L’autenticitat es diu Ivett Nadal




Arriba, es treu les botes i es queda amb els peus nus sobre l’escenari. Porta un munt de papers, de poemes seus, els escampa, li cauen. Toca sempre la cançó amb la que s’ensopega: el primer full que recull del terra. Peus nus, desori de paperam. Aquesta és la marca de la casa, l’estil sense trames d’aquesta cantant i poeta.
Recita amb ímpetu, com deia Lorca, amb la vehemència de defensar els seus poemes. I diu coses com aquesta:
Voldria ser
l’escuma blanca 
de la teva cervesa,
perquè no embriaga 
i fa lluir l’estrella.
Voldria ser,
L’avís de conversa,
Perquè no promet,
Ni dictamina sentència.
Voldria ser,
La creu vermella,
Per dar-te preferència,
Davant de qualsevol emergència.
(I no saps com em dol 
Pintar-me els ulls,
I no aconseguir,
La mirada de la Gioconda,
Però que carai!
Si la Gioconda
No es pintava!)


Sí, no hi ha tòpics, ni paraules mil vegades repetides, ni aquella manera de cantar a l’amor amb l’originalitat de les pedres. I s’agraeix perquè la seva joventut ens ho faria disculpar. Però no cal, perquè té molt clar qui és, i canta i escriu amb veu pròpia tot i que embolcallada de molta poesia catalana que se li ha anat infiltrant sense deixar de ser mai ella mateixa.

I després canta amb aquells ritmes melodico-pop-rock que fa que tot resulti com fàcil i a la vegada sincer, però les lletres segueixen ferint i fent-te pensar. Perquè parla de presons, de perdó, de la vida, l’amor més enllà de l’amor quan es té l’alliberament d’estimar o de què importa res si pots jugar. I versiona poemes de Brossa i cita Homer. I de cop te n’adones que tot sembla sabut però que aquesta vegada és diferent, que a primer cop d’ull pot semblar una proposta més, d’aquelles repetides i que no punxen ni et treuen sang ni provoquen guspires als circuits del pensament... però no és així. Ivett et fa entrar a cop de cançó, perquè no et deixa respirar perquè va sense pauses d’una banda a l’altra recitant i cantant... i sents que alguna cosa t’ha sacsejat i se’n diu autenticitat, una paraula molt repetida que amb ella apareix com acabada d’estrenar.

El concert va consistir en un viatge per la major part dels temes que dels seus dos treballs: Guerres dolcíssimes i a l’Esquena d’un elefant acompanyada d’una banda que sona molt bé amb baix i guitarra elèctrica i bateria.

Sí, clar, és molt jove, pot tenir una posada en escena més treballada i li queden coses musicals per polir, per treballar i millorar... però l’essència de posseir allò tan necessari: tenir alguna cosa a dir i saber com fer-ho, ja ho té, la resta només són millores tècniques i musicals. El més difícil ho té: el talent i el coratge de ser ella mateixa.

Entrevista a Ivette Nadal


Un ídol
primitiu em dóna

el que una catedral
ja no em pot donar
Joan Brossa



Ivette Nadal va néixer a Granollers l’any 1988. A Vic ha après a tocar la guitarra i a tenir-hi una relació intensa, a Vic també va estudiar a l’Escola d’Art, a la Universitat de Barcelona hi va estudiar Història de l’art. Al 2007 va enregistrar el seu primer disc, “Guerres dolcíssimes”. Al 2009 va ser el torn per al seu segon treball “A l’esquena d’un elefant”.

Just després del seu concert, de màxima proximitat al pati de la Casa Taulé, encetant el Cicle Elles, entrevistem Ivette Nadal des de les impressions del què acabem de viure.


En primer lloc m’agradaria fer referència que abans de cada cançó recites un poema. Són teus? D’on sorgeixen?


Si, són meus, i són poemes que estan fets al mateix temps que les cançons i els vaig intercalant per tal de presentar-los. I, en lloc de fer una explicació de cada cançó dic un poema. M’agrada utilitzar el poema per dir el què també m’ha inspirat per fer la cançó. Són poemes escrits en la mateixa època, moment i situació en què vaig fer també la cançó.

On podem trobar el teu llibre de poemes “Camí privat”?
Està autoeditat, es pot trobar a través de la meva pàgina web www.ivettenadal.com o en algunes llibreries com les de Tàrrega o de Girona.


M’ha impressionat la gran honestedat del teu treball. Em pots dir alguna cosa del què significa per tu aquesta radical autenticitat?

Això que em dius a banda de ser una floreta, et diré que no sempre és fàcil de representar. De vegades és bo i d’altres és dolent perquè explicar la teva veritat, quan expliques coses teves és més difícil. Si tens un dia bo cantar coses tristes és difícil i al revés, quan alguna cosa t’afecta molt després cantar-la també és obrir més la ferida. Però jo només sé fer alguna cosa autobiogràfica totalment i exposo el que he viscut.


Perdona el tòpic però què et sents més: poeta o cantant?

Són títols molt elevats, en aquesta casa hi han hagut molts poetes de veritat i jo no me’n sento. Faig una mica de poesia i una mica de cançó però no sóc ni una cosa ni l’altra.


Sempre s’agraeix aquesta humilitat. Tornant a la teva poesia, quan recitaves i l’ús del llenguatge que feies m’ha recordat molt a Enric Casasses, pot ser?

És el meu mestre i un amic, i amb qui he compartit coses literàries i de vida. No em sap gens de greu que em diguin que m’hi puc assemblar. És com un mirall i és un poeta que ha obert moltes portes a poetes actuals. I és cert, hi ha una gran influència sobretot amb la rima i la manera d’entonar, segurament.
Temàticament som diferents però sí que hi ha la mateixa intenció a l’hora de dir. No imito però sí que em sento dins de la seva escola i del camí que ell va obrir. Això de recitar amb un ritme, amb una intenció i ser gairebé un cantant de rock però de poesia.


Explica’m què llegeixes i què t’interessa perquè és interessant trobar-se persones tan joves, de només 23 anys, amb aquest bagatge cultural...

M’agrada en la realitat trobar-hi una vessant literària, i he begut molt de poetes catalans com l’Enric Casasses o l’Anna Vilar, també de Josep Pedrals que és un poeta molt jove. M’he mogut sempre en cercles de poesia que et dóna una manera de dir les coses diferents, però m’ha influenciat la manera de dir-ho i entonar-ho però el contingut és molt personal. Això meu parteix de l’experiència i en la poesia i els autors hi he trobat una manera de dir.

M’ha impressionat que en aquests ritmes fàcils, melòdics, rock i pop, hi poguessis encabir tanta transcendència. Com t’ho fas?


Sí, sovint quan dius que fas pop vol dir que fas lletres super-simples i recurrents. Però tot i que em sap greu de vegades les etiquetes són importants i volen dir coses. I aquest tipus de música porta a una alegria trista.

Em parles molt de la tristesa, de fer de la tristesa alguna cosa alegra...

Sí, m’agrada treure color i força de la tristesa. Com la cançó l’Aristòcrata que parla d’una mort però que no et fa plorar. Lluito per treballar sobre la tristesa.

La tristesa com a font de saviesa, d’aprenentatge, de coratge?

Exactament de font d’energia, amb ironia. Cada vegada m’interessa més una tristesa irònica.

Creus que la tristesa és constitutiva o una visió privilegiada de la realitat?

Hi ha una part que m’ha tocat genèticament, i també tinc una certa actitud. I fer coses creatives, poètiques i personals també fa que hi vagis entrant més. Per això ara estic treballant precisament en això, en donar la volta a les tristeses i fer-les interessants de viure i d’explicar.

Què tal aquesta nit amb un format tan íntim? Què tal t’ho has passat tocant a Sabadell?

Un plaer, el lloc m’ha impressionat perquè és molt bonic, molt reduït, i també he sentit que tot el que faria es veuria molt més... com em cauen els papers, com canto, com respiro... però jo sóc imperfecte, no em vull controlar i el dia que ho faci també perdré moltes coses. S’ha d’intentar perfeccionar el desordre però sabent que és imperfecte sempre i això és part de la seva autenticitat.

TEMPS NOUS PER NOVES IVETTS




Un cop submergits en la veritat de què tenim crisi per temps, en podem treure alguna cosa bona d’aquesta immersió sense termini? D’entrada podem convocar tot allò que tingui un preu assequible però un valor incalculable. Temps per estimar, llegir i pensar... però no crec que sigui això el que tingui previst per a nosaltres el capitalisme de l’axioma – tan absurd com impossible – del creixement continu.

La crisi també ha arribat a tots els pressupostos. Tornem a convocar els embarbussaments de sempre que són altres formes de dir-nos que hem de treure el fetge per la boca. Fer més amb menys, usar la imaginació i anar de bòlit amb menys recursos. Potser en comptes de produir més amb menys, hauríem de fer menys però aprofitar tot el que fem i tot el que tenim perquè potser portem molts anys perduts en el cor de l’abundància.

I en la cultura? Parteixo del pressupòsit que hi poden haver ombres que ens deixin veure-hi millor, lluny dels daurats que ens enceguin. Hem viscut programacions amb noms arxiconeguts que ens han deixat aquella sensació d’enfarfegament i llums vacus de colors. Avui tenim la possibilitat de trobar artistes i propostes del tot dignes i engrescadores sota l’aixopluc de la modèstia. La troballa és més fàcil si compta amb la sensibilitat poètica i musical del Robert Farré que ja ens assenyala el camí.

Estic parlant de la primera proposta del cicle Elles de 30 Nits. Ivette Nadal. Té 23 anys i té tota la modernitat de la seva edat, està amarada de ritmes pop i de guitarres elèctriques i del so més actual. D’entrada podem associar pop a superficialitat, però vet aquí la gràcia: a banda de la dignitat de la proposta, del valor de despullar-se, Ivette escriu poesia i abans de cada cançó recita un dels seus poemes. No cau en tòpics, i es nota en cada vers que llegeix i està permeable a molts poetes catalans actuals. Algú que ha llegit Homer, Kafka i Enric Casasses i després canta i escriu és un clam per a l’esperança.

Avui que un 20% dels joves deixen els estudis, que ens esparverem perquè no hi ha comprensió lectora (ni en fulls ni en pantalles) i que ens tornem analfabets funcionals, que la universitats s’assemblen cada cop més a una empresa de donar títols amb crèdits cada cop més cars, avui que el descrèdit de les humanitats és total, avui que la ignorància pot ser motiu d’orgull i que tot és qüestió d’opinió. Avui que una jove de 23 anys ens llegeixi els seus poemes i que no siguin els d’una adolescent mirant-se el melic, ens sembla a tots motius per l’esperança i que el talent i que alguns triomfs com el valor de les humanitats, les arts, les lletres perviuran perquè sempre hi haurà gent nova que no es deixarà enganyar i no renunciarà al millor llegat que els pot deixar els grans. Sempre hi hauran uns feliços pocs que sabran destriar el gra de la palla.


Article publicat a l'A Sabadell al juliol del 2011

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.