El secreto de tus ojos es que eres un malechor disfrazado de activista


Em cansen molt els herois que apareixen de pel•lícules com El secreto de sus ojos de Campanella. Els personatges que interpreten Ricardo Darín i Soledad Villamil.
Activistes pels drets humans, justos, valents i un veritable desastre amb potes de mantis religioses pel que fa a les relacions personals.

Ambdós protagonistes tenen parella, evidentment no apareixen en cap fotograma perquè són l’invisible que no cal ni posar-hi rostre i que podran travessar com l’aire.

El Darín tot i enamorat de la Villamil es va casar amb una altra noia de la qual diu “que culpa tienía la pobre de que no pudiera quererla”.

M’hauria agradat que la càmara en comptes d’anar fent el paraven hagués enfocat a aquesta noia, la pobre que no va tenir cap culpa de mai ser estimada, potser hauria dit “ si, si, mírenlo, mucho pa qui y palla buscando pruebas y coqueteando con la doctora pero a mí me arruinó la vida. ¿No podía ver que estaba enamorado de la otra? Tremendo boludo sin misericordia alguna. ¿No podía declararse de un carajo y dejarnos en paz, tanto a mí como al pobre marido de la otra? A ver dónde queda el activismo político, la honestidad, la coherencia, la lealtad cuando te casas con alguien sabiendo que quieres a otra y con la que te casas, o sease yo, no la querrás nunca y que vas a abandonar tarde o temprano. Acá? Acá sólo queda una vida destrozada y unos años perdidos por los boludos románticos y egoístas del carajo.

I quan la Villamil diu, a la darrera escena “estaré contigo pero costarà” es refereix evidentment a tot l'embolic que suposarà deixar marit i fill, també m’hauria agradat que enfoqués al marit i aquest digués: “anda con la marrana, 25 años para engañarme vivo de esta manera, antes de casarse conmigo y tener conmigo no uno o ninguno sino dos hijos, hacía falta que me robara 25 años de mi vida? Pero si ya se conocían de antes! Un poco más de seriedad vosotros los pequeños infantes que vais por el mundo usando y ropiendo vuestros juguetes.

I és que tothom té dret a apostar per una relació i separar-se, tothom té dret a tornar-se a enamorar però el que no es pot es ser tan immadur, tan egoista i tan desgraciat com per conèixer la persona de la teva vida i no fer res, no apostar per ella, fer-ho malament i deshora i omplir el camí de víctimes innocents.

Per això crec que ens cal una maduresa afectiva que no confongui l’ “estima i fes el que vulguis” de Sant Agustí amb “en la guerra i l’amor tot s’hi val” de Hemingway.

La Simfònica dóna un nou esplendor a la Sarsuela






Grans autors com Chapi, Serrano, Barbieri o Chueca i els grans èxits com “Fiel espada triumfadora”, “no hay que quitar los hilvanes” o el frapant “no puede ser “ de la Tabernera del Puerto de Sorozábal cobren una nova dimensió amb l’Orquestra Simfònica.

Hi ha gèneres que estan injustament associats a generacions passades, televisions en blanc i negre i vells èxits de quan els gustos musicals eren uns altres. Afortunadament, l’Orquestra Simfònica del Vallès s’entesta a fer-nos revisar aquests prejudicis, i a fe de Déu que els hem de donar les gràcies. De fet, a aquestes alçades de la temporada cal fer confiança a la nostra orquestra no pas perquè siguin innovadors, renovadors, insòlits (el concert amb la Pasión Vega, Cartes d’amor dels germans Mendelssohn...) sinó perquè si porten el segell de la simfònica és garantia de qualitat i d’espectacle digníssim. I dic, espectacle i no concert perquè tot es posa en solfa per oferir el millor muntatge: la il•luminació (en aquesta ocasió l’artista resident Jordi Godall hi estava darrere), els vestuaris, els detall i o la interpretació dels protagonistes.
Sarsuela, romances d’amor, és una producció pròpia de l’orquestra que ha estat al Teatre Romea del 6 al 12 d’abril i que la nit del divendres va fer la seva estrena sabadellenca amb un teatre ben ple i amb un públic amb més ganes de passar-ho bé que en un concert més tradicional.
I és que això és el que té la Sarsuela, que convida a cantar, a gaudir, a sentir la vida des de la broma , la picardia intel•ligent però també des de la bona música.
Clàssics de sempre que sonaven com mai: Els preludis de El Tambor de Granaderos, i d’Agua, Azucarillos y Arguardiente tots ells amb els millors arranjaments que donaven a la música diversos plans d’audició: la conegudíssima tornada embolcallada per tota la riquesa orquestral amb sons de rerefons, tempos inesperats i scherzos que podien complaure a qualsevol aficionat.
La gran estrella de la nit va ser Beatriz Jiménez Marconi, una soprano que va guanyar el Concurs Mirna Lacambra i que va accedir a l’Escola d’Òpera de Sabadell. El seu posat: d’ altivesa múrria ta pròpia d’aquests papers units a la seva veu, van causar crits d’emoció des dels seients del públic.
La nit es va completar amb les actuacions del tenor Salvador Carbó, i el qui ja no és cap mena de jove promesa en el món de la direcció, sinó un talent consolidat que es deixa l’ànima en cada projecte: Rubén Gimeno.

RUBÉN GIMENO
Digui’m 4 prejudicis que hem de superar immediatament pel que fa a la Sarsuela
Que és una música de segona categoria, és un gènere musical tan bo com qualsevol altra només que normalment es porta a terme amb menys suport. En aquest concert es pot veure amb tot el seu esplendor perquè hi ha darrera una gran orquestra i dues grans veus.
Hi ha sarsuela catalana?
I tant, molts autors, l’exemple més conegut és Cançó d’amor i de guerra i la Legió d’Honor de Rafael Martínez Valls.
Es tracta d’un gènere per redescobrir, que cal tornar a escoltar en l’actualitat i recuperar ja que que gairebé no es representa en l’actualitat.
Què podem trobar les noves generacions anant a escoltar Sarsuela?
Vitalitat, alegria, són concerts molt optimistes. La Sarsuela ho té tot per passar una bona estona sense renunciar a la qualitat musical i a les grans veus.


Article Publicat a l'Avui Sabadell el 19 d'abril del 2010

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.