QUINCALLA DE FANTASIA DE LA MÀ DE COMELADE I CASASSES


El músic i el poeta graven en directe, al Teatre Principal, el seu segon treball després de La Manera més salvatge i estrenen (una mena) d’espectacle basat en una orquestra de joguines



A la pregunta d’en quin idioma es parla a si mateix Enric Casasses va respondre que en Swahili (ull al significat semàntic de la pronuncia al francès) i després va afegir “disculpeu, us he dit un estirabot, realment per parlar amb mi mateix necessito un intèrpret”. Un exemple d’aquesta lucidesa juganera, punyent i irreverent que uneix els dos universos creatius de Casasses i Comelade.
No ha estat infreqüent veure en algunes ocasions el Teatre Principal ben ple aquesta temporada, però és força insòlit veure’l tan ple de persones joves. Persones joves juntament amb tot l’ambient literari i poètic de la ciutat i també famílies amb criatures... tots convocats al gran circ poètic, a la gran fira dels sons i les paraules.
Comelade va definir la seva música com alguna cosa inclassificable amb ressonàncies del rockabilly, el punk, el jazz i la música tradicional catalana, hi mancava afegir la música de carrer, de circ, de fira, la de “passin i vegin els encants fetillers de la poesia feta joc i música”. Una música en alguns moments més divertida pels qui la toquen que pels qui l’escolten, creada a partir de capes i capes de sons – i sorolls - on hi flueix com un riu submergit el piano i les melodies de Comelade. Amb algunes versions, boges i sublims, d’estàndards del rock que amb la veu de Casasses i el guirigall lúdic ja eren altres.
Divertit, màgic i amb la innocència dels infants provant sons va ser la presència – tan rellevant com la del músic i el poeta – de Pep Pascual al saxo, al clarinet, les campanetes però, sobretot les joguines. I és que de l’escenari sorgien sons de tubs voleiant com llaços, de serres, i també de petits cilindres que retallats amb tisores canviaven el to, o la inoblidable cafetera plena d’aigua que cantava si era ben bufada i, si s’esqueia, era capaç de fer gàrgares musicals.
A Casasses va semblar que li costés una mica entrar en l’ambient de banda de rock-and-roll de fireta, situat al lloc de l’escenari reservada per les estrelles del rock, amb el triangle i ben prim, feia l’efecte de demanar disculpes per ser-hi. La paraula, però, s’imposà, i com va dir Lorca quan li van preguntar per què recitava els seus poemes amb tanta vehemència, per defensar-los va respondre. Doncs ell igual, va defensar tant els seus com els de Joaquim Folguera, Sebastià Roure i Joan Brossa. No com un brau, sinó com un ase català, tossut i ferreny.
Es notava que tots dos s’estimen la ciutat i el teatre, el concert es va allargar i els bisos i els aplaudiments semblaven allargar-se per no haver de veure marxar les caravanes del circ. I el més difícil encara, en aquesta mena de cabaret on tot és possible, res és una pressa de pel i tot s’aguanta.

Article publicat a l'Asabadell el 17 de maig de 2010

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.