El Cicle Salvador Espriu té un inici de luxe




Ha estat un tret de sortida exquisit: l’entorn, aquest forn i obrador de ceràmica del segle XVIII també dit F.O.C i que té aquell deix de llar tel•lúrica tan càlida. L’exposició de fotografies de Pau Barceló en el centenari de seu naixement. La lectura de poemes, des de cada coordenada de l’indret amb intervencions de luxe: l’Anna Güell, Sílvia Ricart, Josep Seguí, Jordi Torras i Ariadna Ventura. I la Presentació, entranyable, càlida i lucidíssima de Josep Anton Codina al voltant de la personalitat i l’obra de Pau Barceló.
Codina va parlar de l’esperit amateur, generós, implicat i patriòtic de Barceló, que tan bé conjugava amb aquest esplet de vitalitat del teatre amateur. I la seva intervenció va acabar amb la pregunta si, avui, al Teatre Nacional de Catalunya, tan perfecte, professional i buit, Pau Barceló hi seguiria fotografiant amb la intensitat de sempre.
Tal i com indica l’Enciclopèdia Catalana, Josep Anton Codina (Barcelona, 1932) és director escènic i gestor teatral. El 1963 ingressà a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on participà com a ajudant de direcció en muntatges de M.A.Capmany i R.Salvat com ara Vent de garbí i una mica de por (1964), Ronda de mort a Sinera (1965) o La bona persona de Sezuan (1966). El 1967 dirigí No importa dónde se nace, de R.Salvat, i Balades del clam i la fam, de X.Fàbregas, i el 1968, Juli Cèsar, de W.Shakespeare. Des del 1968 fins al 1975, juntament amb M.A.Capmany i J.V.Alcover, formà la Companyia Ca, Barret!, i s'encarregà de la direcció i producció dels espectacles de cabaret a la Cova del Drac, dels quals destaquen Dones, flors i pitança (1968), Manicomi d'estiu, de J.Vidal i Alcover (1968), i Homenatge a Picasso, de J.Palau i Fabre (1971). El 1970 estrenà Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, de M.A.Capmany, espectacle realitzat en la clandestinitat, i el 1972 inicià la col•laboració amb l'Escola de Teatre de l'Orfeó de Sants, on dirigí muntatges com La comèdia dels errors, de W.Shakespeare (1973). El 1975 fundà La Roda, companyia teatral amb la qual qual dirigí Varietat de varietats, de M.A.Capmany i J.V.Alcover (1975), i Èdip rei, de Sòfocles (Grec'77), entre d'altres. És fundador de l'Escola d'Actors de Barcelona (1975) i de l'Escola Municipal d'Art Dramàtic de Tarragona (1980) i ha treballat en l'organització dels Festivals de Tarragona de teatre (1971-83). Fou director del Festival Grec de Barcelona el 1983 i el 1984, i d'ençà del 1988 realitza tasques de coordinació a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona
La pròxima cita, el divendres dia 12 a les 8 del vespre amb la màxima especialista d’Espriu, Rosa M. Delor a l’Alliance Française i l’actriu Anna Güell.

Salvador Espriu o la cultura, avui






Espriu, d’una qualitat tal que fins i tot ha estat proposat pel Nobel, és reivindicat a la nostra ciutat a través d’un cicle. Un cicle ple de qualitat, de voluntarisme, d’esforç individual i col•lectiu. Persones, entitats i l’administració s’han posat d’acord per oferir-nos petites joies durant tot el mes de novembre. Sabadellencs que no paren d’esmerçar hores i esforç en aportar qualitat cultural a la ciutat (Francesc Ventura, Salvador Fité, Robert Ferrer i Joan Serra, entre d’altres) han convocat a altres sabadellencs insignes per fer-nos un regal immens amb qualitat i exquisidesa.
Un cicle que va més enllà de reivindicar i recordar un dels poetes més importants de la segona meitat del segle XX, aquest cicle, de manera esbiaixada ens fa pensar en el sentit de la cultura, avui. Ningú al•ludeix la set de cultura, de voluntarisme, de vitalitat cultural als anys 70, època amateur i efervescent com molt bé va dir Robert Ferrer. Una cultura viscuda i feta amb el sentit de país. Tan diferent a la cultura de la subvenció i professionalització d’avui. Si, com diu Espriu, les paraules són la sang d’una comunitat, d’una llengua en perill i amenaçada, Espriu l’enforteix i li dóna la màxima volada. Una llengua que no vol perdre i que recupera per a les generacions futures. Però, avui, ja no sabem qui són els nostres autors i sembla que a cada cantonada, a cada nova generació, perdem el món que ens precedia. Podem comparar els anys 70, de grans personalitats culturals, amb la manca de referents d’avui i sentir que alguna cosa, greu, ens passa.
Però m’agafo a les paraules d’Espriu quan va dir “només cal agafar el camí de l’aprenentatge, ara més senzill, a través d’aquella virtut tan difícil que és l’exigència amb un mateix”. Efectivament, ara és més senzill, fins i tot la mítica col•lecció de llibres Bernat Metge es ven en fascicles als quioscs i les editorials, com la Barcino, recuperen clàssics catalans. Mai la cultura havia estat tan a l’abast, l’accés als llibres, al coneixement. Només de nosaltres depèn a què diem societat del coneixement. La tecnologia només és una eina, no és un sinònim coneixement ni de saviesa, potser si de saturació d’informació i d’atabalament absurd incompatible amb una, cada cop més urgent, autoexigència.

Article publicat a l'A Sabadell al novembre 2010

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.