Daniel Ligorio ofereix un gran concert de piano




Joventuts Musicals tanca amb aquest concert extraordinari el seu cicle de concerts de música de cambra d’aquesta temporada


Si una de dels possibles definicions de virtuosisme seria màxima tècnica unida a màxima expressió, aleshores Ligorio encarna aquesta dita. El veritable protagonista no són els compositors de la nit: Chopin, Granados i Falla ni el talent interpretatiu de Ligorio. Tot està al servei d’esprémer, al màxim, les capacitats expressives del piano. Si el mecanisme del piano és un sofisticat sistema de martelleig, de percussió, amb aquestes composicions i les mans de Ligiorio al piano pot sonar com onades de notes, com una tempesta d’acords, com un volcà d’expressió. Totes les textures, possibilitats i jocs – silencis, ressonància de la nota, ímpetus i delicadeses –estan al servei de fer de l’audició de cada peça una experiència estètica memorable.
El concert homenatge a Chopin, en motiu del 200 aniversari del seu naixement, va començar amb un scherzo – en italià “broma” i que és un moviment ràpid – , però com va dir Schumann d’ells: com cal vestir la serietat si la broma va amb vels tan negres? La sensació va ser la d’estar escoltant la improvisació d’un gran pianista tocant per pur plaer: exuberància, calidesa, aparent espontaneïtat... cal ser un gran mestre de piano per fer peces així i cal ser un gran intèrpret per poder-les tocar.
La segona part del concert va començar amb els valsos poètics d’Enrique Granados. Un piano romàntic espanyol de música cromàtica, hipnòtica pel que fa a la seves repeticions melòdiques i pautes rítmiques.
Si el romanticisme, la melangia, la dolçor, l’abstracció cap a mons interns havien triomfat fins ara, va arribar el punt de la passió. Liorgo absolutament concentrat i donant més empremta a les notes amb tot el cos va interpretar l’Amor Brujo de Falla. Música d’una densitat i d’actitud visceral que només és possible si s’han superat totes les dificultats tècniques.
Tot Chopin gratuït a la xarxa
Dos grans segells de música clàssica: Deutsche Grammophon i Decca s’han unit per celebrar com cal el 200 aniversari del naixement del pianista i compositor polonès: oferint totes les seves gravacions gratuïtament on line. Només cal anar a www.200chopin.com
Aricle publicat a l'Avui digital i l'A Sabadell el 22 de maig del 2010

L'Ofici de viure, lliçons del Petit Príncep


L’OFICI DE VIURE
LLIÇONS DEL PETIT PRÍNCEP 18 / 05 / 2010


INFLUÈNCIES FILOSÒFIQUES (en sentit ampli)

NIETZSCHE. Té relació amb la part més dolça, més encantadora de Nietzsche. Nietzsche parla de les diferents fases de la persona i diu que primer som un camell, després un lleó, i finalment un infant.(Així Parlà Zaratrustra)
S’ha d’haver viscut molt i evolucionat molt per pensar com un infant.
Hi ha una cançó de Bob Dylan que diu “ah, però aleshores jo era molt més vell, sóc molt més jove ara”, està exactament en aquesta filosofia.

TAOISME. Tot té un procés, els problemes comencen dèbils i s’enforteixen (cal arrancar els baobabs al primer brot)

PENSAMENT SOCRÀTIC (el constant preguntar perquè del Petit Príncep, i la necessitat de comprendre el món. És a dir, la filosofia, és més important que la resolució del problemes aparentment importants com la suma del senyor gras i vermell que va dient sóc un home seriós. Sòcrates explica la famosa anècdota de quan Tales de Milet, alça la vista per completar les estrelles i cau en un pou i la noia de Tràcia esclata a riure.

L’ART D’ESTIMAR D’ERICH FROMM. És un llibre profundament humanista i conté moltes dades de com hem d’estimar bé.

PLATONISME. Existeix una realitat suprasensible (quan el pica la serp el petit príncep diu que el cos pesa massa per anar allà on vol anar, que el cos només és només una vella escorça)

MARÍA ZAMBRANO. El pensament poètic, d’un llenguatge més literari, metafòric, poètic per arribar a les veritats humanes.


ENSENYAMENTS DEL PETIT PRÍNCEP

- La millor explicació no és la que prové de l’enteniment sinó que està unida una certa puresa d’esperit, ingenuïtat i netedat de l’ànima. De totes les explicacions possibles triar la més fàcil, la més generosa, la que és millor pels altres.

- Cal seguir les pròpies vocacions. La gent gran, plena de grans raons pràctiques i utilitaristes poden fer-te molt desgraciat a la vida, com a l’autor que li treuen la seva vocació primera, la de ser pintor.

- La imaginació al poder. La llibertat de la imaginació és més interessant que qualsevol realitat concreta i per tant limitada. En aquest sentit té un gran romanticisme. (El xai dibuixat en una caixa perquè se’l pugui imaginar com vulgui).

- No tinguem prejudicis, no basem les nostres opinions en la imatge de les persones. (Com el pobre astrònom turc que no es cregut pel vestit que porta)

- Sapiguem veure el què és essencial de les persones (què senten, què volen, què els hi agrada i no pas què guanyen o què pesen. El món interior no es pot reduir a números)

- Siguem tolerants (perdoneu a la gent grans, ells no poden fer res per ser com són)

- Una vida solitària no és plena. És una reflexió molt poètica sobre la solitud i l’amistat (el Petit Príncep viu en un planeta molt petit i hi surt perquè necessita un amic)

- La importància de l’ètica, de treure’ns els defectes tan bon punt apareixen (hi ha llavors bones i llavors dolentes, les dolentes les hem de treure tan bon punt apareguin)

- Practicar la disciplina (cada matí el petit príncep arrenca els baobabs del seu petit planeta i diu: és una qüestió de disciplina). També parla del desgraciat planeta d’un gandul.

- No importa tant el que ens passi sinó com interpretem allò que ens passa...(l’univers no és igual si en un lloc de l’univers el xai es menja la seva rosa o no)

- La bellesa (de la natura o de l’art) ens pot ajudar molt en moments difícils. El petit príncep quan està trist mira la posta de sol.

- Hi ha sabers fonamentals i d’altres completament inútils (saber perquè fa milions d’anys les roses fabriquen punxes és molt més important que qüestions falsament urgents).

- Hem de prioritzar la persona que ens necessita. L’aviador consola l’infant tot i la seva gana i la set perquè té por que la seva flor se la mengi un xai. “Si per tu és important, per mi també és important”

- Acompanyar el misteri de l’altre (que n’és de misteriós el país de les llàgrimes)

- Veure la persona que estimem en la seva totalitat, jutjar-la en perspectiva i no per una ensopegada concreta. (el petit príncep diu: no me l’hauria hagut d’escoltar,l’hauria hagut de jutjar pels seus actes i no per les seves paraules. Hauria hagut d’endevinar la seva tendresa darrera de les seves pobres astúcies).

- És més important el que fem que el que diem, és més important el que ens fan que el que ens diuen.

- Les vanitats, contradiccions i petites misèries de la gent que estimem ens han d’entendrir, i hem d’esperar tenir la sort que les nostres entendreixin als altres.

- Hem d’aprendre a valorar el que tenim. (quan el petit príncep marxa del seu planeta troba tots aquells treballs familiars – netejar els volcans, escalfar-se l’esmorzar, treure els baobabs) feines extremadament agradables.


- Quan acabem una relació, fem-ho tendrament i sense por a demanar perdó. (adéu li digué la seva flor, t’estimo i tots dos hem estat unes bledes, perdona’m. mira de ser feliç)

- A la vida no tot es pot tenir. Totes les coses bones també tenen les seves inconveniències (cal que suporti 2 o 3 erugues si vull conèixer les papallones)


- L’obediència només és legítima si les ordres són raonables.

- En comptes de jutjar als altres, jutgem-nos a nosaltres mateixos (principal font de saviesa)

- Només posseïm allò que servim.(el petit príncep posseeix la seva flor i els seus volcans perquè els hi és útil, l’home de negocis no posseeix els estels perquè simplement els compta).

- Les coses és millor viure-les, l’única manera de posseir-les. En comptes de posseir i administrar els estels es millor esguardar-los, passejar-hi o viatjar-hi.

- Cal reivindicar la feina modesta que té un sentit. (el fanaler)

- El temps que dediquem a una determinada cosa, les atencions que li donem és el que la converteix en important. És tracta de canviar l’ordre: no perquè una cosa sigui important li hem dedicat recursos sinó que els nostres recursos l’han feta important.

- Tard o d’hora la pena passa (i quan seràs consolat – sempre acabem consolant-nos)



DEFECTES DELS QUALS ENS HEM D’ALLIBERAR

La vanitat. La necessitat constant de reconeixement i admiració.

No hem adaptar la realitat als nostres desitjos trobant l’explicació que més ens afavoreixi (el rei es convenç que només mana quan les condicions són favorables i s’enganya a sí mateix)

No convertir-nos en esclaus de coses absurdes, sortir d’aquest constant peix que es mossega la cua (bec per oblidar la meva vergonya i tinc vergonya perquè bec)

No tenir temps per a les coses importants (fer exercici) i perdre la vida amb coses tan absurdes com sumar i sumar ja no se sap ni el què.

No estar tan reconcentrats en nosaltres mateixos (el fanaler és l’únic que no sembla ridícul al petit príncep perquè s’ocupa d’altres coses que d’ell mateix)

No veure la realitat només a través del nostre mètode, com si fos un tub ben prim que no ens permet veure la basta, infinita i rica realitat (el geògraf només apunta si té proves de móns que no visitarà mai)

No fer una vida ridícula, absurda, incongruent de persona gran que no hi veu un pam de nas.

No renunciar als somnis, a les nostres il•lusions (el pou amagat fa bell al desert), les nostres il•lusions són com llums que cal protegir perquè un cop de vent les pot apagar





Apunt final

El petit príncep s’ha traduït a la llengua dels Tuaregs, gràcies a Micheline Mouchan, va conèixer personalment a Saint Exupéry. Per a ella la poesia i la filosofia d’aquesta obra li recordava molt la forma de veure el món dels tuaregs, i el petit planeta on vivia el petit príncep el desert de Hoggar. (es calcula que el petit Príncep s’ha traduït a 150 idiomes)


Que l’essencial sigui invisible als ulls, vol dir que cal aprendre a mirar bé i uns ulls sense el cor no hi veuen, només passen la vista per sobre els objectes.

L'Apunt del mestre amb Antoni Clapés


Què cal tenir en compte per comprendre millor i gaudir més de la propera proposta poètica de la Casa Taulé

Aquest dissabte, 22 de maig, a les 12 del migdia dins el cicle Primavera 2010 de poesia, l'Aliança francesa tindrà com a protagonista la poeta Danielle Collobert.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor de poesia. Ha escrit una vintena de llibres, entre els darrers: La llum i el no-res (2009), Alta Provença (2006), Destret (2003) i in nuce (2000). www.antoniclapes.com


Què és això de la trobada poètica i qui hi pot anar?

Són trobades obertes a tothom i gratuïtes. Al llarg dels 12 anys d'història hi han desfilat els millors noms de la poesia catalana (Corredor-Matheos, Montserrat Abelló, Josep Palau i Fabre, Francesc Parceisas, Francesc Garriga...), així com sessions dedicades a la poesia estrangera (Celan, Rimbaud, Barret-Browning...). El programa de maig i juny està dedicat a la poesia de dones: forta, contundent, poderosa.

Qui va ser Danielle Collobert? Va néixer al 1940, va morir al 1978 i només amb 24 anys ja havia publicat a la prestigiosa editorial Gallimard.Va tenir una vida intensa i tràgica, juntament amb un enorme talent poètic.

Què podem tenir en compte alhora d'apropar-nos a la seva obra?

- el tema és el dolor i la impossibilitat de dir-lo

- la forma és a través d'una escriptura experimental, molt present a la cultura francesa dels anys 70. Una exploració dels límits del llenguatge.

Una petita mostra de la seva impactant poesia?

Per exemple aquest vers que identifica cos i escrit quan diu

la seva carn a la fi incrustada en la paraula
la seva carn- en la carn del visible.

Allò doncs- emigrat
transcrit.

Què podem esperar de la trobada poètica del proper dissabte?

L'acte consistirà en un parlament de l'escriptora Isabel Núñez que ha llegit la Collobert amb molta intel·ligència. L'actriu Montse Vellvehí llegirà alguns poemes. Potser hi intervindrem el Víctor Sunyol i jo mateix, que hem estat els traductors de la poeta. L'acte serà d'una intensitat vital, poètica i política extremes, com la mateixa vida de la poeta.

Article Publicat a l'Avui Sabadell el 17 de maig del 2010

QUINCALLA DE FANTASIA DE LA MÀ DE COMELADE I CASASSES


El músic i el poeta graven en directe, al Teatre Principal, el seu segon treball després de La Manera més salvatge i estrenen (una mena) d’espectacle basat en una orquestra de joguines



A la pregunta d’en quin idioma es parla a si mateix Enric Casasses va respondre que en Swahili (ull al significat semàntic de la pronuncia al francès) i després va afegir “disculpeu, us he dit un estirabot, realment per parlar amb mi mateix necessito un intèrpret”. Un exemple d’aquesta lucidesa juganera, punyent i irreverent que uneix els dos universos creatius de Casasses i Comelade.
No ha estat infreqüent veure en algunes ocasions el Teatre Principal ben ple aquesta temporada, però és força insòlit veure’l tan ple de persones joves. Persones joves juntament amb tot l’ambient literari i poètic de la ciutat i també famílies amb criatures... tots convocats al gran circ poètic, a la gran fira dels sons i les paraules.
Comelade va definir la seva música com alguna cosa inclassificable amb ressonàncies del rockabilly, el punk, el jazz i la música tradicional catalana, hi mancava afegir la música de carrer, de circ, de fira, la de “passin i vegin els encants fetillers de la poesia feta joc i música”. Una música en alguns moments més divertida pels qui la toquen que pels qui l’escolten, creada a partir de capes i capes de sons – i sorolls - on hi flueix com un riu submergit el piano i les melodies de Comelade. Amb algunes versions, boges i sublims, d’estàndards del rock que amb la veu de Casasses i el guirigall lúdic ja eren altres.
Divertit, màgic i amb la innocència dels infants provant sons va ser la presència – tan rellevant com la del músic i el poeta – de Pep Pascual al saxo, al clarinet, les campanetes però, sobretot les joguines. I és que de l’escenari sorgien sons de tubs voleiant com llaços, de serres, i també de petits cilindres que retallats amb tisores canviaven el to, o la inoblidable cafetera plena d’aigua que cantava si era ben bufada i, si s’esqueia, era capaç de fer gàrgares musicals.
A Casasses va semblar que li costés una mica entrar en l’ambient de banda de rock-and-roll de fireta, situat al lloc de l’escenari reservada per les estrelles del rock, amb el triangle i ben prim, feia l’efecte de demanar disculpes per ser-hi. La paraula, però, s’imposà, i com va dir Lorca quan li van preguntar per què recitava els seus poemes amb tanta vehemència, per defensar-los va respondre. Doncs ell igual, va defensar tant els seus com els de Joaquim Folguera, Sebastià Roure i Joan Brossa. No com un brau, sinó com un ase català, tossut i ferreny.
Es notava que tots dos s’estimen la ciutat i el teatre, el concert es va allargar i els bisos i els aplaudiments semblaven allargar-se per no haver de veure marxar les caravanes del circ. I el més difícil encara, en aquesta mena de cabaret on tot és possible, res és una pressa de pel i tot s’aguanta.

Article publicat a l'Asabadell el 17 de maig de 2010

Víctor Amela entrevistat per Montse Barderi





Víctor Amela, periodista i escriptor, fruit de la seva dèria per comunicar i aprendre ha fet possible un llibre profusament documentat que duplica el nombre de sentències recollides en un llibre fins ara. Escrit des del rigor, és una inesgotable font de saviesa que calma la set amb una sola gota concentradíssima producte de l’alquímia de la sentència. Antología de Citas, sabiduría humana en 30.000 sentencias(Styria) és un d’aquells llibres de consulta i lectura a petites dosis – per llegir-lo una mica cada dia, perquè ens acompanyi molt temps i si pot ser tota la vida. Un llibre que com diria Voltaire, no n’ha tingut suficient en conquistar-nos, també ha après a seduir-nos: la cuidada edició, les biografies, els refranys... tot plegat fa que sigui una obra com d’un altre temps...de quan la gent escrivia amb ploma, tenia temps i silenci per pensar, i feia obres artesanals, cuidades i ben fetes.

Al llibre no només cita als clàssics sinó també a autors i personatges contemporanis fruit de les seves entrevistes de “La Contra”?

Si, un 5% de les cites del llibre provenen de les contres que he fet a La Vanguardia durant 12 anys a uns 1.500 personatges. M’han dit coses que m’han fet pensar i són les que he abocat en aquestes pàgines, per tal d’enriquir les reflexions clàssiques.

Sincerament, no ha sentit moltes vegades que personatges actuals li volien vendre “la moto” fent passar per originals idees pensadísimes?

Hi ha personatges que repeteixen tòpics com lloros i no resulten gens estimulants, mentre que altres enlluernen per la sinceritat singular de les seves reflexions, fins i tot encara que algunes brotin de pensadors clàssics. Si alguna cosa es viu en carn pròpia, té el valor de testimoni, encara que abans ho hagin viscut molts d’altres: tots estem reformulant cada dia la saviesa heretada dels nostres antecessors.

Les 30.000 sentències són seleccionades segons la seva forma de veure el món? Per exemple ha evitat les frases sexistes?

- En el llibre hi ha frases sexistes (vegi’s Shopenhauer) o inconvenients, i això és així perquè no vaig voler ser policia del pensament pretèrit ni escatimar (tant a mi com als altres) el que van dir alguns pensadors. Per molt que avui ens resulti insuportable o insostenible des de la intel•ligència, la moral i la sensibilitat contemporànies. El llibre està farcit de frases que es contradiuen les unes a les altres, com ha de ser. Està bé contrastar d’on venim (i on s’han quedat alguns)

Comenti’m les següents joies extretes de saviesa humana de tots els temps:

“Más se unen los hombres para compartir un mismo odio que un mismo amor.” Jacinto Benavente.

Per desgràcia, un enemic uneix molt. L’ésser humà segueix encara pautes primàries, tot i l’exemple d’alguns homes molt evolucionats, sants i savis com Sòcrates o Jesús. Capgirant un precepte evangèlic, Oscar Wilde diu: “Perdona els teus enemics: res els enfurismarà més!

“Qui té deler per superar-se creant posseeix la voluntat més pura”. Friederich Nietzsche

Ho interpreto com un elogi a la imaginació creadora, força primordial de l’univers. Existeixes no pas per ser creat sinó per crear. Obres la boca i crees, com Déu al Gènesis. Però fer-ho amb consciència i a consciència és la voluntat pura de la qual parla Nietzsche. El mateix univers és una ostentació de creativitat, i les formes de vida un virtuosisme de creativitat. Però només els humans aportem la consciència de crear.
“El arte de un príncipe consiste en hacer el bien personalmente y el mal por segunda mano”. Ángel Ganivet

És un apunt realista o cínic a l’estil d’El Príncep de Maquiavel: constata que qui mana es desviu per penjar-se totes les medalles a ulls dels manats per tal que l’estimin, mentre que procuren que altres carreguin amb el desgast de les seves decisions errades o impopulars: així ho fan els nostres polítics en la seva gestió pública, plogui, nevi o hi hagi un incendi.

Després d’haver llegit tantes sentències plenes de saviesa, com definiria la saviesa Víctor Amela?
Crec que el savi viu complagut amb l’existència, s’alegra d’estar aquí malgrat tot i, senzillament, estima.


Ens pot dir una cita i un autor contemporanis que ha entrevistat que li agradi especialment?


Em va agradar la cineasta alemanya Doris Dörrie quan em va dir: “Si et compares, ja has perdut”. O el novel•lista grec Petros Marakis, que em va dir: “Jo escric per no matar”. O el jove viatger sobre rodes Albert Casals que em va fer aquesta declaració subversiva amb un gran somriure : “¡Que senzill és el món!”

I una cita d’algun autor més clàssic que li agradi especialment?

Epictet: “No importa el que et passi, sinó com et prens allò que et passi”

Una bona manera d’aproximar-se a l’univers de Víctor Amela és llegir Montaigne?
Montaigne, per pensar sobre ell mateix i el món que l’envoltava, es va recolzar amb la saviesa dels filòsofs clàssics: serè exemple de sensatesa !


Entrevista publicada a l'ASabadell el 17 de maig de 2010

Habitación en Roma



He leído las devastadoras críticas que ha recibido Habitación en Roma de Julio Medem. Boyero y Fotogramas la dejan como un film de poesía barata. Pero con sólo el primer movimiento de la cámara (filmando las dos mujeres en picado, y sin un solo corte hasta llegar a la habitación del hotel) sólo por ver el primer minuto de la película, ya vale la pena ir al cine. El film es conmovedor y poético. Capaz de crear un ambiente, un universo propio reconocible, y tiene un dominio de las imágenes, de la luz con una fuerza absolutamente pictórica. Temía el momento que todos los críticos me habían advertido: ella víctima de Cupido es atravesada por una flecha dentro de la bañera. Pero lo he vivido muy bien, como una escena metafórica, que incluso rinde homenaje al famoso cuadro de La mort de Marat de Jacques Louis-David.

Mi punto de horror, que lo ha habido, no ha sido este: nada que objetar a una película rodada con buen oficio, sensibilidad, momentos divertidos y con una historia parecida a Before Sunrise de Richard Linklater.

Mi punto de horror ha sido cuando Alba reconoce que el hijo de su pareja ha muerto a causa de un accidente estando a su cargo. Nadie puede ser la causa indirecta de la muerte de un niño y vivir una noche de pasión y enamorarse. Quien es capaz de pensar un argumento así, así de bestia, o bien no es una mujer o nunca ha sido madre. Incluso si el niño hubiese muerto de muerte natural es prácticamente imposible estar “in the mood for love”. O lo que es peor, uno esta tan dentro de su arte, de sus encuadres y su dominio cinematográfico que no ateniende al horror de lo que está contando.

Para enamorarse hace falta una cierta inocencia, una capacidad generosa de acoger la vida, una libertad, una entrega, una capacidad de darse y recibir que, la muerte de un niño, reciente, imposibilita absolutamente.

Me sorprende que nadie se dé cuenta de esto, ni los críticos, ni el director… ah, claro, se me olvidaba, todos ellos son hombres. Todos ellos están muy preocupados por no hacer una peli de tías buenas que se lo montan y que ponen a tope a los tíos y que en nombre de lo progre sea lo más socorrido y machista que pueda haber.

Por todo ello – por miedo a hacer la más conservadora de las pelis - hablan tanto de poesía, de falta de morbo, de una auténtica historia de amor… pero por favor, que pregunten a sus amigas, a sus hermanas, a sus madres y esposas, y si no es así que dejen que las mujeres expliquen sus propias historias directamente, ellas mismas. Seguro que no se colocan ningún niño muerto antes de hacer el amor.

Y si no que todos miren La Vida secreta de las palabras de Isabel Coixet, la voz en off del final del film es la de su hija muerta, la que le impide continuamente algo parecido a la felicidad.

Sant Jordi o una declaració d’amor al llibre


A quin cervell en estat de gràcia se li va ocórrer una diada en què es regalessin llibres i roses? sigui com sigui, tenim la millor festa d’Europa. Un cant a les lletres, als llibres, a la primavera i a viure els carres i les places portant un homenatge sota al braç a totes les literatures.
I tot i que les editorials posin en marxa i a tota màquina el dispensador automàtic de llibres i tot s’omple de novetats, potser és oportú fer una petita reflexió per no fer de la festa més bella del món en la més comercial de la terra.
Més que un cant als recents publicats, Sant Jordi és una declaració d’amor a la literatura. És un homenatge al llibre, a l’activitat de la lectura. Per això el millor regal no és pas regalar un llibre sinó regalar-nos la possibilitat d’incorporar la lectura en la nostra vida. Podem comprar llibres però podem comprar-nos el temps, el silenci i l’estona de llegir cada dia? Aquest sí que és un regal molt més valuós que qualsevol llibre.
Emili Teixidor ha anomenat les virtuts de la lectura en el llibre La literatura i la vida. De com ens dota d’elements per entendre el món i entendre’ns, per augmentar la gamma de vocabulari i per tant també del què pensem – ja que pensem amb paraules - . Potser no som mai tant humans com quan llegim, l’ésser humà s’ha definit com l’animal dotat de la paraula, i per extensió del do de la lectura. La lectura també és l’herència del passat, d’experiències viscudes que arriben a nosaltres en forma de llibre com una finestra que obrim a altres vides, que humanes con la nostra, ens apropen als altres.
M’han demanat que faci una tria d’autors i autores sabadellencs, en les pàgines d’aquest especial de Sant Jordi us la presento, com tota tria fruit dels gustos personals però prou extensa per adonar-nos que tenim una ciutat literàriament molt rica, sí, som els orgullosos hereus de la colla de Sabadell i poques ciutats tenen un grup que a diferència de mil noms que hi ha acabats amb ismes, porten el nom del seu poble com a sant i senya d’identificació i origen.

Article Publicat a l'Avui Sabadell durant la Diada de Sant Jordi

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.