L’autenticitat es diu Ivett Nadal

Arriba, es treu les botes i es queda amb els peus nus sobre l’escenari. Porta un munt de papers, de poemes seus, els escampa, li cauen. Toca sempre la cançó amb la que s’ensopega: el primer full que recull del terra. Peus nus, desori de paperam. Aquesta és la marca de la casa, l’estil sense trames d’aquesta cantant i poeta.
Recita amb ímpetu, com deia Lorca, amb la vehemència de defensar els seus poemes. I diu coses com aquesta:
Voldria ser
l’escuma blanca 
de la teva cervesa,
perquè no embriaga 
i fa lluir l’estrella.
Voldria ser,
L’avís de conversa,
Perquè no promet,
Ni dictamina sentència.
Voldria ser,
La creu vermella,
Per dar-te preferència,
Davant de qualsevol emergència.
(I no saps com em dol 
Pintar-me els ulls,
I no aconseguir,
La mirada de la Gioconda,
Però que carai!
Si la Gioconda
No es pintava!)


Sí, no hi ha tòpics, ni paraules mil vegades repetides, ni aquella manera de cantar a l’amor amb l’originalitat de les pedres. I s’agraeix perquè la seva joventut ens ho faria disculpar. Però no cal, perquè té molt clar qui és, i canta i escriu amb veu pròpia tot i que embolcallada de molta poesia catalana que se li ha anat infiltrant sense deixar de ser mai ella mateixa.

I després canta amb aquells ritmes melodico-pop-rock que fa que tot resulti com fàcil i a la vegada sincer, però les lletres segueixen ferint i fent-te pensar. Perquè parla de presons, de perdó, de la vida, l’amor més enllà de l’amor quan es té l’alliberament d’estimar o de què importa res si pots jugar. I versiona poemes de Brossa i cita Homer. I de cop te n’adones que tot sembla sabut però que aquesta vegada és diferent, que a primer cop d’ull pot semblar una proposta més, d’aquelles repetides i que no punxen ni et treuen sang ni provoquen guspires als circuits del pensament... però no és així. Ivett et fa entrar a cop de cançó, perquè no et deixa respirar perquè va sense pauses d’una banda a l’altra recitant i cantant... i sents que alguna cosa t’ha sacsejat i se’n diu autenticitat, una paraula molt repetida que amb ella apareix com acabada d’estrenar.

El concert va consistir en un viatge per la major part dels temes que dels seus dos treballs: Guerres dolcíssimes i a l’Esquena d’un elefant acompanyada d’una banda que sona molt bé amb baix i guitarra elèctrica i bateria.

Sí, clar, és molt jove, pot tenir una posada en escena més treballada i li queden coses musicals per polir, per treballar i millorar... però l’essència de posseir allò tan necessari: tenir alguna cosa a dir i saber com fer-ho, ja ho té, la resta només són millores tècniques i musicals. El més difícil ho té: el talent i el coratge de ser ella mateixa.