Estadística aplicada al prejudici humà


En motiu del dia de l’Orgull Gai, reprodueixo d’una llibreta que he trobat de la meva època d’estudiant de filosofia l’any 1991. Jo tenia 22 anys, espero que hagin canviat les coses a la Facultat de Filosofia de l’UB, clar que escoltant les darreres i patètiques declaracions d’Enrique Lynch, suposo que no pas gaire.



M’agradaria escriure això com un comentari a una conversa escoltada en un bareto de birres rodejada d’skinheads, i no sobre el que passa entre les parets de la facultat de filosofia de Barcelona.

De veritat que seria feliç si fes referència a una anècdota que va passar força temps, durant una època passada de caça de bruixes, però estic parlant d’un fet que ha passat avui, 14 de novembre del 1991.

Seria fantàstic que un professor vell, carregat de bagatge cultural i d’una personalitat - per què no? - inimitable no hagués pogut evitar comentaris per nosaltres anacrònics però comprensibles en algú que ha viscut durant molt temps envoltat de generalitzacions que han crestut en ell fins a convertir-se en carn de les seves respectables arrugues. Però estic parlant d’un home dedicat a la docència que no deu passar de la trentena.

M’agradaria, com a mínim, poder dir que això que explicaré va passar en una classe meva però tothom va tenir molt clara la fronterització feta pel mestre entre el que és opinió i matèria.

Però no tinc cap excusa, ni temporal, ni local, ni subjectual, ni pedagògica que m’impedeixi explicar el que us diré ara.

Estem a classe d’estadística en la qual s’explica el coneixement científic. L’ànim general de l’ambient és que s’estan explicant una sèrie de veritats poc discutibles, o com a mínim gens susceptibles a divagacions, estem tots e classe de veritat.

En mig de definicions de la índole què és un fenomen, una llei, una teoria... el docent va i diu:

- la grandesa de l’obra dels autors no va lligada a la seva vida. Per exemple, Freud era cocaïnòman i Foucault va morir de la Sida.

Veritablement es pot parlar de drogodependència des de la perspectiva d’ara sense tenir en compte que el concepte de consum de drogues a principis de segle no tenia res a veure amb els coneixements actuals ja que ni se sabien els efectes ni s’havien estudiat?

És que una persona per tenir la Sida té una mala vida? es pot tenir la sida per una transfusió i si tens la Sida per tenir una vida sexual molt activa i diversa, tens la mala sort de tenir la Sida però no pas una mala vida.

No s’ha de contribuir a difamar la pesta del S. XX com alguna cosa que implica connotacions morals, i contribuir així als perjudicis populars, en comptes d’ajudar a fer una opinió més objectives i científica d’una malaltia humana.

I per què primer s’ha de posar l’exemple d’un drogoaddicte i tot seguit d’un afectat de la Sida? Perquè així posem al mateix nivell de la drogoaddicció una malaltia que es relaciona per factor de risc als homosexuals i així fem l’associació de vici+vici.

A continuació va dir “l’origen de l’homosexualitat, des del punt de vista psicoanalític, és un complexa d’Edip mal resolt. I a més a més els homosexuals tenen d’hipotàlem més gros”.

Segons l’Escala Kinsey, hi ha 6 mesures en relació a l’orientació sexual: des de 0 (exclusivament heterosexual) a 6 (exclusivament homosexual). Així doncs, l’hipotàlem creix o decreix en funció de les vegades que es fa amb un o l’altre sexe?

No nego que pugui ser cert, i si és veritat la veritat no és bona ni dolenta i no depèn de la ciència sinó dels imperatius culturals del moment.

El que em molesta és que mentre m’horroritzo en classe al pensar que ja es vol tornar a trobar una mena de tara física per poder acusar com a patologia l’homosexualitat, senti la veu d’una companya que li diu al mestre:

- puede ir más despacio, no puedo apuntar lo que dice
- no hace falta que lo apuntes, esto que digo es culturilla


per una vegada li puc donar la raó, senyor, és culturilla de alcantarilla.

La Fundació Maria-Mercè Marçal i el dia de l'Orgull





La Fundació Maria-Mercè Marçal està especialment satisfeta de participar activament en la taula de treball que ha fet possible per primer cop al programa de celebració a Sabadell del Dia Internacional de l'Orgull de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals.

La fundació té 2 línies molt marcades d'actuació:

La primera és l'estudi, conservació i transmissió de l'obra d'aquesta no només important, sinó cada dia més important, poeta, narradora i assagista que és Maria-Mercè Marçal. I diem no només important sinó cada dia més important, perquè cada cop és més llegida i valorada i actualment és lectura obligatòria a batxillerat, la qual cosa ja li dóna categoria de clàssica i per tant de no oblidable.

L'altra línia de treball de la fundació és recolzar els eixos vertebradors que estan presents en la seva obra. És a dir, veiem el món com ella el veia, defensem els valors que ella defensava.

Quins són aquests valors?

Un d'ells i ben important, entre molts d'altres, és l'èmfasi en l'autoritat femenina. És a dir, buscar les fonts i les forces de les dones com agents actius, com a protagonistes, com a portaveus de les seves experiències i el seu lloc en la societat.

I sens dubte i també, fer visible l'amor entre dones, el lesbianisme. Marçal va ser qui va encetar aquesta temàtica en la història en la poesia catalana (llevat d'alguns poemes ambigus de Maria Antònia Salvat)

Pensem que la nostra literatura és rica, llarga i prolífica, i encetar un tema és pràcticament impossible.

O no?

Pel que fa al lesbianisme quasi tot és invisible i, per tant, possible.

Fixem-nos en el disseny del programa d'aquest any de la commemoració de l'orgull lèsbic i gai, es basa en el triangle rosa i el triangle negre en els camps de concentració nazis.

Què significava el triangle rosa? Única i exclusivament homes homosexuals.

Què significava el triangle negre, un triangle que representa que ens ha de representar com a lesbianes? Dones asocials, prostitutes, "dropos i delinqüents", sense sostre, inadaptats, retardats mentals, anarquistes, alcohòlics, addictes a les drogues i, també, lesbianes.

Hi alguna cosa pitjor que ser identificat clarament i acusat: és ser condemnat sense una causa clara i no poder-se defensar com a res.

És doncs, evident, que estem orgulloses de què aquest primer acte, de lectura de poesia i de dansa, es porti a terme gràcies al treball de la cantant i música, Sílvia Comes i de la intèrpret i coreògrafa de dansa, la Miryam Mariblanca. Que sigui especialment protagonitzat per dones.

Algú es pot preguntar si cal un dia de l'orgull lèsbic, si n'hi ha per sentir-se orgullosa? Si cal fer-ne ostentació, si no seria millor restar en la invisibilitat, és a dir: a la no història, a la no literatura, a la no experiència transmesa, al no res. Que el lesbianisme fos no res, negar-li el nom, negar-li l'existència.

No se'ns acut altre manera de contestar a aquesta pregunta, una pregunta que és més aviat un desafiament, una veritable provocació que amb el famós vers marçalià:

A l'atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

És un vers que contesta un altre vers que precisament el que no vol és dialogar: una oració jueva, una oració que no volia parlar pas amb ningú, però Marçal en nom propi i de moltes dones els hi diu que estem aquí i que no pensem callar.

Aquesta oració jueva diu: a Déu agreixo haver nascut mascle, lliure i del poble escollit.

Marçal representa, precisament, a totes les que estem situades just al contrari de la classe dominant, de la classe que expliquen les histories, creen els seus déus i posen nom a les coses... ella en comptes de sentir vergonya agraeix ser qui és: dona, de classe baixa i nació oprimida.

Se sent orgullosa de qui és per què és el seu punt de partida, l'origen a partir del qual pot començar a fer coses.

Aquest potser és el nostre orgull, que siguem com siguem, aquest és el nostre punt de partida.

Agraïm a l'administració, entitats i persones que generosament han fet possible aquest acte, un acte que vivim com un punt d'inflexió, com un abans i un després en la lluita contra l'homofòbia i el paper de les lesbianes en la vida pública, i l'orgull de ser totes nosaltres un punt de partida, és a dir, una promesa qui sap si de més convivència, respecte, diversitat i llibertat. De moment en tenim prou en ser-hi i que se sàpiga el nostre nom.

Amb motiu del 28 de Juny dia de L'orgull lèsbic (i gai)





Ser lesbiana a Sabadell als anys 80 era més o menys com tenir el trist títol
d'espècimen únic, exclusiu i absolutament incomparable a cap altre ésser
humà. Era buscar informació sobre homosexualitat a la biblioteca Caixa
Sabadell i comprovar que, si el llibre tenia més de 15 anys, era una
malaltia, si era nou, era simplement una opció sexual. Sabia, que a Barcelona
potser hi hauria altres noies com jo, però arribar a Barcelona no era fàcil
i treballant i estudiant tot el dia encara menys. Vaig anar un dia al Casal
Lambda i en vaig sortir al cap d'un quart d'hora perquè ningú no em deia res. A la
universitat tampoc no vaig coincidir amb altres noies com jo... Hi havia un noi
diferent, un amic que ja no hi és, l'Adrià Chavarria, que trobo a faltar més
quant més temps passa.
Només que hagués nascut abans o hagués tingut una mica
més de mala sort, m'hauria convertit en una tieta més de la ciutat: lesbianes
que ni es plantegen que ho són i que simplement no es casen i es
converteixen en infermeres, dames de companyia i criades de les seves
pròpies famílies. Sí, el Serrat ens va fer un trist favor amb la seva cançó de
La tieta. El més lesbià que es podia veure al Sabadell de la meva joventut
era el vídeo de Mecano de "la fuerza del destino" en què, amb els cabells
llargs, el Nacho Cano feia un petó a la Penélope Cruz i podies imaginar-te
que eren dues noies.

M’agrada escriure i la literatura també últimament va obrint portes a les lesbianes. A la literatura catalana Maria-Mercè Marçal enceta per primera vegada amb alexandrins i al màxim nivell, el tema de l'amor entre
dones. Aquesta també és una de les línies de treball de la Fundació que porta el seu nom i està a la nostra ciutat. Avui, per citar noms internacionals Sarah Waters fa meravelloses novel·les lèsbico-dickesianes que la BBC
adapta. Un còmic lèsbic d’Alison Bechdel és considerat un dels millors
llibres de l'any pel Times.
I hi ha cantants, polítiques, actrius, científiques,
oficinistes, banqueres, ministres... que sabem que són lesbianes, que les
coneixem tant a elles com les seves nòvies, malgrat que algunes encara no ho
diuen públicament. I és que els temps canvien, però no canvien tampoc tant
com voldríem.
Avui, l'Ajuntament impulsa una taula de treball gai -lèsbic per preparar el
28 de juny dia de l'Orgull Lèsbic (i Gai), la Junta de Portaveus signa un
manifest, la bandera de l'arc de Sant Martí onejarà feliç, neix un grup de
dones lesbianes que es diuen "Més que dones" a la meva ciutat, la informació
que les joves reben en matèria sexual del SAJ és respectuosa i té present
totes les orientacions, el Síndic de Greuges de la meva ciutat no oculta la
seva homosexualitat i posa en marxa un protocol contra l'homofòbia. La
Generalitat organitzà una Jornada Lèsbica (“Som lesbianes, construïm el
present”) el passat mes de maig. La qual cosa em fa preguntar-me si amb altres opcions polítiques al poder s’organitzarien jornades com aquesta o si amb un altre partit en el govern podria haver-me casat?

Article publicat a l'Avui Sabadell al juny del 2010

La ciutat de Sabadell ha convertit l’any 2010 en un punt i a part pel que fa a la lluita contra l’homofòbia.





LA CIUTAT FA HISTÒRIA PEL QUE FA A LA LLIUTA CONTRA L’HOMOFÒBIA


L’homofòbia, és un sentiment d’odi, menyspreu, intolerància, broma borda, incomprensió i mirada d’estranyesa i menyspreu cap a les persones que estimen i tenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe.
L’homofòbia és el sentiment que ha inspirat al Tribunal de Malawi a condemnar a 14 anys de presó a una parella d’homes que van simular un casament. L’homosexualitat està prohibida en 37 països africans, significa la pena de mort a Uganda i, segons un informe recent del Centre Pew d’Investigacions, un 98% de la població de països com el Camerun, Kenya i Zàmbia és homofòbica.
I s’ha de subratllar que, quan parlem d’homofòbia, normalment parlem d’homes gais, perquè les dones discriminades i invisibles per a la vida pública de molts països no poden ni aparèixer com a subjectes de conflicte.

Tinguem molta cura amb les fites assolides per la nostra societat i transmetem i respectem els guanys en matèria de lluita contra l’homofòbia. Les persones nouvingudes, com les autòctones, poden tenir valors, prejudicis i mirades que no estan en la línia de l’esperit de la nostra legislació i, en ambdós casos, hem de fer el possible per sensibilitzar-les i conscienciar-les. I hem d’ajudar i solidaritzar-nos amb les persones homosexuals que pateixen la repressió dels seus països que no reconeixen els drets humans.

El Dia Internacional contra l’Homofòbia celebra que enguany fa 30 anys que l’homosexualitat va desparèixer de la llista de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut.

La ciutat de Sabadell és pionera perquè a nivell laboral l’any 1992-1993 els sindicats i l’Ajuntament van signar el primer conveni laboral de la història d'aquest país que, pel que fa als seus treballadors i treballadores, equiparava les parelles homosexuals al matrimoni i els reconeixia els drets de les parelles de fet.
Avui la ciutat també celebra una data històrica perquè mai abans s’havia fet un acte solemne de reconeixement homosexual al ple de l’ajuntament i mai tampoc abans s’havia programat un acte central pel 28 de juny, dia de l’orgull LGTB.
Aquest any vivim un salt qualitatiu innegable i situem la lluita contra l’homofòbia al mateix nivell que la lluita contra el maltractament masclista o a favor de la igualtat de gènere. També en el cas del col·lectiu LGTB, cal fer una especial reivindicació a favor de les lesbianes perquè han patit la doble discriminació per ser homosexuals i per ser dones.

Treballar en contra de l’homofòbia és treballar a favor de persones del veïnat, de la feina, d’amistats i familiars, perquè d’homosexuals n’hi ha a totes les feines, a tots els carrers, a tots els veïnats. Pel fet que no sigui un tret evident no s’ha de dilatar el fer justícia.

Publicat a l'A Sabadell el 28 de juny del 2010

L’Apunt del mestre amb Rubén Gimeno, director de l’Orquestra Simfònica del Vallès


Montse Barderi conversa amb Rubén Gimeno sobre els diferents conceptes d’amor en la música

L’orquestra Simfònica del Vallès ha finalitzat la temporada amb un concert dedicat a els diferents maneres musicals de veure l’amor al Palau de la Música. Analitzem el programa del concert, el darrer de la temporada

Quina visió hi ha de l’amor en Romeo i Julieta, obertura-fantasia de P.I. Txaikovski?
http://www.youtube.com/watch?v=VmLsvQaxw3g&feature=related

Txaikovski quan va composar aquesta obertura sorpresa, estava en un període de crisi ja que la seva font d’inspiració, la seva musa, havia marxat. Quan li van fer l’encàrrec d’aquesta obra ell havia trencat amb Desirée Artot, un soprano reconeguda de l’època.
Però el motiu real d’aquesta manca d’inspiració era la seva lluita interna amb una homosexualitat oculta.
Els biògrafs acostumen a pensar que més que en l’obra de Romeu i Julieta de Shakespeare està inspirat en l’amor de joventut que Txaikowski va sentir pel seu company Vladimir Gerard.

L’amor sempre pot fer mal, però és curiosa la coincidència que també s’hagi estudiat molt la possible l’homosexualitat de Shakespeare.


I com veu l’amor Leonard Bernstein, especialment conegut per West Side Story? http://www.youtube.com/watch?v=zLlGYeVAVug&feature=related

West Side Story és l’adaptació de Romeu i Julieta als nostres temps. Es defineix com un drama socio-musical. Els temes socials sempre havien format part de les obres teatrals però West Side Story de Leonard Bernstein incorpora una visió social a la cultura musical americana dels finals dels anys 50.
Bernstein com Txaikovski van ser dues persones que van lluitar contra sí mateixos perquè els dos es consideraven outsiders. Necessitaven i buscaven el reconeixement públic. A més, Bernstein tot i ser una persona unida a la seva família, era coneguda i pública la seva bisexualitat.
West Side Story, actualitzat respecte Romeu i Julieta, afegeix alguns ítems com la lluita racial, la intolerància i sempre busca el desig de reconciliació, a més que Maria, mort deixant una porta oberta a l’esperança.

I com veu l’amor l’opereta de Franz Lehár, l’autor de La vídua alegra? http://www.youtube.com/watch?v=1UiE188FP-0


De la manera típica: és la coneguda història d’una parella que es coneix, es perden i finalment es retroben.
Amb la creació d’aquesta obra, Lehar va presentar l’opereta d’una manera molt atractiva i es pot considerar com el precedent dels musicals del S. XX.
Es tracta de l’obra més reconeguda de Lehar, especialment els dos números que la Simfònica interpreta en el Palau de la Música: Amor sense paraules i l’ària de soprano Vilia.


I com veu l’amor Rubén Gimeno, com un sentiment tràgic o com una opereta?

Com el motor de la vida. És la raó per viure i sense el qual no podríem viure.
Amor per tot: amor per la família, amor, pels amics, amor per la música.....
Tal i com diu la Bíblia, Primera Carta dels Corintis. I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.

Article Publicat a l'A Sabadell el 13 de juny del 2010

Antoni Clapés: entre la poesia, 25 anys de vida




Entrevistem al poeta, editor i traductor amb motiu de la publicació del seu darrer llibre de poemes La Lentitud, la durada, un compendi dels seus darrers 25 anys de pràctica poètica.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, editor de poesia i traductor. Ha publicat una vintena de llibres, entre els quals La llum i el no-res (Meteora), amb el qual ha guanyat els Premis Cavall Verd i Rosa Leveroni al millor llibre de poemes de l'any 2009.

Al llarg d'aquests 25 anys de poesia ja es pot fer un mínim denominador comú?


Fa uns dies, un amic –bon lector de poesia i crític afinat i refinat– em va dir que, llegint tot d’una aquesta mirada retrospectiva de la meva poesia que és La lentitud, la durada, hi notava la persistència en uns mateixos temes alhora que un lent progrés formal, gairebé imperceptible, vers una textualitat molt personal, inconfusible.
No sé si és ben bé d’aquesta manera, però en tot cas sí que m’agrada que la meva poesia tingui un segell propi i destacat. No suportaria pensar que sóc una fotocòpia –clara o borrosa, m’és igual– de ningú!

Quins són els inferns o obsessions que arrossegues?

Em sembla que no n’arrossego cap, d’infern. Possiblement, tampoc cap obsessió, almenys res que em faci viure amb un neguit permanent. Sí és cert que visc abocat a la poesia. És la meva professió en el sentit etimològic de la paraula: declarar la fe en una doctrina. Per bé que no és el meu guanyapà. Els pistrincs me’ls dóna la indústria informàtica, ves! I segurament, aquesta feina sí que ha estat, en algunes èpoques de la meva vida laboral, un autèntic infern!

La pregunta potser estaria més ben formulada preguntant-te quins són els temes que t’han acompanyat sempre.


La meva poesia parla de la poesia, que és tant com dir que parla de la vida. Cap dels grans temes de la vida d'una persona m'és aliè: el sentit de l'existència, l'amor, la por, el més enllà, etc. Encara que, sovint, aquests temes no siguin exposat d'una manera explícita. Però ja hem que la poesia és el mirall que reflecteix el coneixement que va fent el poeta però que no es diu d'una forma lògica (per això ja tenim l'assaig, el periodisme o la novel·la).

Un poeta és algú que tracta de comprendre la substància secreta de la vida?

La poesia és, sens dubte, una de les formes de coneixement: d’un mateix i del món que li ha tocat de viure. El poeta, en definitiva, fendeix el silenci del món amb el coltell esmolat dels mots. Instaura la raó poètica enfront tota altra raó. Assenyala, amb la punta d’aquest ganivet que encara sagna de mots, l’enigma, el misteri del món, però no en desvela el sentit... Comunica el secret, però no arriba –no vol / no pot– desxifrar-lo.


Si ens acosta als misteris, ella també és ben misteriosa. Com la definiries i perquè diries que la necessitem?


Aquesta pregunta té milions de respostes –i potser cap de concloent. Què és la poesia? Mira, faig una resposta de catedràtic: poesia és l’expressió formal d’una experiència existencial dita amb un llenguatge que trenca totes les regles de la lògica. Però, és clar que això només explica una part del problema... Hi ha tantes visions i definicions de la poesia com poetes (i, afegeixo, lectors de poesia). Jo mateix, al llarg de la meva vida literària, he intentat cercar respostes a la pregunta, i aquest itinerari de qüestionament, de cerca, m’ha portat a fer una metapoesia: és a dir, una poesia que s’interroga sobre el sentit de la pròpia poesia.
I sí, sense saber ben bé què és, la poesia, sabem que és necessària “com el pa de cada dia” que deia Celaya. Ens cal absolutament per viure d’una manera diferent als altres éssers del regne animal: necessitem dir-nos com a éssers lingüístics que som i que ens diferencia de la resta d’espècies. I aquest manera de dir-nos adopta, sovint, la forma poètica.

Necessita igual la poesia un poeta que la gent en general?

Crec que la poesia és necessària per a tothom, sempre: per al poeta, per al manyà, per al llaurador, per al físic; el que passa és que moltes vegades les persones no som conscients de quines són les nostres mancances, de què ens cal en cada moment per aconseguir la nostra plenitud com a éssers. Faig un símil: ningú no sent la necessitat de viatjar fins que no ho ha fet alguna vegada i el viatge li ha estat plaent. Perquè hom s’adona que hi ha altres móns, altres maneres de viure i de relacionar-se, altres geografies, etc. i incorpora en el seu imaginari la voluntat d’anar descobrint indrets diferents: descobrir per descobrir-se. Perquè en la diferència és on ens em puc reconèixer com a jo individual.

Perquè la poesia és minoritària, potser per la crisi i descrèdit de la cultura?
La poesia sempre ha estat minoritària... Hölderlin, al Segle de les Llums (!), ja va reflexionar-hi amb aquella contundent pregunta: “Per a què poetes en temps de misèria?”. El problema no rau en la poesia: el problema rau en què, moltes vegades no volem –o no podem– enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als nostres problemes, a lews nostres pros, a les nostres repressions... Amaguem el cap sota l’ala, però sempre arriba un moment en què ens hem d’enfrontar a nosaltres mateixos. És aleshores que ensa donem de les mancances, del poc equipatge intel·lectual que duem al damunt i que no ens és refugi.

I sí, la cultura que incorpora reflexió, avui –potser com mai– és menystinguda, llevat en petites cèl·lules, que són sempre les que fan progressar el conjunt –malgrat l’oposició que hi fa, conscientment o inconscient, aquesta majoria adormida.
El poeta tenia la missió de ser el missatger entre els déus i l’home: era un heroi –en el sentit etimològic: un semidéu. I quins són els herois, ara? Futbolistes, polítics sense escrúpols, lladres convictes...

Vivim la fi d’un cicle: com en la fi de l’Imperi Romà, un cuiner s’ha convertit en algú més important i escoltat que un filòsof o un polític (el que es dedica a la cosa pública) honest. Així només anem vers la descomposició.
Un poeta té alguna obligació cap a ell mateix, vitalment, al marge de l’exigència escrivint? Em refereixo a si escriure poesia forma part d’un projecte vital amb altres aspectes d’Antoni Clapés que no sabem.

Un poeta té l’obligació, en primer lloc, de ser ciutadà honest i engatjat amb la societat que li ha tocat de viure: igual que qualsevol altre ciutadà. Com a poeta, a més a més, ha de practicar l’excel·lència en el seu fer. Vull dir que ha d’extreure del seu sí el millor per anar bastint l’edifici que és la seva obra. No val a “jugar a ser” (avantguardista, neo-noucentista o el que sigui) si no ho ets, de debò, en la teva vida. La poesia és una extensió indestriable de la vida d’un poeta. Viure i escriure: un mateix delit. El delit de viure: d’aconseguir la plenitud com a persona, i escriure aquest combat existencial a través de la poesia.
(Una altra cosa és la qualitat del producte resultant: això ja depèn dels talents que a cadascú li han estat atorgats!)

En mi –dit amb tota la modèstia– aquesta identificació tracto que es doni d’una manera total: miro de viure acordadament amb allò que ideològicament penso. I la meva experiència vital em forneix el material del qual en neix la poesia que escric.

I, last but not least, la vivència poètica l’estenc molt més enllà de mi mateix: fa més de quaranta anys que em dedico a divulgar la poesia dels altres a través de les edicions i de tota un moviment de sensibilització adreçada al col·lectiu.

Hi ha alguna pregunta que t’agradaria que et fes?

Potser quin és el meu indret preferit? A part de Sant Llorenç –que tinc tan incorporat al meu imaginari–, la Provença: un territori no gens cridaner, civilitzat, ordenat, bellíssim, on tot és possible. On m’hi sento com a casa.

Què t’agrada més llegir o escriure poesia?
Llegir/escriure: una mateixa pràctica. De fet, tota lectura és una reescriptura del text. Sóc feliç llegint poesia i assaig, sobretot. Però certa novel·lística clàssica (Proust, Mann) i actual (Coetzee, Grass) m’han donat grans hores de plaer. I en la lectura cal cercar –i trobar! – plaer.

Vius i treballes a Barcelona però tenim la sort de què vinguis a l’Aliança sovint, el lligam amb la teva ciutat d’origen és fort?
Sí, visc i treballo a Barcelona, per allò del guanyapà. Però em sento sabadellenc –i no sé ben bé què vull dir, amb això– i en faig bandera arreu. Amb tot, el meu Sabadell ja no existeix.
I sí, amb el Robert Ferrer, que té un projecte d’alternativa cultural tossut i magnífic, miro de col·laborar-hi. I crec que hem fet algunes coses interessants.

No només interessants sinó que sempre us estarem agraïdes dels grans moments poètics que ens heu permès viure.

Més informació d’Antoni Clapés a www.antoniclapes.com

Entrevista publicada a l'ASabadell, el 14 de juny del 2010

Entrevista a Laura Álvarez, editora de Random House-Mondadori






Laura Álvarez, editora de Random House - Mondadori
Llicenciada en ciències de la Informació, fa 16 anys que treballa com editora de Grijalbo i Rosa dels Vents.

Quines editorials integra Random House-Mondadori i quin lloc ocupa en el panorama editorial.
Random House Mondadori és un dels grups editorials més grans d'Espanya i Amèrica Llatina. Està integrat per diferents segells editorials: Grijalbo,Plaza & Janés, Rosa dels Vents, Mondadori, Lumen, Debate, Caballo de Troya, Debolsillo, Electa, Grijalbo Il•lustrats, Montena, Beascoa i Sudamericana.
Com veu el panorama literari actual?
Amb bons ulls, amb entusiasme. Hi ha una nova fornada de joves editors independents que estan fent una feina magnífica i que estic segura que aconseguiran moltes coses.
És publica massa?
Es publica molt més del que es pot llegir, i el problema és que es publiquen massa coses que no s'haurien de publicar.
Quants originals rep la seva editorial i quants s'acaben publicant?
En rebem moltíssims, tant d'agents literaris estrangers i espanyols, com de particulars. Tenim gent que es dedica exclusivament a examinar els originals que arriben de particulars per si es poden publicar. En tots aquest anys, només n'he publicat un i la trucada que li deia a la noia que publicaríem la seva novel•là és un dels moments més feliços de la meva història professional.
Que adora i què no suporta del seu ofici?
Ho adoro quasi be tot, m'entusiasma la meva feina! . No suporto haver de dir-li a un autor que no li publicaré la seva obra.
Amb la proliferació de mitjans, l'edició d'obres és cada cop més fàcil, quina diferència hi ha entre editar-se un llibre o publicar a Random, per exemple.
Doncs és com tallar-te els cabells a casa o que t'ho faci un perruquer...
Què significa o creu que hauria de significar ser escriptor/a, avui.
Un escriptor hauria de saber escriure. Obvi, oi? doncs en la realitat no ho és tant....
Quins autors/res està orgullosa de tenir en la seva editorial?
Això és com si em preguntessis a quin dels meus fills estimo més!
Quins autor/a està especialment contenta d'haver descobert?
A tots els que ara considero com a bons amics, que en són molts, per sort!
La relació Sales-Rodoreda (editor i autora) tan estreta i tan enriquidora en l'obra de l'autora és possible, avui? Per descomptat, es dóna en poques ocasions, però quan és així és realment màgic!
L'e-book substituirà el llibre o el complementarà?
Personalment crec que el complementarà i que li donarà una nova dimensió a la lectura.
Llegim cada vegada menys i cada vegada pitjor?
Es llegeix menys del que s'hauria de llegir, i es llegeix seguint massa les modes literàries. Hauríem de ser més valents quan anem a la llibreria i arriscar-nos en lectures diferents.
Quins són alguns dels llibres, independentment de la seva qualitat literària, que l’han impactat? Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo; El Metge de Noha Gordon, tota l'obra de Mercè Rodoreda, El secreto de Donna Tart, La paraula més bella de Margaret Mazzantini...paro no?
Doncs parem.

Entrevista publicada a l'A Sabadell el y de juny

Conversa amb Antoni Clapés – editor i poeta – al voltant de la poesia d’Anise Kolz




Qui va ser Anise Koltz? Va néixer al 1928 a Luxemburg, és una de les poetes més destacades d'Europa. Poc coneguda a Catalunya i a España, la seva poesia és molt apreciada arreu per la força que té, amb poemes breus però molt punyents:

Situï’m perquè pugui entendre-la millor
. L'obra de Koltz podríem resumir-la dient que Eva torna al paradís, però ara ho fa carregada de paraules, fruits de l'arbre del coneixement. L'arcàngel tremola i suposem que Déu també. Una poesia cruel: uns versos que no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que denuncien la insensatesa de la mort, l'absència de Déu, la hipocresia en què vivim.

Fascinant… un exemple, sisplau…


Déu ens va crear / segons la seua imatge. // Nosaltres / segons la nostra. // Mútuament ens hem massacrat.

I quin ús fa del llenguatge?
Anise Koltz es malfia de les paraules, li plau més reflexionar en els intersticis dels silencis. Els meus poemes són pelegrins / que es descalcen / davant les paraules. // Pronunciades amb massa aplom / perden la seua força.

Què ens trobarem amb la trobada de dissabte?

Comptarem amb la presència d'Anna Montero, la poeta i traductora valenciana que va anostrar La terra calla, un dels llibres de poemes més significatius de Koltz. Ella i l'actriu Montse Vellvehí faran un duet en un intercanvi de veus que resulta enormement suggestiu i contundent.

Una matinal poètica privilegiada i imprescindible

Article publicat a l'A Sabadell el 7 de juny del 2010

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.