivència, respecte, diversitat i llibertat. De moment en tenim prou en ser-hi i que se sàpiga el nostre nom.

Amb motiu del 28 de Juny dia de L'orgull lèsbic (i gai)





Ser lesbiana a Sabadell als anys 80 era més o menys com tenir el trist títol
d'espècimen únic, exclusiu i absolutament incomparable a cap altre ésser
humà. Era buscar informació sobre homosexualitat a la biblioteca Caixa
Sabadell i comprovar que, si el llibre tenia més de 15 anys, era una
malaltia, si era nou, era simplement una opció sexual. Sabia, que a Barcelona
potser hi hauria altres noies com jo, però arribar a Barcelona no era fàcil
i treballant i estudiant tot el dia encara menys. Vaig anar un dia al Casal
Lambda i en vaig sortir al cap d'un quart d'hora perquè ningú no em deia res. A la
universitat tampoc no vaig coincidir amb altres noies com jo... Hi havia un noi
diferent, un amic que ja no hi és, l'Adrià Chavarria, que trobo a faltar més
quant més temps passa.
Només que hagués nascut abans o hagués tingut una mica
més de mala sort, m'hauria convertit en una tieta més de la ciutat: lesbianes
que ni es plantegen que ho són i que simplement no es casen i es
converteixen en infermeres, dames de companyia i criades de les seves
pròpies famílies. Sí, el Serrat ens va fer un trist favor amb la seva cançó de
La tieta. El més lesbià que es podia veure al Sabadell de la meva joventut
era el vídeo de Mecano de "la fuerza del destino" en què, amb els cabells
llargs, el Nacho Cano feia un petó a la Penélope Cruz i podies imaginar-te
que eren dues noies.

M’agrada escriure i la literatura també últimament va obrint portes a les lesbianes. A la literatura catalana Maria-Mercè Marçal enceta per primera vegada amb alexandrins i al màxim nivell, el tema de l'amor entre
dones. Aquesta també és una de les línies de treball de la Fundació que porta el seu nom i està a la nostra ciutat. Avui, per citar noms internacionals Sarah Waters fa meravelloses novel·les lèsbico-dickesianes que la BBC
adapta. Un còmic lèsbic d’Alison Bechdel és considerat un dels millors
llibres de l'any pel Times.
I hi ha cantants, polítiques, actrius, científiques,
oficinistes, banqueres, ministres... que sabem que són lesbianes, que les
coneixem tant a elles com les seves nòvies, malgrat que algunes encara no ho
diuen públicament. I és que els temps canvien, però no canvien tampoc tant
com voldríem.
Avui, l'Ajuntament impulsa una taula de treball gai -lèsbic per preparar el
28 de juny dia de l'Orgull Lèsbic (i Gai), la Junta de Portaveus signa un
manifest, la bandera de l'arc de Sant Martí onejarà feliç, neix un grup de
dones lesbianes que es diuen "Més que dones" a la meva ciutat, la informació
que les joves reben en matèria sexual del SAJ és respectuosa i té present
totes les orientacions, el Síndic de Greuges de la meva ciutat no oculta la
seva homosexualitat i posa en marxa un protocol contra l'homofòbia. La
Generalitat organitzà una Jornada Lèsbica (“Som lesbianes, construïm el
present”) el passat mes de maig. La qual cosa em fa preguntar-me si amb altres opcions polítiques al poder s’organitzarien jornades com aquesta o si amb un altre partit en el govern podria haver-me casat?

Article publicat a l'Avui Sabadell al juny del 2010

La ciutat de Sabadell ha convertit l’any 2010 en un punt i a part pel que fa a la lluita contra l’homofòbia.





LA CIUTAT FA HISTÒRIA PEL QUE FA A LA LLIUTA CONTRA L’HOMOFÒBIA


L’homofòbia, és un sentiment d’odi, menyspreu, intolerància, broma borda, incomprensió i mirada d’estranyesa i menyspreu cap a les persones que estimen i tenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe.
L’homofòbia és el sentiment que ha inspirat al Tribunal de Malawi a condemnar a 14 anys de presó a una parella d’homes que van simular un casament. L’homosexualitat està prohibida en 37 països africans, significa la pena de mort a Uganda i, segons un informe recent del Centre Pew d’Investigacions, un 98% de la població de països com el Camerun, Kenya i Zàmbia és homofòbica.
I s’ha de subratllar que, quan parlem d’homofòbia, normalment parlem d’homes gais, perquè les dones discriminades i invisibles per a la vida pública de molts països no poden ni aparèixer com a subjectes de conflicte.

Tinguem molta cura amb les fites assolides per la nostra societat i transmetem i respectem els guanys en matèria de lluita contra l’homofòbia. Les persones nouvingudes, com les autòctones, poden tenir valors, prejudicis i mirades que no estan en la línia de l’esperit de la nostra legislació i, en ambdós casos, hem de fer el possible per sensibilitzar-les i conscienciar-les. I hem d’ajudar i solidaritzar-nos amb les persones homosexuals que pateixen la repressió dels seus països que no reconeixen els drets humans.

El Dia Internacional contra l’Homofòbia celebra que enguany fa 30 anys que l’homosexualitat va desparèixer de la llista de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut.

La ciutat de Sabadell és pionera perquè a nivell laboral l’any 1992-1993 els sindicats i l’Ajuntament van signar el primer conveni laboral de la història d'aquest país que, pel que fa als seus treballadors i treballadores, equiparava les parelles homosexuals al matrimoni i els reconeixia els drets de les parelles de fet.
Avui la ciutat també celebra una data històrica perquè mai abans s’havia fet un acte solemne de reconeixement homosexual al ple de l’ajuntament i mai tampoc abans s’havia programat un acte central pel 28 de juny, dia de l’orgull LGTB.
Aquest any vivim un salt qualitatiu innegable i situem la lluita contra l’homofòbia al mateix nivell que la lluita contra el maltractament masclista o a favor de la igualtat de gènere. També en el cas del col·lectiu LGTB, cal fer una especial reivindicació a favor de les lesbianes perquè han patit la doble discriminació per ser homosexuals i per ser dones.

Treballar en contra de l’homofòbia és treballar a favor de persones del veïnat, de la feina, d’amistats i familiars, perquè d’homosexuals n’hi ha a totes les feines, a tots els carrers, a tots els veïnats. Pel fet que no sigui un tret evident no s’ha de dilatar el fer justícia.

Publicat a l'A Sabadell el 28 de juny del 2010

L’Apunt del mestre amb Rubén Gimeno, director de l’Orquestra Simfònica del Vallès


Montse Barderi conversa amb Rubén Gimeno sobre els diferents conceptes d’amor en la música

L’orquestra Simfònica del Vallès ha finalitzat la temporada amb un concert dedicat a els diferents maneres musicals de veure l’amor al Palau de la Música. Analitzem el programa del concert, el darrer de la temporada

Quina visió hi ha de l’amor en Romeo i Julieta, obertura-fantasia de P.I. Txaikovski?
http://www.youtube.com/watch?v=VmLsvQaxw3g&feature=related

Txaikovski quan va composar aquesta obertura sorpresa, estava en un període de crisi ja que la seva font d’inspiració, la seva musa, havia marxat. Quan li van fer l’encàrrec d’aquesta obra ell havia trencat amb Desirée Artot, un soprano reconeguda de l’època.
Però el motiu real d’aquesta manca d’inspiració era la seva lluita interna amb una homosexualitat oculta.
Els biògrafs acostumen a pensar que més que en l’obra de Romeu i Julieta de Shakespeare està inspirat en l’amor de joventut que Txaikowski va sentir pel seu company Vladimir Gerard.

L’amor sempre pot fer mal, però és curiosa la coincidència que també s’hagi estudiat molt la possible l’homosexualitat de Shakespeare.


I com veu l’amor Leonard Bernstein, especialment conegut per West Side Story? http://www.youtube.com/watch?v=zLlGYeVAVug&feature=related

West Side Story és l’adaptació de Romeu i Julieta als nostres temps. Es defineix com un drama socio-musical. Els temes socials sempre havien format part de les obres teatrals però West Side Story de Leonard Bernstein incorpora una visió social a la cultura musical americana dels finals dels anys 50.
Bernstein com Txaikovski van ser dues persones que van lluitar contra sí mateixos perquè els dos es consideraven outsiders. Necessitaven i buscaven el reconeixement públic. A més, Bernstein tot i ser una persona unida a la seva família, era coneguda i pública la seva bisexualitat.
West Side Story, actualitzat respecte Romeu i Julieta, afegeix alguns ítems com la lluita racial, la intolerància i sempre busca el desig de reconciliació, a més que Maria, mort deixant una porta oberta a l’esperança.

I com veu l’amor l’opereta de Franz Lehár, l’autor de La vídua alegra? http://www.youtube.com/watch?v=1UiE188FP-0


De la manera típica: és la coneguda història d’una parella que es coneix, es perden i finalment es retroben.
Amb la creació d’aquesta obra, Lehar va presentar l’opereta d’una manera molt atractiva i es pot considerar com el precedent dels musicals del S. XX.
Es tracta de l’obra més reconeguda de Lehar, especialment els dos números que la Simfònica interpreta en el Palau de la Música: Amor sense paraules i l’ària de soprano Vilia.


I com veu l’amor Rubén Gimeno, com un sentiment tràgic o com una opereta?

Com el motor de la vida. És la raó per viure i sense el qual no podríem viure.
Amor per tot: amor per la família, amor, pels amics, amor per la música.....
Tal i com diu la Bíblia, Primera Carta dels Corintis. I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.

Article Publicat a l'A Sabadell el 13 de juny del 2010

Antoni Clapés: entre la poesia, 25 anys de vida




Entrevistem al poeta, editor i traductor amb motiu de la publicació del seu darrer llibre de poemes La Lentitud, la durada, un compendi dels seus darrers 25 anys de pràctica poètica.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, editor de poesia i traductor. Ha publicat una vintena de llibres, entre els quals La llum i el no-res (Meteora), amb el qual ha guanyat els Premis Cavall Verd i Rosa Leveroni al millor llibre de poemes de l'any 2009.

Al llarg d'aquests 25 anys de poesia ja es pot fer un mínim denominador comú?


Fa uns dies, un amic –bon lector de poesia i crític afinat i refinat– em va dir que, llegint tot d’una aquesta mirada retrospectiva de la meva poesia que és La lentitud, la durada, hi notava la persistència en uns mateixos temes alhora que un lent progrés formal, gairebé imperceptible, vers una textualitat molt personal, inconfusible.
No sé si és ben bé d’aquesta manera, però en tot cas sí que m’agrada que la meva poesia tingui un segell propi i destacat. No suportaria pensar que sóc una fotocòpia –clara o borrosa, m’és igual– de ningú!

Quins són els inferns o obsessions que arrossegues?

Em sembla que no n’arrossego cap, d’infern. Possiblement, tampoc cap obsessió, almenys res que em faci viure amb un neguit permanent. Sí és cert que visc abocat a la poesia. És la meva professió en el sentit etimològic de la paraula: declarar la fe en una doctrina. Per bé que no és el meu guanyapà. Els pistrincs me’ls dóna la indústria informàtica, ves! I segurament, aquesta feina sí que ha estat, en algunes èpoques de la meva vida laboral, un autèntic infern!

La pregunta potser estaria més ben formulada preguntant-te quins són els temes que t’han acompanyat sempre.


La meva poesia parla de la poesia, que és tant com dir que parla de la vida. Cap dels grans temes de la vida d'una persona m'és aliè: el sentit de l'existència, l'amor, la por, el més enllà, etc. Encara que, sovint, aquests temes no siguin exposat d'una manera explícita. Però ja hem que la poesia és el mirall que reflecteix el coneixement que va fent el poeta però que no es diu d'una forma lògica (per això ja tenim l'assaig, el periodisme o la novel·la).

Un poeta és algú que tracta de comprendre la substància secreta de la vida?

La poesia és, sens dubte, una de les formes de coneixement: d’un mateix i del món que li ha tocat de viure. El poeta, en definitiva, fendeix el silenci del món amb el coltell esmolat dels mots. Instaura la raó poètica enfront tota altra raó. Assenyala, amb la punta d’aquest ganivet que encara sagna de mots, l’enigma, el misteri del món, però no en desvela el sentit... Comunica el secret, però no arriba –no vol / no pot– desxifrar-lo.


Si ens acosta als misteris, ella també és ben misteriosa. Com la definiries i perquè diries que la necessitem?


Aquesta pregunta té milions de respostes –i potser cap de concloent. Què és la poesia? Mira, faig una resposta de catedràtic: poesia és l’expressió formal d’una experiència existencial dita amb un llenguatge que trenca totes les regles de la lògica. Però, és clar que això només explica una part del problema... Hi ha tantes visions i definicions de la poesia com poetes (i, afegeixo, lectors de poesia). Jo mateix, al llarg de la meva vida literària, he intentat cercar respostes a la pregunta, i aquest itinerari de qüestionament, de cerca, m’ha portat a fer una metapoesia: és a dir, una poesia que s’interroga sobre el sentit de la pròpia poesia.
I sí, sense saber ben bé què és, la poesia, sabem que és necessària “com el pa de cada dia” que deia Celaya. Ens cal absolutament per viure d’una manera diferent als altres éssers del regne animal: necessitem dir-nos com a éssers lingüístics que som i que ens diferencia de la resta d’espècies. I aquest manera de dir-nos adopta, sovint, la forma poètica.

Necessita igual la poesia un poeta que la gent en general?

Crec que la poesia és necessària per a tothom, sempre: per al poeta, per al manyà, per al llaurador, per al físic; el que passa és que moltes vegades les persones no som conscients de quines són les nostres mancances, de què ens cal en cada moment per aconseguir la nostra plenitud com a éssers. Faig un símil: ningú no sent la necessitat de viatjar fins que no ho ha fet alguna vegada i el viatge li ha estat plaent. Perquè hom s’adona que hi ha altres móns, altres maneres de viure i de relacionar-se, altres geografies, etc. i incorpora en el seu imaginari la voluntat d’anar descobrint indrets diferents: descobrir per descobrir-se. Perquè en la diferència és on ens em puc reconèixer com a jo individual.

Perquè la poesia és minoritària, potser per la crisi i descrèdit de la cultura?
La poesia sempre ha estat minoritària... Hölderlin, al Segle de les Llums (!), ja va reflexionar-hi amb aquella contundent pregunta: “Per a què poetes en temps de misèria?”. El problema no rau en la poesia: el problema rau en què, moltes vegades no volem –o no podem– enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als nostres problemes, a lews nostres pros, a les nostres repressions... Amaguem el cap sota l’ala, però sempre arriba un moment en què ens hem d’enfrontar a nosaltres mateixos. És aleshores que ensa donem de les mancances, del poc equipatge intel·lectual que duem al damunt i que no ens és refugi.

I sí, la cultura que incorpora reflexió, avui –potser com mai– és menystinguda, llevat en petites cèl·lules, que són sempre les que fan progressar el conjunt –malgrat l’oposició que hi fa, conscientment o inconscient, aquesta majoria adormida.
El poeta tenia la missió de ser el missatger entre els déus i l’home: era un heroi –en el sentit etimològic: un semidéu. I quins són els herois, ara? Futbolistes, polítics sense escrúpols, lladres convictes...

Vivim la fi d’un cicle: com en la fi de l’Imperi Romà, un cuiner s’ha convertit en algú més important i escoltat que un filòsof o un polític (el que es dedica a la cosa pública) honest. Així només anem vers la descomposició.
Un poeta té alguna obligació cap a ell mateix, vitalment, al marge de l’exigència escrivint? Em refereixo a si escriure poesia forma part d’un projecte vital amb altres aspectes d’Antoni Clapés que no sabem.

Un poeta té l’obligació, en primer lloc, de ser ciutadà honest i engatjat amb la societat que li ha tocat de viure: igual que qualsevol altre ciutadà. Com a poeta, a més a més, ha de practicar l’excel·lència en el seu fer. Vull dir que ha d’extreure del seu sí el millor per anar bastint l’edifici que és la seva obra. No val a “jugar a ser” (avantguardista, neo-noucentista o el que sigui) si no ho ets, de debò, en la teva vida. La poesia és una extensió indestriable de la vida d’un poeta. Viure i escriure: un mateix delit. El delit de viure: d’aconseguir la plenitud com a persona, i escriure aquest combat existencial a través de la poesia.
(Una altra cosa és la qualitat del producte resultant: això ja depèn dels talents que a cadascú li han estat atorgats!)

En mi –dit amb tota la modèstia– aquesta identificació tracto que es doni d’una manera total: miro de viure acordadament amb allò que ideològicament penso. I la meva experiència vital em forneix el material del qual en neix la poesia que escric.

I, last but not least, la vivència poètica l’estenc molt més enllà de mi mateix: fa més de quaranta anys que em dedico a divulgar la poesia dels altres a través de les edicions i de tota un moviment de sensibilització adreçada al col·lectiu.

Hi ha alguna pregunta que t’agradaria que et fes?

Potser quin és el meu indret preferit? A part de Sant Llorenç –que tinc tan incorporat al meu imaginari–, la Provença: un territori no gens cridaner, civilitzat, ordenat, bellíssim, on tot és possible. On m’hi sento com a casa.

Què t’agrada més llegir o escriure poesia?
Llegir/escriure: una mateixa pràctica. De fet, tota lectura és una reescriptura del text. Sóc feliç llegint poesia i assaig, sobretot. Però certa novel·lística clàssica (Proust, Mann) i actual (Coetzee, Grass) m’han donat grans hores de plaer. I en la lectura cal cercar –i trobar! – plaer.

Vius i treballes a Barcelona però tenim la sort de què vinguis a l’Aliança sovint, el lligam amb la teva ciutat d’origen és fort?
Sí, visc i treballo a Barcelona, per allò del guanyapà. Però em sento sabadellenc –i no sé ben bé què vull dir, amb això– i en faig bandera arreu. Amb tot, el meu Sabadell ja no existeix.
I sí, amb el Robert Ferrer, que té un projecte d’alternativa cultural tossut i magnífic, miro de col·laborar-hi. I crec que hem fet algunes coses interessants.

No només interessants sinó que sempre us estarem agraïdes dels grans moments poètics que ens heu permès viure.

Més informació d’Antoni Clapés a www.antoniclapes.com

Entrevista publicada a l'ASabadell, el 14 de juny del 2010

Entrevista a Laura Álvarez, editora de Random House-Mondadori






Laura Álvarez, editora de Random House - Mondadori
Llicenciada en ciències de la Informació, fa 16 anys que treballa com editora de Grijalbo i Rosa dels Vents.

Quines editorials integra Random House-Mondadori i quin lloc ocupa en el panorama editorial.
Random House Mondadori és un dels grups editorials més grans d'Espanya i Amèrica Llatina. Està integrat per diferents segells editorials: Grijalbo,Plaza & Janés, Rosa dels Vents, Mondadori, Lumen, Debate, Caballo de Troya, Debolsillo, Electa, Grijalbo Il•lustrats, Montena, Beascoa i Sudamericana.
Com veu el panorama literari actual?
Amb bons ulls, amb entusiasme. Hi ha una nova fornada de joves editors independents que estan fent una feina magnífica i que estic segura que aconseguiran moltes coses.
És publica massa?
Es publica molt més del que es pot llegir, i el problema és que es publiquen massa coses que no s'haurien de publicar.
Quants originals rep la seva editorial i quants s'acaben publicant?
En rebem moltíssims, tant d'agents literaris estrangers i espanyols, com de particulars. Tenim gent que es dedica exclusivament a examinar els originals que arriben de particulars per si es poden publicar. En tots aquest anys, només n'he publicat un i la trucada que li deia a la noia que publicaríem la seva novel•là és un dels moments més feliços de la meva història professional.
Que adora i què no suporta del seu ofici?
Ho adoro quasi be tot, m'entusiasma la meva feina! . No suporto haver de dir-li a un autor que no li publicaré la seva obra.
Amb la proliferació de mitjans, l'edició d'obres és cada cop més fàcil, quina diferència hi ha entre editar-se un llibre o publicar a Random, per exemple.
Doncs és com tallar-te els cabells a casa o que t'ho faci un perruquer...
Què significa o creu que hauria de significar ser escriptor/a, avui.
Un escriptor hauria de saber escriure. Obvi, oi? doncs en la realitat no ho és tant....
Quins autors/res està orgullosa de tenir en la seva editorial?
Això és com si em preguntessis a quin dels meus fills estimo més!
Quins autor/a està especialment contenta d'haver descobert?
A tots els que ara considero com a bons amics, que en són molts, per sort!
La relació Sales-Rodoreda (editor i autora) tan estreta i tan enriquidora en l'obra de l'autora és possible, avui? Per descomptat, es dóna en poques ocasions, però quan és així és realment màgic!
L'e-book substituirà el llibre o el complementarà?
Personalment crec que el complementarà i que li donarà una nova dimensió a la lectura.
Llegim cada vegada menys i cada vegada pitjor?
Es llegeix menys del que s'hauria de llegir, i es llegeix seguint massa les modes literàries. Hauríem de ser més valents quan anem a la llibreria i arriscar-nos en lectures diferents.
Quins són alguns dels llibres, independentment de la seva qualitat literària, que l’han impactat? Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo; El Metge de Noha Gordon, tota l'obra de Mercè Rodoreda, El secreto de Donna Tart, La paraula més bella de Margaret Mazzantini...paro no?
Doncs parem.

Entrevista publicada a l'A Sabadell el y de juny

Conversa amb Antoni Clapés – editor i poeta – al voltant de la poesia d’Anise Kolz




Qui va ser Anise Koltz? Va néixer al 1928 a Luxemburg, és una de les poetes més destacades d'Europa. Poc coneguda a Catalunya i a España, la seva poesia és molt apreciada arreu per la força que té, amb poemes breus però molt punyents:

Situï’m perquè pugui entendre-la millor
. L'obra de Koltz podríem resumir-la dient que Eva torna al paradís, però ara ho fa carregada de paraules, fruits de l'arbre del coneixement. L'arcàngel tremola i suposem que Déu també. Una poesia cruel: uns versos que no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que denuncien la insensatesa de la mort, l'absència de Déu, la hipocresia en què vivim.

Fascinant… un exemple, sisplau…


Déu ens va crear / segons la seua imatge. // Nosaltres / segons la nostra. // Mútuament ens hem massacrat.

I quin ús fa del llenguatge?
Anise Koltz es malfia de les paraules, li plau més reflexionar en els intersticis dels silencis. Els meus poemes són pelegrins / que es descalcen / davant les paraules. // Pronunciades amb massa aplom / perden la seua força.

Què ens trobarem amb la trobada de dissabte?

Comptarem amb la presència d'Anna Montero, la poeta i traductora valenciana que va anostrar La terra calla, un dels llibres de poemes més significatius de Koltz. Ella i l'actriu Montse Vellvehí faran un duet en un intercanvi de veus que resulta enormement suggestiu i contundent.

Una matinal poètica privilegiada i imprescindible

Article publicat a l'A Sabadell el 7 de juny del 2010

Daniel Ligorio ofereix un gran concert de piano




Joventuts Musicals tanca amb aquest concert extraordinari el seu cicle de concerts de música de cambra d’aquesta temporada


Si una de dels possibles definicions de virtuosisme seria màxima tècnica unida a màxima expressió, aleshores Ligorio encarna aquesta dita. El veritable protagonista no són els compositors de la nit: Chopin, Granados i Falla ni el talent interpretatiu de Ligorio. Tot està al servei d’esprémer, al màxim, les capacitats expressives del piano. Si el mecanisme del piano és un sofisticat sistema de martelleig, de percussió, amb aquestes composicions i les mans de Ligiorio al piano pot sonar com onades de notes, com una tempesta d’acords, com un volcà d’expressió. Totes les textures, possibilitats i jocs – silencis, ressonància de la nota, ímpetus i delicadeses –estan al servei de fer de l’audició de cada peça una experiència estètica memorable.
El concert homenatge a Chopin, en motiu del 200 aniversari del seu naixement, va començar amb un scherzo – en italià “broma” i que és un moviment ràpid – , però com va dir Schumann d’ells: com cal vestir la serietat si la broma va amb vels tan negres? La sensació va ser la d’estar escoltant la improvisació d’un gran pianista tocant per pur plaer: exuberància, calidesa, aparent espontaneïtat... cal ser un gran mestre de piano per fer peces així i cal ser un gran intèrpret per poder-les tocar.
La segona part del concert va començar amb els valsos poètics d’Enrique Granados. Un piano romàntic espanyol de música cromàtica, hipnòtica pel que fa a la seves repeticions melòdiques i pautes rítmiques.
Si el romanticisme, la melangia, la dolçor, l’abstracció cap a mons interns havien triomfat fins ara, va arribar el punt de la passió. Liorgo absolutament concentrat i donant més empremta a les notes amb tot el cos va interpretar l’Amor Brujo de Falla. Música d’una densitat i d’actitud visceral que només és possible si s’han superat totes les dificultats tècniques.
Tot Chopin gratuït a la xarxa
Dos grans segells de música clàssica: Deutsche Grammophon i Decca s’han unit per celebrar com cal el 200 aniversari del naixement del pianista i compositor polonès: oferint totes les seves gravacions gratuïtament on line. Només cal anar a www.200chopin.com
Aricle publicat a l'Avui digital i l'A Sabadell el 22 de maig del 2010

L'Ofici de viure, lliçons del Petit Príncep


L’OFICI DE VIURE
LLIÇONS DEL PETIT PRÍNCEP 18 / 05 / 2010


INFLUÈNCIES FILOSÒFIQUES (en sentit ampli)

NIETZSCHE. Té relació amb la part més dolça, més encantadora de Nietzsche. Nietzsche parla de les diferents fases de la persona i diu que primer som un camell, després un lleó, i finalment un infant.(Així Parlà Zaratrustra)
S’ha d’haver viscut molt i evolucionat molt per pensar com un infant.
Hi ha una cançó de Bob Dylan que diu “ah, però aleshores jo era molt més vell, sóc molt més jove ara”, està exactament en aquesta filosofia.

TAOISME. Tot té un procés, els problemes comencen dèbils i s’enforteixen (cal arrancar els baobabs al primer brot)

PENSAMENT SOCRÀTIC (el constant preguntar perquè del Petit Príncep, i la necessitat de comprendre el món. És a dir, la filosofia, és més important que la resolució del problemes aparentment importants com la suma del senyor gras i vermell que va dient sóc un home seriós. Sòcrates explica la famosa anècdota de quan Tales de Milet, alça la vista per completar les estrelles i cau en un pou i la noia de Tràcia esclata a riure.

L’ART D’ESTIMAR D’ERICH FROMM. És un llibre profundament humanista i conté moltes dades de com hem d’estimar bé.

PLATONISME. Existeix una realitat suprasensible (quan el pica la serp el petit príncep diu que el cos pesa massa per anar allà on vol anar, que el cos només és només una vella escorça)

MARÍA ZAMBRANO. El pensament poètic, d’un llenguatge més literari, metafòric, poètic per arribar a les veritats humanes.


ENSENYAMENTS DEL PETIT PRÍNCEP

- La millor explicació no és la que prové de l’enteniment sinó que està unida una certa puresa d’esperit, ingenuïtat i netedat de l’ànima. De totes les explicacions possibles triar la més fàcil, la més generosa, la que és millor pels altres.

- Cal seguir les pròpies vocacions. La gent gran, plena de grans raons pràctiques i utilitaristes poden fer-te molt desgraciat a la vida, com a l’autor que li treuen la seva vocació primera, la de ser pintor.

- La imaginació al poder. La llibertat de la imaginació és més interessant que qualsevol realitat concreta i per tant limitada. En aquest sentit té un gran romanticisme. (El xai dibuixat en una caixa perquè se’l pugui imaginar com vulgui).

- No tinguem prejudicis, no basem les nostres opinions en la imatge de les persones. (Com el pobre astrònom turc que no es cregut pel vestit que porta)

- Sapiguem veure el què és essencial de les persones (què senten, què volen, què els hi agrada i no pas què guanyen o què pesen. El món interior no es pot reduir a números)

- Siguem tolerants (perdoneu a la gent grans, ells no poden fer res per ser com són)

- Una vida solitària no és plena. És una reflexió molt poètica sobre la solitud i l’amistat (el Petit Príncep viu en un planeta molt petit i hi surt perquè necessita un amic)

- La importància de l’ètica, de treure’ns els defectes tan bon punt apareixen (hi ha llavors bones i llavors dolentes, les dolentes les hem de treure tan bon punt apareguin)

- Practicar la disciplina (cada matí el petit príncep arrenca els baobabs del seu petit planeta i diu: és una qüestió de disciplina). També parla del desgraciat planeta d’un gandul.

- No importa tant el que ens passi sinó com interpretem allò que ens passa...(l’univers no és igual si en un lloc de l’univers el xai es menja la seva rosa o no)

- La bellesa (de la natura o de l’art) ens pot ajudar molt en moments difícils. El petit príncep quan està trist mira la posta de sol.

- Hi ha sabers fonamentals i d’altres completament inútils (saber perquè fa milions d’anys les roses fabriquen punxes és molt més important que qüestions falsament urgents).

- Hem de prioritzar la persona que ens necessita. L’aviador consola l’infant tot i la seva gana i la set perquè té por que la seva flor se la mengi un xai. “Si per tu és important, per mi també és important”

- Acompanyar el misteri de l’altre (que n’és de misteriós el país de les llàgrimes)

- Veure la persona que estimem en la seva totalitat, jutjar-la en perspectiva i no per una ensopegada concreta. (el petit príncep diu: no me l’hauria hagut d’escoltar,l’hauria hagut de jutjar pels seus actes i no per les seves paraules. Hauria hagut d’endevinar la seva tendresa darrera de les seves pobres astúcies).

- És més important el que fem que el que diem, és més important el que ens fan que el que ens diuen.

- Les vanitats, contradiccions i petites misèries de la gent que estimem ens han d’entendrir, i hem d’esperar tenir la sort que les nostres entendreixin als altres.

- Hem d’aprendre a valorar el que tenim. (quan el petit príncep marxa del seu planeta troba tots aquells treballs familiars – netejar els volcans, escalfar-se l’esmorzar, treure els baobabs) feines extremadament agradables.


- Quan acabem una relació, fem-ho tendrament i sense por a demanar perdó. (adéu li digué la seva flor, t’estimo i tots dos hem estat unes bledes, perdona’m. mira de ser feliç)

- A la vida no tot es pot tenir. Totes les coses bones també tenen les seves inconveniències (cal que suporti 2 o 3 erugues si vull conèixer les papallones)


- L’obediència només és legítima si les ordres són raonables.

- En comptes de jutjar als altres, jutgem-nos a nosaltres mateixos (principal font de saviesa)

- Només posseïm allò que servim.(el petit príncep posseeix la seva flor i els seus volcans perquè els hi és útil, l’home de negocis no posseeix els estels perquè simplement els compta).

- Les coses és millor viure-les, l’única manera de posseir-les. En comptes de posseir i administrar els estels es millor esguardar-los, passejar-hi o viatjar-hi.

- Cal reivindicar la feina modesta que té un sentit. (el fanaler)

- El temps que dediquem a una determinada cosa, les atencions que li donem és el que la converteix en important. És tracta de canviar l’ordre: no perquè una cosa sigui important li hem dedicat recursos sinó que els nostres recursos l’han feta important.

- Tard o d’hora la pena passa (i quan seràs consolat – sempre acabem consolant-nos)



DEFECTES DELS QUALS ENS HEM D’ALLIBERAR

La vanitat. La necessitat constant de reconeixement i admiració.

No hem adaptar la realitat als nostres desitjos trobant l’explicació que més ens afavoreixi (el rei es convenç que només mana quan les condicions són favorables i s’enganya a sí mateix)

No convertir-nos en esclaus de coses absurdes, sortir d’aquest constant peix que es mossega la cua (bec per oblidar la meva vergonya i tinc vergonya perquè bec)

No tenir temps per a les coses importants (fer exercici) i perdre la vida amb coses tan absurdes com sumar i sumar ja no se sap ni el què.

No estar tan reconcentrats en nosaltres mateixos (el fanaler és l’únic que no sembla ridícul al petit príncep perquè s’ocupa d’altres coses que d’ell mateix)

No veure la realitat només a través del nostre mètode, com si fos un tub ben prim que no ens permet veure la basta, infinita i rica realitat (el geògraf només apunta si té proves de móns que no visitarà mai)

No fer una vida ridícula, absurda, incongruent de persona gran que no hi veu un pam de nas.

No renunciar als somnis, a les nostres il•lusions (el pou amagat fa bell al desert), les nostres il•lusions són com llums que cal protegir perquè un cop de vent les pot apagar





Apunt final

El petit príncep s’ha traduït a la llengua dels Tuaregs, gràcies a Micheline Mouchan, va conèixer personalment a Saint Exupéry. Per a ella la poesia i la filosofia d’aquesta obra li recordava molt la forma de veure el món dels tuaregs, i el petit planeta on vivia el petit príncep el desert de Hoggar. (es calcula que el petit Príncep s’ha traduït a 150 idiomes)


Que l’essencial sigui invisible als ulls, vol dir que cal aprendre a mirar bé i uns ulls sense el cor no hi veuen, només passen la vista per sobre els objectes.

L'Apunt del mestre amb Antoni Clapés


Què cal tenir en compte per comprendre millor i gaudir més de la propera proposta poètica de la Casa Taulé

Aquest dissabte, 22 de maig, a les 12 del migdia dins el cicle Primavera 2010 de poesia, l'Aliança francesa tindrà com a protagonista la poeta Danielle Collobert.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor de poesia. Ha escrit una vintena de llibres, entre els darrers: La llum i el no-res (2009), Alta Provença (2006), Destret (2003) i in nuce (2000). www.antoniclapes.com


Què és això de la trobada poètica i qui hi pot anar?

Són trobades obertes a tothom i gratuïtes. Al llarg dels 12 anys d'història hi han desfilat els millors noms de la poesia catalana (Corredor-Matheos, Montserrat Abelló, Josep Palau i Fabre, Francesc Parceisas, Francesc Garriga...), així com sessions dedicades a la poesia estrangera (Celan, Rimbaud, Barret-Browning...). El programa de maig i juny està dedicat a la poesia de dones: forta, contundent, poderosa.

Qui va ser Danielle Collobert? Va néixer al 1940, va morir al 1978 i només amb 24 anys ja havia publicat a la prestigiosa editorial Gallimard.Va tenir una vida intensa i tràgica, juntament amb un enorme talent poètic.

Què podem tenir en compte alhora d'apropar-nos a la seva obra?

- el tema és el dolor i la impossibilitat de dir-lo

- la forma és a través d'una escriptura experimental, molt present a la cultura francesa dels anys 70. Una exploració dels límits del llenguatge.

Una petita mostra de la seva impactant poesia?

Per exemple aquest vers que identifica cos i escrit quan diu

la seva carn a la fi incrustada en la paraula
la seva carn- en la carn del visible.

Allò doncs- emigrat
transcrit.

Què podem esperar de la trobada poètica del proper dissabte?

L'acte consistirà en un parlament de l'escriptora Isabel Núñez que ha llegit la Collobert amb molta intel·ligència. L'actriu Montse Vellvehí llegirà alguns poemes. Potser hi intervindrem el Víctor Sunyol i jo mateix, que hem estat els traductors de la poeta. L'acte serà d'una intensitat vital, poètica i política extremes, com la mateixa vida de la poeta.

Article Publicat a l'Avui Sabadell el 17 de maig del 2010

QUINCALLA DE FANTASIA DE LA MÀ DE COMELADE I CASASSES


El músic i el poeta graven en directe, al Teatre Principal, el seu segon treball després de La Manera més salvatge i estrenen (una mena) d’espectacle basat en una orquestra de joguines



A la pregunta d’en quin idioma es parla a si mateix Enric Casasses va respondre que en Swahili (ull al significat semàntic de la pronuncia al francès) i després va afegir “disculpeu, us he dit un estirabot, realment per parlar amb mi mateix necessito un intèrpret”. Un exemple d’aquesta lucidesa juganera, punyent i irreverent que uneix els dos universos creatius de Casasses i Comelade.
No ha estat infreqüent veure en algunes ocasions el Teatre Principal ben ple aquesta temporada, però és força insòlit veure’l tan ple de persones joves. Persones joves juntament amb tot l’ambient literari i poètic de la ciutat i també famílies amb criatures... tots convocats al gran circ poètic, a la gran fira dels sons i les paraules.
Comelade va definir la seva música com alguna cosa inclassificable amb ressonàncies del rockabilly, el punk, el jazz i la música tradicional catalana, hi mancava afegir la música de carrer, de circ, de fira, la de “passin i vegin els encants fetillers de la poesia feta joc i música”. Una música en alguns moments més divertida pels qui la toquen que pels qui l’escolten, creada a partir de capes i capes de sons – i sorolls - on hi flueix com un riu submergit el piano i les melodies de Comelade. Amb algunes versions, boges i sublims, d’estàndards del rock que amb la veu de Casasses i el guirigall lúdic ja eren altres.
Divertit, màgic i amb la innocència dels infants provant sons va ser la presència – tan rellevant com la del músic i el poeta – de Pep Pascual al saxo, al clarinet, les campanetes però, sobretot les joguines. I és que de l’escenari sorgien sons de tubs voleiant com llaços, de serres, i també de petits cilindres que retallats amb tisores canviaven el to, o la inoblidable cafetera plena d’aigua que cantava si era ben bufada i, si s’esqueia, era capaç de fer gàrgares musicals.
A Casasses va semblar que li costés una mica entrar en l’ambient de banda de rock-and-roll de fireta, situat al lloc de l’escenari reservada per les estrelles del rock, amb el triangle i ben prim, feia l’efecte de demanar disculpes per ser-hi. La paraula, però, s’imposà, i com va dir Lorca quan li van preguntar per què recitava els seus poemes amb tanta vehemència, per defensar-los va respondre. Doncs ell igual, va defensar tant els seus com els de Joaquim Folguera, Sebastià Roure i Joan Brossa. No com un brau, sinó com un ase català, tossut i ferreny.
Es notava que tots dos s’estimen la ciutat i el teatre, el concert es va allargar i els bisos i els aplaudiments semblaven allargar-se per no haver de veure marxar les caravanes del circ. I el més difícil encara, en aquesta mena de cabaret on tot és possible, res és una pressa de pel i tot s’aguanta.

Article publicat a l'Asabadell el 17 de maig de 2010

Víctor Amela entrevistat per Montse Barderi





Víctor Amela, periodista i escriptor, fruit de la seva dèria per comunicar i aprendre ha fet possible un llibre profusament documentat que duplica el nombre de sentències recollides en un llibre fins ara. Escrit des del rigor, és una inesgotable font de saviesa que calma la set amb una sola gota concentradíssima producte de l’alquímia de la sentència. Antología de Citas, sabiduría humana en 30.000 sentencias(Styria) és un d’aquells llibres de consulta i lectura a petites dosis – per llegir-lo una mica cada dia, perquè ens acompanyi molt temps i si pot ser tota la vida. Un llibre que com diria Voltaire, no n’ha tingut suficient en conquistar-nos, també ha après a seduir-nos: la cuidada edició, les biografies, els refranys... tot plegat fa que sigui una obra com d’un altre temps...de quan la gent escrivia amb ploma, tenia temps i silenci per pensar, i feia obres artesanals, cuidades i ben fetes.

Al llibre no només cita als clàssics sinó també a autors i personatges contemporanis fruit de les seves entrevistes de “La Contra”?

Si, un 5% de les cites del llibre provenen de les contres que he fet a La Vanguardia durant 12 anys a uns 1.500 personatges. M’han dit coses que m’han fet pensar i són les que he abocat en aquestes pàgines, per tal d’enriquir les reflexions clàssiques.

Sincerament, no ha sentit moltes vegades que personatges actuals li volien vendre “la moto” fent passar per originals idees pensadísimes?

Hi ha personatges que repeteixen tòpics com lloros i no resulten gens estimulants, mentre que altres enlluernen per la sinceritat singular de les seves reflexions, fins i tot encara que algunes brotin de pensadors clàssics. Si alguna cosa es viu en carn pròpia, té el valor de testimoni, encara que abans ho hagin viscut molts d’altres: tots estem reformulant cada dia la saviesa heretada dels nostres antecessors.

Les 30.000 sentències són seleccionades segons la seva forma de veure el món? Per exemple ha evitat les frases sexistes?

- En el llibre hi ha frases sexistes (vegi’s Shopenhauer) o inconvenients, i això és així perquè no vaig voler ser policia del pensament pretèrit ni escatimar (tant a mi com als altres) el que van dir alguns pensadors. Per molt que avui ens resulti insuportable o insostenible des de la intel•ligència, la moral i la sensibilitat contemporànies. El llibre està farcit de frases que es contradiuen les unes a les altres, com ha de ser. Està bé contrastar d’on venim (i on s’han quedat alguns)

Comenti’m les següents joies extretes de saviesa humana de tots els temps:

“Más se unen los hombres para compartir un mismo odio que un mismo amor.” Jacinto Benavente.

Per desgràcia, un enemic uneix molt. L’ésser humà segueix encara pautes primàries, tot i l’exemple d’alguns homes molt evolucionats, sants i savis com Sòcrates o Jesús. Capgirant un precepte evangèlic, Oscar Wilde diu: “Perdona els teus enemics: res els enfurismarà més!

“Qui té deler per superar-se creant posseeix la voluntat més pura”. Friederich Nietzsche

Ho interpreto com un elogi a la imaginació creadora, força primordial de l’univers. Existeixes no pas per ser creat sinó per crear. Obres la boca i crees, com Déu al Gènesis. Però fer-ho amb consciència i a consciència és la voluntat pura de la qual parla Nietzsche. El mateix univers és una ostentació de creativitat, i les formes de vida un virtuosisme de creativitat. Però només els humans aportem la consciència de crear.
“El arte de un príncipe consiste en hacer el bien personalmente y el mal por segunda mano”. Ángel Ganivet

És un apunt realista o cínic a l’estil d’El Príncep de Maquiavel: constata que qui mana es desviu per penjar-se totes les medalles a ulls dels manats per tal que l’estimin, mentre que procuren que altres carreguin amb el desgast de les seves decisions errades o impopulars: així ho fan els nostres polítics en la seva gestió pública, plogui, nevi o hi hagi un incendi.

Després d’haver llegit tantes sentències plenes de saviesa, com definiria la saviesa Víctor Amela?
Crec que el savi viu complagut amb l’existència, s’alegra d’estar aquí malgrat tot i, senzillament, estima.


Ens pot dir una cita i un autor contemporanis que ha entrevistat que li agradi especialment?


Em va agradar la cineasta alemanya Doris Dörrie quan em va dir: “Si et compares, ja has perdut”. O el novel•lista grec Petros Marakis, que em va dir: “Jo escric per no matar”. O el jove viatger sobre rodes Albert Casals que em va fer aquesta declaració subversiva amb un gran somriure : “¡Que senzill és el món!”

I una cita d’algun autor més clàssic que li agradi especialment?

Epictet: “No importa el que et passi, sinó com et prens allò que et passi”

Una bona manera d’aproximar-se a l’univers de Víctor Amela és llegir Montaigne?
Montaigne, per pensar sobre ell mateix i el món que l’envoltava, es va recolzar amb la saviesa dels filòsofs clàssics: serè exemple de sensatesa !


Entrevista publicada a l'ASabadell el 17 de maig de 2010

Habitación en Roma



He leído las devastadoras críticas que ha recibido Habitación en Roma de Julio Medem. Boyero y Fotogramas la dejan como un film de poesía barata. Pero con sólo el primer movimiento de la cámara (filmando las dos mujeres en picado, y sin un solo corte hasta llegar a la habitación del hotel) sólo por ver el primer minuto de la película, ya vale la pena ir al cine. El film es conmovedor y poético. Capaz de crear un ambiente, un universo propio reconocible, y tiene un dominio de las imágenes, de la luz con una fuerza absolutamente pictórica. Temía el momento que todos los críticos me habían advertido: ella víctima de Cupido es atravesada por una flecha dentro de la bañera. Pero lo he vivido muy bien, como una escena metafórica, que incluso rinde homenaje al famoso cuadro de La mort de Marat de Jacques Louis-David.

Mi punto de horror, que lo ha habido, no ha sido este: nada que objetar a una película rodada con buen oficio, sensibilidad, momentos divertidos y con una historia parecida a Before Sunrise de Richard Linklater.

Mi punto de horror ha sido cuando Alba reconoce que el hijo de su pareja ha muerto a causa de un accidente estando a su cargo. Nadie puede ser la causa indirecta de la muerte de un niño y vivir una noche de pasión y enamorarse. Quien es capaz de pensar un argumento así, así de bestia, o bien no es una mujer o nunca ha sido madre. Incluso si el niño hubiese muerto de muerte natural es prácticamente imposible estar “in the mood for love”. O lo que es peor, uno esta tan dentro de su arte, de sus encuadres y su dominio cinematográfico que no ateniende al horror de lo que está contando.

Para enamorarse hace falta una cierta inocencia, una capacidad generosa de acoger la vida, una libertad, una entrega, una capacidad de darse y recibir que, la muerte de un niño, reciente, imposibilita absolutamente.

Me sorprende que nadie se dé cuenta de esto, ni los críticos, ni el director… ah, claro, se me olvidaba, todos ellos son hombres. Todos ellos están muy preocupados por no hacer una peli de tías buenas que se lo montan y que ponen a tope a los tíos y que en nombre de lo progre sea lo más socorrido y machista que pueda haber.

Por todo ello – por miedo a hacer la más conservadora de las pelis - hablan tanto de poesía, de falta de morbo, de una auténtica historia de amor… pero por favor, que pregunten a sus amigas, a sus hermanas, a sus madres y esposas, y si no es así que dejen que las mujeres expliquen sus propias historias directamente, ellas mismas. Seguro que no se colocan ningún niño muerto antes de hacer el amor.

Y si no que todos miren La Vida secreta de las palabras de Isabel Coixet, la voz en off del final del film es la de su hija muerta, la que le impide continuamente algo parecido a la felicidad.

Sant Jordi o una declaració d’amor al llibre


A quin cervell en estat de gràcia se li va ocórrer una diada en què es regalessin llibres i roses? sigui com sigui, tenim la millor festa d’Europa. Un cant a les lletres, als llibres, a la primavera i a viure els carres i les places portant un homenatge sota al braç a totes les literatures.
I tot i que les editorials posin en marxa i a tota màquina el dispensador automàtic de llibres i tot s’omple de novetats, potser és oportú fer una petita reflexió per no fer de la festa més bella del món en la més comercial de la terra.
Més que un cant als recents publicats, Sant Jordi és una declaració d’amor a la literatura. És un homenatge al llibre, a l’activitat de la lectura. Per això el millor regal no és pas regalar un llibre sinó regalar-nos la possibilitat d’incorporar la lectura en la nostra vida. Podem comprar llibres però podem comprar-nos el temps, el silenci i l’estona de llegir cada dia? Aquest sí que és un regal molt més valuós que qualsevol llibre.
Emili Teixidor ha anomenat les virtuts de la lectura en el llibre La literatura i la vida. De com ens dota d’elements per entendre el món i entendre’ns, per augmentar la gamma de vocabulari i per tant també del què pensem – ja que pensem amb paraules - . Potser no som mai tant humans com quan llegim, l’ésser humà s’ha definit com l’animal dotat de la paraula, i per extensió del do de la lectura. La lectura també és l’herència del passat, d’experiències viscudes que arriben a nosaltres en forma de llibre com una finestra que obrim a altres vides, que humanes con la nostra, ens apropen als altres.
M’han demanat que faci una tria d’autors i autores sabadellencs, en les pàgines d’aquest especial de Sant Jordi us la presento, com tota tria fruit dels gustos personals però prou extensa per adonar-nos que tenim una ciutat literàriament molt rica, sí, som els orgullosos hereus de la colla de Sabadell i poques ciutats tenen un grup que a diferència de mil noms que hi ha acabats amb ismes, porten el nom del seu poble com a sant i senya d’identificació i origen.

Article Publicat a l'Avui Sabadell durant la Diada de Sant Jordi

El secreto de tus ojos es que eres un malechor disfrazado de activista


Em cansen molt els herois que apareixen de pel•lícules com El secreto de sus ojos de Campanella. Els personatges que interpreten Ricardo Darín i Soledad Villamil.
Activistes pels drets humans, justos, valents i un veritable desastre amb potes de mantis religioses pel que fa a les relacions personals.

Ambdós protagonistes tenen parella, evidentment no apareixen en cap fotograma perquè són l’invisible que no cal ni posar-hi rostre i que podran travessar com l’aire.

El Darín tot i enamorat de la Villamil es va casar amb una altra noia de la qual diu “que culpa tienía la pobre de que no pudiera quererla”.

M’hauria agradat que la càmara en comptes d’anar fent el paraven hagués enfocat a aquesta noia, la pobre que no va tenir cap culpa de mai ser estimada, potser hauria dit “ si, si, mírenlo, mucho pa qui y palla buscando pruebas y coqueteando con la doctora pero a mí me arruinó la vida. ¿No podía ver que estaba enamorado de la otra? Tremendo boludo sin misericordia alguna. ¿No podía declararse de un carajo y dejarnos en paz, tanto a mí como al pobre marido de la otra? A ver dónde queda el activismo político, la honestidad, la coherencia, la lealtad cuando te casas con alguien sabiendo que quieres a otra y con la que te casas, o sease yo, no la querrás nunca y que vas a abandonar tarde o temprano. Acá? Acá sólo queda una vida destrozada y unos años perdidos por los boludos románticos y egoístas del carajo.

I quan la Villamil diu, a la darrera escena “estaré contigo pero costarà” es refereix evidentment a tot l'embolic que suposarà deixar marit i fill, també m’hauria agradat que enfoqués al marit i aquest digués: “anda con la marrana, 25 años para engañarme vivo de esta manera, antes de casarse conmigo y tener conmigo no uno o ninguno sino dos hijos, hacía falta que me robara 25 años de mi vida? Pero si ya se conocían de antes! Un poco más de seriedad vosotros los pequeños infantes que vais por el mundo usando y ropiendo vuestros juguetes.

I és que tothom té dret a apostar per una relació i separar-se, tothom té dret a tornar-se a enamorar però el que no es pot es ser tan immadur, tan egoista i tan desgraciat com per conèixer la persona de la teva vida i no fer res, no apostar per ella, fer-ho malament i deshora i omplir el camí de víctimes innocents.

Per això crec que ens cal una maduresa afectiva que no confongui l’ “estima i fes el que vulguis” de Sant Agustí amb “en la guerra i l’amor tot s’hi val” de Hemingway.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.