TEMPS NOUS PER NOVES IVETTS

Un cop submergits en la veritat de què tenim crisi per temps, en podem treure alguna cosa bona d’aquesta immersió sense termini? D’entrada podem convocar tot allò que tingui un preu assequible però un valor incalculable. Temps per estimar, llegir i pensar... però no crec que sigui això el que tingui previst per a nosaltres el capitalisme de l’axioma – tan absurd com impossible – del creixement continu.

La crisi també ha arribat a tots els pressupostos. Tornem a convocar els embarbussaments de sempre que són altres formes de dir-nos que hem de treure el fetge per la boca. Fer més amb menys, usar la imaginació i anar de bòlit amb menys recursos. Potser en comptes de produir més amb menys, hauríem de fer menys però aprofitar tot el que fem i tot el que tenim perquè potser portem molts anys perduts en el cor de l’abundància.

I en la cultura? Parteixo del pressupòsit que hi poden haver ombres que ens deixin veure-hi millor, lluny dels daurats que ens enceguin. Hem viscut programacions amb noms arxiconeguts que ens han deixat aquella sensació d’enfarfegament i llums vacus de colors. Avui tenim la possibilitat de trobar artistes i propostes del tot dignes i engrescadores sota l’aixopluc de la modèstia. La troballa és més fàcil si compta amb la sensibilitat poètica i musical del Robert Farré que ja ens assenyala el camí.

Estic parlant de la primera proposta del cicle Elles de 30 Nits. Ivette Nadal. Té 23 anys i té tota la modernitat de la seva edat, està amarada de ritmes pop i de guitarres elèctriques i del so més actual. D’entrada podem associar pop a superficialitat, però vet aquí la gràcia: a banda de la dignitat de la proposta, del valor de despullar-se, Ivette escriu poesia i abans de cada cançó recita un dels seus poemes. No cau en tòpics, i es nota en cada vers que llegeix i està permeable a molts poetes catalans actuals. Algú que ha llegit Homer, Kafka i Enric Casasses i després canta i escriu és un clam per a l’esperança.

Avui que un 20% dels joves deixen els estudis, que ens esparverem perquè no hi ha comprensió lectora (ni en fulls ni en pantalles) i que ens tornem analfabets funcionals, que la universitats s’assemblen cada cop més a una empresa de donar títols amb crèdits cada cop més cars, avui que el descrèdit de les humanitats és total, avui que la ignorància pot ser motiu d’orgull i que tot és qüestió d’opinió. Avui que una jove de 23 anys ens llegeixi els seus poemes i que no siguin els d’una adolescent mirant-se el melic, ens sembla a tots motius per l’esperança i que el talent i que alguns triomfs com el valor de les humanitats, les arts, les lletres perviuran perquè sempre hi haurà gent nova que no es deixarà enganyar i no renunciarà al millor llegat que els pot deixar els grans. Sempre hi hauran uns feliços pocs que sabran destriar el gra de la palla.


Article publicat a l'A Sabadell al juliol del 2011