RONALDO O SÒCRATES




Cristiano Ronaldo diu que se sent envejat perquè és “jove, guapo i ric”. Deixant de banda que això de sentir-se envejat és el corriol que sovint agafa l’autocrítica per no exercir com a tal, val a dir que sobretot és admirat. Admirat perquè és una realitat contrastada que avui els nostres nens i joves tenen com a màxims ídols socials els futbolistes i, les noies, les cantants. Ser famós, ric, jove, guapo xutar la pilota i moure el melic a ritme de waca waca és el màxim ideal que la nostra societat ofereix als seus joves.
Però vull pensar que això no sempre va ser així, que en les antigues olimpíades gregues els atletes, tot i que eren coneguts i reconeguts i se’ls posava el llorer al cap i eren celebrats com Leònides de Rodes, un cop que s’acabaven les proves físiques, els joves restaven fascinats, durant tot l’any i sempre, per un altre personatge: Sócrates. Sócrates era vell, lleig com una mala cosa i més pobre que una rata. I, malgrat tot, despertava l’admiració dels joves d’Atenes. Per què? Perquè els ajudava a pensar, a ser millors. Exercitava un art molt especial: la maièutica, que volia dir treure de l'altre el que ja té, fer de comadrona. A base de preguntes, d’analitzar, de tornar a preguntar els joves arribaven a les veritats que ja portaven dins seu i que amb l’habilitat necessària descobririen. Exactament la tasca que fa un bon mestre i, de fet, la maièutica és la forma més bonica d’amor que conec perquè significa treure de l’altre el millor que té.
Però aquest moment que em vull imaginar tan feliç – fins i tot no volent recordar que les noies estaven a casa, cosint i sense poder parlar gaire amb ningú – va durar poc. Sócrates va ser condemnat a mort per la seva ciutat, per Atenes. Va ser condemnat per impietat i per pervertir els joves. Però eren acusacions que no tenien cap sentit: feia nosa als governants i potser preferien joves més passius, un poble inculte i acrític sempre ha estat molt més fàcil de governar.
I després de la mort de Sòcrates em vull imaginar als joves plorant, orfes de pensaments, d’idees, de reflexions , sense l’aventura d’aprendre, dels desafiaments que comporta no pas el saltar més alt o més lluny, sinó de ser més ètic o de superar un prejudici. Els joves, orfes d’un líder es van preguntar: i ara a qui podrem seguir i admirar?
I un Cristiano Ronaldo del moment els va dir: veniu a mi. Em podreu envejar o admirar per ser guapo, ric i jove. També tindré un entrenador que ficarà el dit a l’ull d’algú perquè pugueu invertir en aquesta anècdota totes les hores del món. De trivialitats com aquestes en farem fets nacionals: veureu les imatges mil vegades repetides, després llegireu articles d’opinió, farem programes còmics reproduint aquest petit fet, podreu invertir dies i dies en això si us hi aveniu. Al final, us garantim que deixareu d’enyorar totes aquestes qüestions socràtiques de “què és el bé?”, “com puc ser millor?”. Aprofundir en què és l’amor o el coneixement arribarà un moment que us resultarà molt i molt feixuc, ben poc interessant. Us prometo apartar-vos de la passió de saber, que ara us causa un dolor tan gran per no tenir el vostre mestre.
I van passar els anys, i els models sempre eren els mateixos, variacions del futbolista i la cantant, com ara els toreros i les folklòriques d’abans de la democràcia. I la promesa del Ronaldo de l’antiga Grècia es va complir: i avui cap jove es podria mai creure que hi va haver un temps que els vells savis eren més admirats que els joves futbolistes .

Article publicat al Diari de Sabadell, octubre 2011

L’autenticitat es diu Ivett Nadal




Arriba, es treu les botes i es queda amb els peus nus sobre l’escenari. Porta un munt de papers, de poemes seus, els escampa, li cauen. Toca sempre la cançó amb la que s’ensopega: el primer full que recull del terra. Peus nus, desori de paperam. Aquesta és la marca de la casa, l’estil sense trames d’aquesta cantant i poeta.
Recita amb ímpetu, com deia Lorca, amb la vehemència de defensar els seus poemes. I diu coses com aquesta:
Voldria ser
l’escuma blanca 
de la teva cervesa,
perquè no embriaga 
i fa lluir l’estrella.
Voldria ser,
L’avís de conversa,
Perquè no promet,
Ni dictamina sentència.
Voldria ser,
La creu vermella,
Per dar-te preferència,
Davant de qualsevol emergència.
(I no saps com em dol 
Pintar-me els ulls,
I no aconseguir,
La mirada de la Gioconda,
Però que carai!
Si la Gioconda
No es pintava!)


Sí, no hi ha tòpics, ni paraules mil vegades repetides, ni aquella manera de cantar a l’amor amb l’originalitat de les pedres. I s’agraeix perquè la seva joventut ens ho faria disculpar. Però no cal, perquè té molt clar qui és, i canta i escriu amb veu pròpia tot i que embolcallada de molta poesia catalana que se li ha anat infiltrant sense deixar de ser mai ella mateixa.

I després canta amb aquells ritmes melodico-pop-rock que fa que tot resulti com fàcil i a la vegada sincer, però les lletres segueixen ferint i fent-te pensar. Perquè parla de presons, de perdó, de la vida, l’amor més enllà de l’amor quan es té l’alliberament d’estimar o de què importa res si pots jugar. I versiona poemes de Brossa i cita Homer. I de cop te n’adones que tot sembla sabut però que aquesta vegada és diferent, que a primer cop d’ull pot semblar una proposta més, d’aquelles repetides i que no punxen ni et treuen sang ni provoquen guspires als circuits del pensament... però no és així. Ivett et fa entrar a cop de cançó, perquè no et deixa respirar perquè va sense pauses d’una banda a l’altra recitant i cantant... i sents que alguna cosa t’ha sacsejat i se’n diu autenticitat, una paraula molt repetida que amb ella apareix com acabada d’estrenar.

El concert va consistir en un viatge per la major part dels temes que dels seus dos treballs: Guerres dolcíssimes i a l’Esquena d’un elefant acompanyada d’una banda que sona molt bé amb baix i guitarra elèctrica i bateria.

Sí, clar, és molt jove, pot tenir una posada en escena més treballada i li queden coses musicals per polir, per treballar i millorar... però l’essència de posseir allò tan necessari: tenir alguna cosa a dir i saber com fer-ho, ja ho té, la resta només són millores tècniques i musicals. El més difícil ho té: el talent i el coratge de ser ella mateixa.

Entrevista a Ivette Nadal


Un ídol
primitiu em dóna

el que una catedral
ja no em pot donar
Joan Brossa



Ivette Nadal va néixer a Granollers l’any 1988. A Vic ha après a tocar la guitarra i a tenir-hi una relació intensa, a Vic també va estudiar a l’Escola d’Art, a la Universitat de Barcelona hi va estudiar Història de l’art. Al 2007 va enregistrar el seu primer disc, “Guerres dolcíssimes”. Al 2009 va ser el torn per al seu segon treball “A l’esquena d’un elefant”.

Just després del seu concert, de màxima proximitat al pati de la Casa Taulé, encetant el Cicle Elles, entrevistem Ivette Nadal des de les impressions del què acabem de viure.


En primer lloc m’agradaria fer referència que abans de cada cançó recites un poema. Són teus? D’on sorgeixen?


Si, són meus, i són poemes que estan fets al mateix temps que les cançons i els vaig intercalant per tal de presentar-los. I, en lloc de fer una explicació de cada cançó dic un poema. M’agrada utilitzar el poema per dir el què també m’ha inspirat per fer la cançó. Són poemes escrits en la mateixa època, moment i situació en què vaig fer també la cançó.

On podem trobar el teu llibre de poemes “Camí privat”?
Està autoeditat, es pot trobar a través de la meva pàgina web www.ivettenadal.com o en algunes llibreries com les de Tàrrega o de Girona.


M’ha impressionat la gran honestedat del teu treball. Em pots dir alguna cosa del què significa per tu aquesta radical autenticitat?

Això que em dius a banda de ser una floreta, et diré que no sempre és fàcil de representar. De vegades és bo i d’altres és dolent perquè explicar la teva veritat, quan expliques coses teves és més difícil. Si tens un dia bo cantar coses tristes és difícil i al revés, quan alguna cosa t’afecta molt després cantar-la també és obrir més la ferida. Però jo només sé fer alguna cosa autobiogràfica totalment i exposo el que he viscut.


Perdona el tòpic però què et sents més: poeta o cantant?

Són títols molt elevats, en aquesta casa hi han hagut molts poetes de veritat i jo no me’n sento. Faig una mica de poesia i una mica de cançó però no sóc ni una cosa ni l’altra.


Sempre s’agraeix aquesta humilitat. Tornant a la teva poesia, quan recitaves i l’ús del llenguatge que feies m’ha recordat molt a Enric Casasses, pot ser?

És el meu mestre i un amic, i amb qui he compartit coses literàries i de vida. No em sap gens de greu que em diguin que m’hi puc assemblar. És com un mirall i és un poeta que ha obert moltes portes a poetes actuals. I és cert, hi ha una gran influència sobretot amb la rima i la manera d’entonar, segurament.
Temàticament som diferents però sí que hi ha la mateixa intenció a l’hora de dir. No imito però sí que em sento dins de la seva escola i del camí que ell va obrir. Això de recitar amb un ritme, amb una intenció i ser gairebé un cantant de rock però de poesia.


Explica’m què llegeixes i què t’interessa perquè és interessant trobar-se persones tan joves, de només 23 anys, amb aquest bagatge cultural...

M’agrada en la realitat trobar-hi una vessant literària, i he begut molt de poetes catalans com l’Enric Casasses o l’Anna Vilar, també de Josep Pedrals que és un poeta molt jove. M’he mogut sempre en cercles de poesia que et dóna una manera de dir les coses diferents, però m’ha influenciat la manera de dir-ho i entonar-ho però el contingut és molt personal. Això meu parteix de l’experiència i en la poesia i els autors hi he trobat una manera de dir.

M’ha impressionat que en aquests ritmes fàcils, melòdics, rock i pop, hi poguessis encabir tanta transcendència. Com t’ho fas?


Sí, sovint quan dius que fas pop vol dir que fas lletres super-simples i recurrents. Però tot i que em sap greu de vegades les etiquetes són importants i volen dir coses. I aquest tipus de música porta a una alegria trista.

Em parles molt de la tristesa, de fer de la tristesa alguna cosa alegra...

Sí, m’agrada treure color i força de la tristesa. Com la cançó l’Aristòcrata que parla d’una mort però que no et fa plorar. Lluito per treballar sobre la tristesa.

La tristesa com a font de saviesa, d’aprenentatge, de coratge?

Exactament de font d’energia, amb ironia. Cada vegada m’interessa més una tristesa irònica.

Creus que la tristesa és constitutiva o una visió privilegiada de la realitat?

Hi ha una part que m’ha tocat genèticament, i també tinc una certa actitud. I fer coses creatives, poètiques i personals també fa que hi vagis entrant més. Per això ara estic treballant precisament en això, en donar la volta a les tristeses i fer-les interessants de viure i d’explicar.

Què tal aquesta nit amb un format tan íntim? Què tal t’ho has passat tocant a Sabadell?

Un plaer, el lloc m’ha impressionat perquè és molt bonic, molt reduït, i també he sentit que tot el que faria es veuria molt més... com em cauen els papers, com canto, com respiro... però jo sóc imperfecte, no em vull controlar i el dia que ho faci també perdré moltes coses. S’ha d’intentar perfeccionar el desordre però sabent que és imperfecte sempre i això és part de la seva autenticitat.

TEMPS NOUS PER NOVES IVETTS




Un cop submergits en la veritat de què tenim crisi per temps, en podem treure alguna cosa bona d’aquesta immersió sense termini? D’entrada podem convocar tot allò que tingui un preu assequible però un valor incalculable. Temps per estimar, llegir i pensar... però no crec que sigui això el que tingui previst per a nosaltres el capitalisme de l’axioma – tan absurd com impossible – del creixement continu.

La crisi també ha arribat a tots els pressupostos. Tornem a convocar els embarbussaments de sempre que són altres formes de dir-nos que hem de treure el fetge per la boca. Fer més amb menys, usar la imaginació i anar de bòlit amb menys recursos. Potser en comptes de produir més amb menys, hauríem de fer menys però aprofitar tot el que fem i tot el que tenim perquè potser portem molts anys perduts en el cor de l’abundància.

I en la cultura? Parteixo del pressupòsit que hi poden haver ombres que ens deixin veure-hi millor, lluny dels daurats que ens enceguin. Hem viscut programacions amb noms arxiconeguts que ens han deixat aquella sensació d’enfarfegament i llums vacus de colors. Avui tenim la possibilitat de trobar artistes i propostes del tot dignes i engrescadores sota l’aixopluc de la modèstia. La troballa és més fàcil si compta amb la sensibilitat poètica i musical del Robert Farré que ja ens assenyala el camí.

Estic parlant de la primera proposta del cicle Elles de 30 Nits. Ivette Nadal. Té 23 anys i té tota la modernitat de la seva edat, està amarada de ritmes pop i de guitarres elèctriques i del so més actual. D’entrada podem associar pop a superficialitat, però vet aquí la gràcia: a banda de la dignitat de la proposta, del valor de despullar-se, Ivette escriu poesia i abans de cada cançó recita un dels seus poemes. No cau en tòpics, i es nota en cada vers que llegeix i està permeable a molts poetes catalans actuals. Algú que ha llegit Homer, Kafka i Enric Casasses i després canta i escriu és un clam per a l’esperança.

Avui que un 20% dels joves deixen els estudis, que ens esparverem perquè no hi ha comprensió lectora (ni en fulls ni en pantalles) i que ens tornem analfabets funcionals, que la universitats s’assemblen cada cop més a una empresa de donar títols amb crèdits cada cop més cars, avui que el descrèdit de les humanitats és total, avui que la ignorància pot ser motiu d’orgull i que tot és qüestió d’opinió. Avui que una jove de 23 anys ens llegeixi els seus poemes i que no siguin els d’una adolescent mirant-se el melic, ens sembla a tots motius per l’esperança i que el talent i que alguns triomfs com el valor de les humanitats, les arts, les lletres perviuran perquè sempre hi haurà gent nova que no es deixarà enganyar i no renunciarà al millor llegat que els pot deixar els grans. Sempre hi hauran uns feliços pocs que sabran destriar el gra de la palla.


Article publicat a l'A Sabadell al juliol del 2011

Finalitza un cicle irrepetible




El cicle Espriu es clou amb la tercera representació de Versos enllà del Camí amb Jordi Boixaderas i Rosa Renom a la cafeteria Àgora. Es tracta d’un espectacle que nua dansa, música i veu. Jordi Boixaderas i Rosa Renom pugen a dalt de l’escenari per combinar la paraula recitada amb les intervencions musicals de Joan Morera al violí i Maria Morera a la viola i la dansa d’Elisabeth Ollé, Núria Planell i Núria Rocamora de l’escola Bots.

Irrepetible i no és un mot a la babalà sinó que defineix exactament les principals característiques d’un cicle que ha finalitzat aquesta setmana amb l’èxit d’haver hagut de representar 3 vegades l’espectacle de clausura.

En primer lloc, per l’organització, amb un lloc ben destacat per a Francesc Ventura que, fruit de la seva passió per Espriu, ha organitzat unes sessions plenes de complicitat amb grans noms de la cultura. El segon motiu ja està dit: el nivell dels protagonistes, un cicle local d’un nivell espectacular.

En tercer lloc pels testimonis directes, vivencials, d’experiència compartida. Aquest és un cicle que ha abordat Espriu des de moltes vessants: el passat, l’estudi i els testimonis i la vigència. Incloent, també, les diferents facetes d’aquest escriptor que fa 25 anys ens va deixar i sembla haver caigut, injustament, en l’oblit.

Amb aquest cicle ha inclòs sessions al voltant del seu teatre, conferències sobre la seva obra, evocacions de visions íntimes, de testimonis directes de la forma de ser, pensar i treballar d’Espriu que ens han arribat a través de l’actriu Carme Sansa, poeta Feliu Formosa i Santos Hernández (traductor d’Espriu i actor). Una proposta que no serà reeditable d’aquí uns anys, una oportunitat que no tindrà una vigència perpètua, d’aquí unes dècades ja no hi haurà ningú que pugui dir: “jo vaig conèixer l’Espriu”.

Vam veure també a l’actriu Fina Rius enfrontar-se sola amb les paraules nues de l’autor, i hem conegut millor la importància de la seva obra amb la conferència de la Dra. Rosa M. Delor.

La darrera proposta, dirigida per Francesc Ventura estava programada inicialment per una sola sessió a la Biblioteca Vapor Badia, però ha culminat amb èxit total – ple absolut - dues representacions més a la cafeteria Àgora.

Aquesta darrera proposta ens parla de vigència d’Espriu i de la confluència d’arts en la seva obra. Un espectacle curt i intens, que acosta l’espectador a les dues grans fites d’Espriu: la màxima esplendor de la llengua juntament a la màxima esplendor de les idees.

Espriu tenia l’eina de la llengua absolutament afinada i afilada per dir mots plens d’ànima. Ni el virtuosisme lingüístic buit ni el xiscle ple de ràbia però sense paraules que el dotin de sentit. L’estilet, l’apuntar amb el mot exacte allò que precisament es vol dir.

I per què parlo d’Espriu i no de l’espectacle? Perquè Espriu és un forat negre que s’ho menja tot, o més generosament, un centre de gravetat poderossíssim. Graviten amb bon ofici, declamació impecable i coneixement escènic grans com Boixaderas i Renom. També hi circulen per eixamplar l’espai i que hi corri l’aire la dansa i la música, però caldrà de nou tallar en sec la respiració a cada paraula seva.

Un exemple (agafeu aire):
Els llibres
m’obrien una inútil saviesa
sense amor, i jo somreia,
cruel príncep, a la festa de la nit.
Escolta, compta ara els passos
d’un orb, el batec feble
del cor que m’he guanyat dintre la fosca.
Esperem que hi hagi moltes altres ocasions per convocar les seves paraules, qui el llegeixi encarnarà el sortilegi d’Espriu i “li serà lícit de sentir-se culte i, a estones, qui sap si felicíssim”.

Article publicat a l'A Sabadell www.sabadell.cat la segona setmana de març de 2011

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.