Estadística aplicada al prejudici humà

En motiu del dia de l’Orgull Gai, reprodueixo d’una llibreta que he trobat de la meva època d’estudiant de filosofia l’any 1991. Jo tenia 22 anys, espero que hagin canviat les coses a la Facultat de Filosofia de l’UB, clar que escoltant les darreres i patètiques declaracions d’Enrique Lynch, suposo que no pas gaire.



M’agradaria escriure això com un comentari a una conversa escoltada en un bareto de birres rodejada d’skinheads, i no sobre el que passa entre les parets de la facultat de filosofia de Barcelona.

De veritat que seria feliç si fes referència a una anècdota que va passar força temps, durant una època passada de caça de bruixes, però estic parlant d’un fet que ha passat avui, 14 de novembre del 1991.

Seria fantàstic que un professor vell, carregat de bagatge cultural i d’una personalitat - per què no? - inimitable no hagués pogut evitar comentaris per nosaltres anacrònics però comprensibles en algú que ha viscut durant molt temps envoltat de generalitzacions que han crestut en ell fins a convertir-se en carn de les seves respectables arrugues. Però estic parlant d’un home dedicat a la docència que no deu passar de la trentena.

M’agradaria, com a mínim, poder dir que això que explicaré va passar en una classe meva però tothom va tenir molt clara la fronterització feta pel mestre entre el que és opinió i matèria.

Però no tinc cap excusa, ni temporal, ni local, ni subjectual, ni pedagògica que m’impedeixi explicar el que us diré ara.

Estem a classe d’estadística en la qual s’explica el coneixement científic. L’ànim general de l’ambient és que s’estan explicant una sèrie de veritats poc discutibles, o com a mínim gens susceptibles a divagacions, estem tots e classe de veritat.

En mig de definicions de la índole què és un fenomen, una llei, una teoria... el docent va i diu:

- la grandesa de l’obra dels autors no va lligada a la seva vida. Per exemple, Freud era cocaïnòman i Foucault va morir de la Sida.

Veritablement es pot parlar de drogodependència des de la perspectiva d’ara sense tenir en compte que el concepte de consum de drogues a principis de segle no tenia res a veure amb els coneixements actuals ja que ni se sabien els efectes ni s’havien estudiat?

És que una persona per tenir la Sida té una mala vida? es pot tenir la sida per una transfusió i si tens la Sida per tenir una vida sexual molt activa i diversa, tens la mala sort de tenir la Sida però no pas una mala vida.

No s’ha de contribuir a difamar la pesta del S. XX com alguna cosa que implica connotacions morals, i contribuir així als perjudicis populars, en comptes d’ajudar a fer una opinió més objectives i científica d’una malaltia humana.

I per què primer s’ha de posar l’exemple d’un drogoaddicte i tot seguit d’un afectat de la Sida? Perquè així posem al mateix nivell de la drogoaddicció una malaltia que es relaciona per factor de risc als homosexuals i així fem l’associació de vici+vici.

A continuació va dir “l’origen de l’homosexualitat, des del punt de vista psicoanalític, és un complexa d’Edip mal resolt. I a més a més els homosexuals tenen d’hipotàlem més gros”.

Segons l’Escala Kinsey, hi ha 6 mesures en relació a l’orientació sexual: des de 0 (exclusivament heterosexual) a 6 (exclusivament homosexual). Així doncs, l’hipotàlem creix o decreix en funció de les vegades que es fa amb un o l’altre sexe?

No nego que pugui ser cert, i si és veritat la veritat no és bona ni dolenta i no depèn de la ciència sinó dels imperatius culturals del moment.

El que em molesta és que mentre m’horroritzo en classe al pensar que ja es vol tornar a trobar una mena de tara física per poder acusar com a patologia l’homosexualitat, senti la veu d’una companya que li diu al mestre:

- puede ir más despacio, no puedo apuntar lo que dice
- no hace falta que lo apuntes, esto que digo es culturilla

per una vegada li puc donar la raó, senyor, és culturilla de alcantarilla.