RONALDO O SÒCRATES




Cristiano Ronaldo diu que se sent envejat perquè és “jove, guapo i ric”. Deixant de banda que això de sentir-se envejat és el corriol que sovint agafa l’autocrítica per no exercir com a tal, val a dir que sobretot és admirat. Admirat perquè és una realitat contrastada que avui els nostres nens i joves tenen com a màxims ídols socials els futbolistes i, les noies, les cantants. Ser famós, ric, jove, guapo xutar la pilota i moure el melic a ritme de waca waca és el màxim ideal que la nostra societat ofereix als seus joves.
Però vull pensar que això no sempre va ser així, que en les antigues olimpíades gregues els atletes, tot i que eren coneguts i reconeguts i se’ls posava el llorer al cap i eren celebrats com Leònides de Rodes, un cop que s’acabaven les proves físiques, els joves restaven fascinats, durant tot l’any i sempre, per un altre personatge: Sócrates. Sócrates era vell, lleig com una mala cosa i més pobre que una rata. I, malgrat tot, despertava l’admiració dels joves d’Atenes. Per què? Perquè els ajudava a pensar, a ser millors. Exercitava un art molt especial: la maièutica, que volia dir treure de l'altre el que ja té, fer de comadrona. A base de preguntes, d’analitzar, de tornar a preguntar els joves arribaven a les veritats que ja portaven dins seu i que amb l’habilitat necessària descobririen. Exactament la tasca que fa un bon mestre i, de fet, la maièutica és la forma més bonica d’amor que conec perquè significa treure de l’altre el millor que té.
Però aquest moment que em vull imaginar tan feliç – fins i tot no volent recordar que les noies estaven a casa, cosint i sense poder parlar gaire amb ningú – va durar poc. Sócrates va ser condemnat a mort per la seva ciutat, per Atenes. Va ser condemnat per impietat i per pervertir els joves. Però eren acusacions que no tenien cap sentit: feia nosa als governants i potser preferien joves més passius, un poble inculte i acrític sempre ha estat molt més fàcil de governar.
I després de la mort de Sòcrates em vull imaginar als joves plorant, orfes de pensaments, d’idees, de reflexions , sense l’aventura d’aprendre, dels desafiaments que comporta no pas el saltar més alt o més lluny, sinó de ser més ètic o de superar un prejudici. Els joves, orfes d’un líder es van preguntar: i ara a qui podrem seguir i admirar?
I un Cristiano Ronaldo del moment els va dir: veniu a mi. Em podreu envejar o admirar per ser guapo, ric i jove. També tindré un entrenador que ficarà el dit a l’ull d’algú perquè pugueu invertir en aquesta anècdota totes les hores del món. De trivialitats com aquestes en farem fets nacionals: veureu les imatges mil vegades repetides, després llegireu articles d’opinió, farem programes còmics reproduint aquest petit fet, podreu invertir dies i dies en això si us hi aveniu. Al final, us garantim que deixareu d’enyorar totes aquestes qüestions socràtiques de “què és el bé?”, “com puc ser millor?”. Aprofundir en què és l’amor o el coneixement arribarà un moment que us resultarà molt i molt feixuc, ben poc interessant. Us prometo apartar-vos de la passió de saber, que ara us causa un dolor tan gran per no tenir el vostre mestre.
I van passar els anys, i els models sempre eren els mateixos, variacions del futbolista i la cantant, com ara els toreros i les folklòriques d’abans de la democràcia. I la promesa del Ronaldo de l’antiga Grècia es va complir: i avui cap jove es podria mai creure que hi va haver un temps que els vells savis eren més admirats que els joves futbolistes .

Article publicat al Diari de Sabadell, octubre 2011

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.