Sobre aquest constant partir de zero



Formar part d’una cultura significa, o hauria de significar, crear-se un pòsit, configurar un univers, compartir espais comuns, referents bàsics. M’explicaré millor... si algú diu alguna cosa del tipus: “sembles en Cronos amb els seus fills” l’altre hauria de poder acudir a la seva motxilleta cultural i recordar que Cronos, de la mitologia grega, es menjava els seus fills just al moment de néixer i, segurament se li hauria d’aparèixer una imatge de l’inquietant quadre de Goya representant aquesta escena. I si això no és possible, com a mínim tenir la sospita que en la paraula Cronos s’hi pot amagar alguna història interessant i esbrinar-la. Només hi ha una aventura millor que conèixer alguna cosa: iniciar l’aventura de descobrir-la. Però si no tenim cap referent comú ni curiositat per tenir-los, si no establim vincles, si no relacionem res amb res... aleshores tot comença sempre de nou, esdevenim orfes o nouvinguts al planeta del simis o acabem d’arribar al planeta Marte, en un espai i un món que res ens recorda a res ni a ningú. El primer efecte clar d’aquesta manca de referents és la infantilització de la cultura.

En aquest sentit celebro que la ciutat tingui cura, culturalment, dels qui no volen que tot sempre comenci de zero. Em refereixo a tres lloables iniciatives que actualment s’estan realitzant i que van dirigides a qui busqui una cultura una mica adulta, és a dir, amb memòria, records, vivències, relacions i sabers.

Em refereixo a:

1. Els concerts de música de cambra Gradus ad Parnassum, amb la presència de grans solistes, classe magistral i un concert organitzats per l’Orquestra Simfònica del Vallès.
2. Les sessions de didàctica de la música organitzats per Joventuts Musicals
3. Les sessions de cinema del Cicle Les Eines de Ficció que ofereixen films que aprofundeixen temàtiques plantejades en obres de teatre d’aquesta temporada.

Tot plegat una bona manera d’apartar-nos d’aquest constant partir de zero, sovint infructuós perquè a la majoria de llocs només si pot arribar si ja tenim algun tram de camí cap on puguem mirar enrera.

Yo la quería



M’agrada llegir les critiques de cinema del Boyero, el crític del País, però per mi, sobretot, és el presentador del programa Boyero & Cia. Un programa televisiu en què analitza amb tota naturalitat, màxima sinceritat i una actitud molt personal les estrenes cinematogràfiques. Com ell mateix diria “a este fulano me lo creo siempre”, i respiro tranquil•la cada cop que coincideixo amb ell. En cas contrari reviso les meves coordenades cinematogràfiques quan no trobo el film ni tan bo ni tan terrible.

M’agrada aquest "tipejo" del Boyero i la seva actitud que interpreto com a gens pretensiosa i d’opinió insubornable.

I parlo d'ell en aquest bloc perquè l’altre dia en un programa seu vaig veure una escena màgica que no puc treure’m del cap encara que ja hagin passat algunes setmanes.

S’havia mort Jean Simmons i ell va dir mirant fixament a la càmara “señoras y señores, yo la quería, yo estaba enamorado de ella, yo la quería”, aquest “yo la quería” dit en un to de confessió, profundament commocionat, com si haguessin estat amants o haguessin conviscut en secret tota la vida em va semblar una escena absolutament cinematogràfica, creada, espontàniament o no, d’un crític de cinema.

De fet, em va semblar una veritable escena d’Almodóvar, com la d'aquell film en què la presentadora del telenotícies confessa que és ella l’autora del crim que acaba d’anunciar. És curiós descobrir que Almodóvar i Boyero no es poden ni veure - el blog d'Almodòvar està ple d'acusacions cap el Boyero i les crítiques d'aquest als seus films estan redactades amb àcid sulfúric... però després d'aquesta escena penso que tenen més en comú del què s’imaginen.

Jo, personalment, quan un dels dos es mori – que espero que ho facin abans que jo perquè tots dos són més grans que una servidora i seria de pura justícia i d’estricta aplicació de la llei de la vida – a més les dones estadísticament vivim més anys que els homes - que morin abans que jo... aleshores, el matí que em llevi i a la cambra de bany la ràdio anunciï que Pedro Almodóvar o Carlos Boyero “ ha mort avui de matinada”, aleshores, em miraré al mirall i amb cara desolada diré “señores y señoras, yo lo quería", serà el meu millor homenatge al seu cinema i les seves crítiques.

La gran comèdia americana (a la catalana)



L'obra de teatre Boulevard omple el Teatre Principal de Sabadell de rialles i la sensació d’haver anat a veure una bona obra de teatre

Qui, amb criteri i sentit històric, pot dirigir una comèdia sense tenir al cap l’ideal de les meravelloses comèdies americanes de l’època daurada de Hollywood? Grans directors com Cukor, Lubich, Wilder... i Carol López ho fa i, a més, hi afegeix una bona dosi de “Cautivos del mal” de Vicente Minnelli sobre els interiors d’aquest món. Un món on hi conviuen el glamour, les vanitats, les dificultats, els assajos, els canvis, la idea inicial i el que acaba passant...
Carol López fa un retrat, ple d’ironia salpebrada amb mala llet, d’un univers que, tot i els seus forats negres, estima profundament.
A Amparo Fernández ja la vam poder veure a Germanes, representada al Principal a finals del 2008. Una actriu que canta i actua amb una força i un convenciment que es pot menjar amb patates – perdó amb ostres perquè tot és molt glamurós – a qualsevol que se li posi davant. I aquells que estan davant no són qualssevol, són grans actors que defensen amb dignitat els seus papers: Paul Berrondo, Ernesto Collado, Marta Pérez i l’encantadora Audrey Hepburn catalana: l’Àgata Roca.
L’escenografia, complexa i molt encertada és de Bibiana Puigdefàbregas, amb un escenari aparentment senzill però que està ple de possibilitats i recursos. També cal destacar la banda sonora amb veritables clàssics de l’esperit de la comèdia americana com Night and Day de Cole Porter, a una nova versió de l’inoblidable Moon River o Björk amb una peça que respira el musical americà transgredint-lo: It’s oh so quiet.

L’obra surt airosa d’un exercici ben difícil: desplegar amb molta gràcia l’espectacle fent passar per alt les complexitats de la seva composició. És tracta d’una obra fervorosa, concentrada i amb molts elements en joc. Fàcilment podria convertir-se en una producció confosa, però s’aconsegueix fer un comèdia molt simpàtica i un homenatge al bon teatre.
Eines de la Ficció

Durant tota la representació el fantasma d’Històries de Filadèlfia de George Cukor planeja per l’obra de teatre. Qui vulgui veure una de les escenes més famoses del cinema: el final del primer matrimoni de Tracy, que trenca un pal de golf de Dexter i aquest, ben enfadat, li empeny la cara fent-la caure de cul al terra, que no es perdi demà a 2/4 de 9 l’emissió del film al Teatre Principal. Un moment també a recordar quan aquest teatre era un cinema.

Formar-nos en una cultura és escoltar persones parlant de vivències intenses que encara no hem provat, gaudis que no hem experimentat i trobades que no podem eludir. Carol López ens diu també, per activa i per passiva, que anem a rememorar o descobrir la gran comèdia americana.

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.