Escriure en "tiempos revueltos"

- Crec que una persona que escriu s’ha de dedicar a escriure i què el de menys li ha de preocupar és el format. Una bona història ho és amb el format que sigui (digital o en paper).


- És evident també que el sector editorial té una doble crisi: es publica menys i està en plena revolució interna.

- Crec que vivim en una època de descrèdit cultural important. L’accés a la cultura, a internet a multiplicat les possibilitats però ens manca un concepte clau: JERARQUIA. No és el mateix “1000 libros gratis” que baixar-te, al seu preu, una obra de l’editorial Taurus pensamiento al Kindley.

-  No és el mateix que t’editin un llibre que t’autoeditis un llibre

-  No és el mateix citar a Google que citar a Emilio Lledó


- Les editorials i l’agent literari són importants perquè garanteixen una qualitat que no assoliries tu sola amb l’autoedició.

- Personalment no crec en la mística de l’escriptura, en les declaracions grandiloqüents de “per mi escriure és com respirar”, “no sabria fer una altra cosa”. M’agrada molt el que va dir la Mercè Rodoreda quan li van preguntar perquè no havia escrit durant la postguerra i ella va dir “amb tot el que passava i les necessitats de sobreviure em resultava una absoluta trivialitat”. Crec que escriure és una bona manera d’estar viva, de viure. Com també ho pot ser llegir, escoltar bona música, estar amb gent a qui estimes, jugar amb el teu gos o mirar el mar.

- Crec que escriure no vol dir, necessàriament, publicar. Hi ha coses que he necessitat escriure i que no he donat mai per publicar que tornaria a escriure. Són coses que he escrit per ordenar caos personals, com actes d’alquímia personal. Però no sempre els resultats eren prou bons per oferir-los a la gent. Escriure significa descobrir alguna cosa important que vols compartir amb els altres.

- A mi m’agrada ser publicada. Crec que és perquè és l’única manera de mesurar-te amb el món. És molt difícil saber qui ets, què fas, on has arribat si no t’ho diuen els altres. En fa por el paper de la reina de blancaneus que es mira cada dia al mirall i pregunta “qui escriui més bé?” i el mirall no contesta i ella, fent de reina ventrícula diu “tuuuu”. Per tant he d’intentar escriure coses que m’agradin, que m’interessin i a la vegada que tinguin la suficient qualitat i siguin prou comercials per poder ser publicades.

- Què vol dir que m’interessin? Que diguin alguna cosa sobre la vida, el món, l’ésser humà, que resolguin alguna mena de misteri. Escriure és apropar-me a alguna veritat a la qual no arribaria sense l’acte d’escriure. Crec que això es pot fer sempre, no depèn del gènere, ni de la temàtica. Ho sé per experiència.

- La qualitat té a veure amb l’ús de la llengua, la forma, el ritme. Que sembli fàcil, que no es noti tensió però que hi hagi tensió i voluntat per fer-ho bé. Té veure amb el mitjà, amb la llengua. Crec que això és el que marca la diferència entre un escriptor i un narrador. Al llegir “Camí de Sirga de Jesús Moncada” es nota clarament què vull dir. No importa què expliqui el Jesús Moncada, notes immediatament que allò és literatura en majúscules. Pot avui, una obra com aquesta funcionar? crec que sí, el que no sé és quants Jesús Moncada tenim avui que puguin fer llibres així. I si es publiquessin obres com aquestes quins lectors tindrem capaços de llegir-les.

- Crec que el meu paper és unir això: interès, qualitat i comercialitat (com a mínim per a ser publicada) i per fer alguna cosa digne. No m’interessa anar d’escriptora maleïda, ni de persona que no l’entén ningú, crec que hi ha molta gent que no té la qualitat suficient i s’entesta en escriure. Hi ha moltes vanitats i molta necessitat de reconeixement.

- Per mi és important la relació amb l’agent precisament perquè escriure té una doble vessant “la generositat” de la qual parlava abans i també “la capacitat d’exhibició, d’autoestima prou alta per pensar que el que dius és prou interessant per ser publicat”. Per mi una agent bona és bàsic, perquè em diu qui sóc. Em dóna el punt d’humilitat, sobretot de realisme, per saber qui sóc, què puc oferir, què no puc fer, què no puc donar. Em sento molt afortunada de tenir a la Maru de Montserrat d’International Editors que és el mirall que una activitat tan solitària necessita. Un mirall real, no el de la Blancaneus i sus 7 novelas no publicadas.

- Sempre tinc molt present la consigna de Foix “els llibres m’obrien a una inútil saviesa sense amor i jo somreia, cruel príncep a la festa de la nit”. Aquesta foscor de la inútil saviesa no pot ser sàvia. Per tant, si em permeteu l’exemple, potser bèstia, em passa com aquelles mares que volen tenir un fill... que si el puc tenir molt bé però que sinó no protagonitzaré Yerma de Lorca ni prendré antidepressius ni em fecundaré in vitro cada 4 mesos ni això passarà per sobre de tot. Ni tindré una relació de parella desastrosa per tal de tenir un fill. Em fa por l’obsessió insana de la creativitat. Us dic coses molt personals perquè crec que és d’això del què puc parlar. La meva tasca comença i acaba amb un document que envio a una senyora estupenda i ella decideix què s’ha de canviar, què es pot millorar, què s’ha de reduir i si sortirà en e-book o en format d’enciclopèdia catalana. Ella és qui decideix, qui pot entrar en el format i el contingut de la meva obra perquè per mi ella és l’autoritat. Jo estic en un cau, ella veu el món. La seva mirada és la perspectiva entre el que interessa i el respecte a la meva obra. Per això és agent (que comercia, que negocia) i literària (que sap i molt de lletres i pot valorar com ningú la qualitat del què faig i en què podem cedir i en què no, o en què ha de convèncer i en què ha de trampejar).

Per això us llegiré a continuació el mail que m’ha fet amb les preguntes de la taula rodona ja que crec que la seva opinió és la més autoritzada. Així doncs aquí va el que m’ha escrit Maru de Montserrat d’International Editors:


“És massa aviat per aventurar-se a afirmar que el llibre imprés desapareixerà. El que sí és cert és que el llibre digital (e-book) cada cop representa un % més elevat de la facturació d'editors estrangers (especialmente als EEUU, on preveuen que a finals d'aquest any les ventes d'e-books siguin el 50% del total.

Aquí encara estem a anys llum d'aquesta proporció (ara com ara no representa ni l'1%), tot i que es preveu que vagi creixent exponencialment.

Penso que el paper no desapareixerà però sí que molts llibres (llibres de referència, bàsicament) deixaran d'imprimir-se o passaran aimprimir-se per "print on demand" (impressió sota demanda). També crec que molts llibres de gran consum (bestsellers) començaran a llegir-se als readers, tablets (Ipad, etc), Iphones o SmartPhones (sembla una bogeria usar un tel. mòbil per llegir...). Per dir-ho d'una altra manera. aquells llibres que llegim com a entreteniment i que no cal conservar, es llegiran a dispositius electrònics.

Però hi ha un altre tipus de literatura que crec que seguirà afavorint la venta en paper. Aquells llibres que s'han de llegir amb calma, que cal deixar reposar, que ens agrada rellegir amb el pas del anys...

Les generacions futures potser estaran tan acostumades que no els xocarà llegir en pantalla però, d'altra banda, penso que també els atraurà el llibre físic (probablement escullin conservar en paper aquells llibres que més els han agradat... De fet, és uan tendència que ja es comença a observar als EEUU o a Alemanya, per exemple).


El problema principal que tenim aquí és que el número de lectors no ha estat mai gaire espectacular (de fet, hia ha enquestes oficials que diuen que prop del 42% de la població admet no llegir ni compar cap libre a l'any).

Potser aquells que són fans de les noves tecnologies s'estiguin apropant a la lectura ara que tenem dispositius especifícs o aplicacions gratuites per fer.-ho. Però aquí topem amb un segon (GRAN) problema: la pirateria. Espanya és el tercer país del món on es consum més pirateria... Hi ha massa gent que pensa que tot el que hi ha a Internet ha de ser gratuït i,lluny de compara-se un e-book oficial, se'l descarreguen de pàgines il·legals. Si bé les editorials lluiten contra la pirateria (no s'està fent res des del Ministerio de Cultura per evitar la pirateria, cosa que si fan altres governs on les xifres no són ni de lluny comparables...), aquest és el principla problema amb el que ens topen actualmente i que, en aquest sentit, no afavoreix el creixement de l'e-book (legal).

Hi ha agències literàries (com nosaltres junt amb 5 agències més) que em creat el nostre segell digital (IBUKU, dins la plataforma Leer-e) per tal que les obres descatalogades dels nostres autors i autores, així com aquells llibres que representem però que no troben editor, puguin estar a la venta com a e-book.

Per ara, és la darrera opció ja que provem de trobar editors però, quan esgotem totes les possibilitats, ens sembla una bona opció per als nostres autors.

Tot i que avui dia una persona es pot autopublicar, val a dir que això no assegura ni la difusió ni la venta d'un llibre... No deixa de ser una opció que emsembla interessant però crec que hauria de ser la darrera opció.

Cal apostar pel sector editorial tradicional però també respondre a la demanda d'un mercat en constant canvi. Cal que la gent valori la feina dels autors, correctors, editors, etc. i no consumeixin pirateria. Elspreus s'estan abaixant (fins i tot hi ha editors que perden diners editant els seus llibres també en format digital, ja que apenes venen 1 o 2 e-books) però és necessari que la societat no valori la pirateria i sí el respecte a la propietat intel·lectual”

Participació en una taula rodona a l'Estruch al voltant de l'escriptura i les noves tecnologies



Els cossos de les dones



L’observatori de les dones en els mitjans de comunicació va portar a Sabadell l’exposició La representació dels cossos de les dones. Un cos al servei de la mirada i el plaer masculí.
Es tracta d’una lectura crítica de com representen els mitjans audiovisuals els cossos femenins. És del tot evident que els cossos de les dones són diversos (n’hi ha de baixes, altes, primes, grasses, joves, velles, amb malalties i problemes... en fi, totes les variables que pot albergar això de formar part de més de la meitat de la humanitat), però aquesta diversitat desapareix en pro d’un estereotip.

Es tracta d’una representació fictícia amb un enorme poder per la nostra identitat. La nostra cultura fa d’un ser excepcional una norma del tot allunyada de la realitat, però que – paradoxalment – ens marca la nostra realitat. És a dir: ens arribem a veure no pas com som sinó com no podem ser, acabem sent anormals tot i no formar part d’una excepció remota i impossible! I, a més, es tracta d’una dona que sempre destaca per ser prima, alta, rossa, provocativa, de pell blanca... com si l’únic mèrit de les dones pogués ser imitar la Loba de la Shakira..
És terrible la pressió femenina d’haver d’imitar aquests estereotips amb la sempiterna joventut i un sol tipus de bellesa. Algunes conseqüències? Una relació directa amb els trastorns alimentaris i l’augment esgarrifós de la cirurgia estètica per evitar una vellesa inevitable. Sabeu quantes dones amb extirpació mamària per un càncer de pit se senten insegures i incompletes físicament i volen ser reconstruïdes abans de què sigui convenient per la seva salut? Realment no és atractiu el cos d’una dona que ha lluitat contra el càncer, afortunadament l’ha pogut vèncer i aquesta cicatriu parla del seu coratge i experiència colpidora?

Les dones viuen una mitjana de 83 anys, als 40 ja són considerades madures (en el sentit sobretot de velles i decadents). Ens bombardegen amb 3 arguments absurds:
1. Que els homes envelleixen millor que les dones (Perdó?)
2. Que una dona als 40 fa una davallada espectacular (Perdó?)
3. Que hi ha dones de 50 anys estupendes, pensi vostè amb la Madonna, la Demi Moore, o la Sharon Stone. Però és que aquestes tres dones són una minoria tan excepcional i amb tants recursos econòmics que no tenen res a veure amb la immensa majoria de les dones!

Hem de començar-nos a trobar atractives, vàlides i interessants a totes les edats i en funció de totes les formes i possibilitats, sinó és així, simplement permetrem que un pòster retocat amb photoshop ens faci sentir frustrades de no poder arribar a ser ni tan sols com no podrà arribar mai a ser la pròpia model perquè al natural no està retocada.

Diuen que els relats ens serveixen per explicar la nostra pròpia història, per a configurar identitats, saber qui som i elaborar formes de resistència. Que una imatge no valgui mai més que mil realitats diàries. I encara que siguin milions d’imatges que mai substitueixin la realitat que podem veure i contrastar cada dia.

Article publicat a l'Avui Sabadell


Barris més perillosos per culpa de la crisi

No sé qui en té la culpa, suposo que una mica tots, però avui, sovint, massa sovint, en comptes de buscar la informació -i la informació sempre té relació amb l’objectivitat, allò rigorós i contrastable- es busca l’escàndol, el titular i la impressió fàcil.


Per exemple, dir que determinat barri és un polvorí, que és un miracle que no hi hagi passat res de gros perquè hi conviuen diferents ètnies i hi ha crisi, és despertar totes les pors atàviques, el gran monstre del prejudici -que és tan irracional com perillós-. Agafar un conflicte aïllat i fer-ne un problema generalitzat pot resultar inquietant, escandalós, una bona tertúlia de cafè, però sovint ens pot allunyar molt de la veritat. I estar informats és precisament acostar-nos-hi.

Busquem dades: hi ha un índex de criminalitat més elevat als barris, a la perifèria de les nostres ciutats? No. És just al contrari. Pel que fa als fets coneguts, és a dir, denunciables, on hi ha més delinqüència sempre és a les zones de més activitat comercial i, per tant, a les zones més cèntriques de les ciutats. De fet és lògic. Hi ha més possibilitats que et robin la bossa a la Rambla de Barcelona que passejant per un carrer gens turístic ni comercial. A partir d’aquí, de la dada, no de l’emoció i l’escàndol fàcil, hem de basar les nostres opinions. Afirmar que un barri avui és més perillós no és que no sigui cert, sinó que directament és mentida. Només cal consultar als Mossos la concentració delictiva a les ciutats.

No hem de tornar a revifar les discriminacions i les pors que van sorgir durant el naixement dels barris als anys 60, que és quan es van crear: a la perifèria, de manera desordenada, sense serveis bàsics, sense enllumenat ni asfaltat, i en comptes de ser districtes dignes eren espais fets a corre-cuita amb famílies que no comptaven ni amb la possibilitat de donar sepultura als seus morts. Precisament aquesta va ser una de les primeres coses que es van fer a molts dels barris de les nostres ciutats: les associacions d’enterraments.

Fa molts anys que es treballa per un equilibri del territori. Gairebé tots els barris de la nostra comarca, avui, tenen centres cívics, biblioteques, parcs, jardins, serveis, tots estan ben comunicats. Afortunadament més de 30 anys de democràcia donen per molta feina ben feta. Avui, la majoria viuen amb dignitat, tranquil·litat i orgull de ser del seu barri. Em sap greu que la crisi serveixi per destrossar-ho tot tan de pressa, sense esperit crític, i tornar a vells clixés que ja havíem superat. Creure’ns que tenim barris perillosos on viuen persones indesitjables és estigmatitzar la nostra societat, i vulnerar principis com els de la igualtat i la cohesió social.

El meu primer pis me’l vaig comprar a Can Puiggener, un barri de Sabadell perifèric i molt bell perquè vivia de cara al riu amb un passeig fluvial magnífic. Hi vaig viure força anys i el més perillós que em va passar va ser sentir música flamenca a la plaça mentre passejava el gos -és a dir, un regal estètic-. Per això crec que no és just que una baralla puntual, fins i tot un tràgic desenllaç, pugui destrossar la dignitat, la història, els avançaments i triomfs dels nostres barris. Ens va costar massa assolir la democràcia per menystenir-ne els valors tan ràpidament per culpa d’una crisi i l’estat de por constant que ens assetja per totes bandes. Ser més pobres no vol dir, ni ha de voler dir mai, ser més vils.


Article publicat al Diari del Vallès el 5 de novembre de 2012



SÍLVIA COMES ACTUA A L’ÀGORA SENSE RESERVES



L’endemà ho va fer a l’Oncolliga a favor dels malalts de càncer

El concert es deia Reserva però Sílvia Comes no es va reservar res per contrarestar els problemes de so que la compositora, cantant i intèrpret va haver de suportar durant gairebé les dues hores d’actuació. Comes va aixecar el concert amb la voluntat i mestratge d’algú que ja fa temps que la toca. El concert va ser un recorregut des del seu primer CD en solitari Faro amb composicions com Tu estufa, mi frío i peces del seu darrer treball ON i acabant amb una recent col·laboració amb Aute. Tot plegat magníficament acompanyada per la percussió de Fani Fortet.

Lectora amatent de poesia, Comes va presentar composicions de poemes de Teresa Pascual i Gloria Fuertes. Tampoc no hi van faltar poetes consagrats com Feliu Formosa i valors interessants i efervescents com el de Sílvia Bel Fransi.

La veu potent, capaç de cantar aguts tan alts que freguen l’estridència i greus tan forts que no s’acaben, fa temps que la coneixíem, cal redescobrir ara la Comes intèrpret, rapsoda impressionant que assaboreix cada síl·laba que recita amb la convicció de professar la seva religió més íntima.

Esperem aviat un espectacle de teatre i música sobre Gloria Fuertes, aquella senyora tan famosa d’Un globo, dos globos... ignorada actualment i que, com a poeta per a adults, cal revisar perquè té una senzillesa genial que sempre toca al centre de la diana. Comes se la creu i se la fa seva, amb aquesta visió del món que pot ser titllada d’ingènua però que té la lucidesa de la bondat intel·ligent més genuïna. I un desig nostre: un espectacle futur, si pot ser, sobre la poeta de Gandia, Teresa Pascual, que un cop llegida esdevé inoblidable.

Montse Barderi

Article publicat al Diari del Vallès a l'octubre 2012


Nit de castanyada a l’Òpera



Tosca s’ha representat a Sabadell i properament ho farà a Sant Cugat, Viladecans i Manresa


Tot i ser el pont de Tots Sants, el Teatre del Faràndula s’ha omplert per veure Tosca. Una de les tres trobades operístiques de la temporada que ofereixen els Amics de l’Òpera de Sabadell i que anirà acompanyat d’altres propostes futures com l’Homenatge a la Sarsuela i les òperes Nabucco i La Traviata, ambdues de Verdi.


Al 1889, Puccini va anar a una representació teatral de La Tosca de Sardou, interpretada per “la Divina” Sarah Bernhardt i el músic va quedar impressionat per les possibilitats operístiques de l’obra. El propi Puccini va dir que “l’ambient de Tosca no és romàntic ni líric, sinó apassionat, penós i obscur. Amb La Bohème volíem aconseguir llàgrimes, aquí volem exacerbar l’esperit de justícia”. Una obscuritat amb un fort component simfònic que capgiren el cor com si fos un mitjó amb Recondita Armonia, Tre Sbirri..que es fusiona amb el Te Deum.

En aquesta òpera Puccini fa una personalíssima assimilació de la música de Wagner i arriba a les més altes quotes d’acció i de concentració. És una òpera que transcorre en molt poc temps i plena d’acció, neix en un segle en què, precisament, irromp el cinema. Coneguda com una obra de verisme, també conté una forta sublimació de l’amor i l’art, amb peces d’una bellesa tal que fan esborronar, i que van ser magníficament interpretades per Saioa Hernández, Javier Agulló i Ismael Pons en els papers principals. És un encert que els Amics de l’Òpera apostin per nous valors que siguin tècnicament tan bons i que ens permetin gaudir d’obres com aquesta. No es fàcil fer el paper de Tosca, cal una soprano dramàtica que sigui beata i primmirada, apassionada, gelosa i generosa, tan llatina i tan heroica, tan commovedora i tan bèstia. Calen unes grans exigències vocals que Saioa Hernández compleix. I el dolent més dolent, Scarpia, necessita una veu de baríton ben fosca i, tal com ha dit Mirna Lacambra: “la seva veu és un tresor, de color envellutat i amb una línia de cant impecable i un gran fraseig”.

Entre tants valors d’aquesta òpera cal també destacar la presència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l’Òpera. I la direcció escènica i escenografia de Carles Ortiz i Jordi Galobart. Un espectacle total.

Publicat al Diari del Vallès el 5 de novembre



Primatòlegs equivocats




Els primatòlegs Roger i Deborah Fouts consideren que els ximpanzés, posseïdors d’una cultura pròpia, haurien de tenir el dret de propietat sobre les seves selves. Ser “posseïdor de cultura pròpia” sempre ha estat un atribut típicament humà i sembla que molts animalistes creuen que humanitzant els animals sentirem més respecte, comprensió i empatia, i actuarem com a veritables germans grans, protectors i conscienciats de les seves necessitats i alleugerarem el seu patiment.

Aquests insignes primatòlegs comparteixen la mateixa tesi que un exitós film de dibuixos animats: Happy Feet. L’argument del qual era que els éssers humans es commovem quan els pingüins ballen com les persones i per fi entenem que no els hem de contaminar el pol nord. Però és mentida: ens podrien cantar com la Carmen Miranda “South American Way” amb el cap ple de fruites i no els salvaríem l’hàbitat.

No, aquest pressupòsit no funciona: l’ésser humà no desenvolupa l’empatia gràcies a afegir característiques humanes a altres éssers vius del món. Ens fan gràcia, però no els salvem de res. Ens fan gràcia i per això fem robots amb formes humanes que ens resulten més propers, o ens inventem races de gossos i gats, com la persa que amb grans ulls i poc nas ens recordi la cara d’un infant.

No desenvolupem cap empatia però, en canvi, sotmetem els animals a ser el que no són. Els primatòlegs que defensen la cultura ximpanzé, han comprovat amb estudis les grans capacitats dels ximpanzés per fer una mica de persones: aprenen la llengua de signes, fan poemes, soliloquis, converses... som absolutament etnocentristes, no ens interessa la seva intel·ligència, sinó si poden desenvolupar una intel·ligència semblant a la nostra. No volem saber com són, sinó si s’acosten a nosaltres: els grans reis del món. Tinc la convicció profunda que acaben fent d’homenets per amor als seus cuidadors i perquè els deixin tranquils d’una vegada, perquè si són intel·ligents de veritat mai entendran perquè els fem fer coses tant estranyes.

Tenim molts exemples de simis que després de continus aprenentatges, confiscats, criats únicament entre humans, d’adults acaben tenint terribles problemes d’identitat (hi ha primats que han patit molt en ser reintroduïts dins la seva espècie després d’haver viscut únicament entre humans, el famós Floquet de Neu n’és un cas).

Per tant, estudiosos, no s’escarrassin més: els animals més humanitzats no seran alliberats. Els óssos amb tutú no han estat alliberats, els pobres i torturats monos amb caretes que demanen caritat a Indonèsia, tampoc. No ens importa que els animals tinguin tics i tocs humans, perquè ens són indiferents els propis humans: 1.000 milions de persones passen gana al món, 2 milions de persones passen gana a l’Estat espanyol, no necessiten semblar persones: ja ho són, i no reben l’empatia dels més rics.

De fet, espero que els animals no s’assemblin mai als éssers humans: amb una espècie depredadora, cruel i terrible ja en tenim ben bé prou. Precisament hem de salvar els animals perquè no s’assemblen a nosaltres.

Montse Barderi, article publicat al Diari de Sabadell al setembre de 2012




Quan el botxí agafa el discurs de la víctima


Ja fa massa anys que dura, però ara ha fet una revifalla. Avui, per a molts, la catalanofòbia té rèdits electorals, i molts, avui, estan tan cofois que els sembla que poden ballar xotis sobre la nostra llengua. I si tanta prepotència podria ser massa, es disfressen de víctimes per seguir menystenint una llengua, la nostra, històricament tan castigada i avui tan necessitada d'actituds fermes.

Distorsions, demagògia desacomplexada, arguments falsos que xoquen directament amb la realitat i la història... segur que us deu sonar el dret a tothom a rebre ensenyament en la seva llengua, si és el castellà; fer-nos creure que l'ús del català s'ha radicalitzat, tot acusant-nos - això ja no sé si és per riure o per plorar - de feixistes i intolerants... però la història i la realitat de la llengua catalana demostren tot el contrari: hi ha una clara inferioritat de l'ús social del català. Podeu i trobareu molta gent que no entén i no parla, ni escriu ni llegeix el català, però ningú, a diferència d'algunes persones a principis de segle, poden viure a Catalunya sabent només el català. Sí, la constitució imposa saber el castellà i a fe de Déu que tothom el sap.

Tenim una llengua petita, a diferència de la castellana que és una llengua imperialista i colonial. I no tenim un estat que la defensi, a no ser l'Estat Espanyol, perquè aquesta és la instància superior on han d'anar a parar sempre els nostre precs. Algú dubta, sincerament, avui de com ha estat de desballestada i sotmesa la llengua catalana en èpoques no tan pretèrites? No seria un bon exercici democràtic compensar, tenir cura i protegir la llengua catalana? Esperàvem una Espanya democràtica, acollidora, que ens digués "en èpoques dictatorials la vostra llengua era humiliada i atacada fins a la seva exterminació; avui, des de la democràcia, tots la defensarem". Tots els qui parlem el català som bilingües; molts dels qui que defensen el bilingüisme estan defensant el dret de viure i expressar-se només en castellà a Catalunya.


L'any 1983 es va aprovar la llei de normalització lingüística: una llei que feia referència a l'ús del català com a llengua oficial, i el situava com a llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest era un gran mèrit: tothom aprenia el català a l'escola... S'entenia, doncs, d'una banda, que calia "normalitzar-lo". De l'altra, i per damunt de tot, es veia que calia donar les mateixes oportunitats socials a tots els infants de Catalunya. No oblidem que aquesta mateixa llei ja establia, i continua sent vigent, que l'infant, en finalitzar l'educació obligatòria, havia de tenir competència lingüística en català i en castellà. Està més que demostrat que els infants catalanoparlants acaben sent competents en català i en castellà, independentment de la llengua en què s'hagin escolaritzat, i, per contra, els infants castellanoparlants i, evidentment, els nouvinguts, si no aprenen "en" català a l'escola, mai no en tindran una competència plena. La immersió lingüística és un triomf de normalització i de veritable bilingüisme. El millor favor que s'ha fet a la llengua i a la cohesió social, als inicis de la democràcia, avui es vol rebatre.

Dos apunts finals: si és possible viure, estudiar, treballar a Catalunya sense necessitat de saber el català, el català no podrà sobreviure. Per què saber una llengua tan prescindible? L'única manera per a què sobrevisqui és una ferma protecció i l'obligació del seu ús. Tot i el perill de ser titllat de feixista, cal constatar que és precisament per la persecució feixista que el català necessita protecció.

I un avís pels cofois de la "una, grande i libre", tan valents darrerament, Catalunya i el català tenen una llarga història de capacitat de lluita, de no deixar-se mai doblegar. Els afrontaments directes, fets sense mesura i sistemàtics, ens permeten defensar-nos i allunyar-nos més d'un projecte comunitari on només ens volen per pagar impostos. És la subtilitat i una aparent normalització el que sempre ha estat més perillós, en canvi, els atacs d'alguns omplen de força la nostra resistència.


Montse Barderi

Article publicat al Diari de Sabadell al febrer del 2012




La fi de la història?

La fi de la història?



No sé si recordaran un llibre que va causar un gran enrenou fa uns anys La fi de la història de Francis Fukuyama.


Simplificant molt venia a dir que la història és el resultat de l'oposició entre dues forces, el comunisme i el capitalisme, i que, després de l'esfondrament del comunisme, la història es paralitza per donar lloc al liberalisme democràtic. Un món unificat i immòbil.


Mirant-t'ho com si fos una pel·lícula, hi veuríem dos monstres lluitant: el comunisme i el liberalisme, dels quals finalment n'ha quedat dempeus un de sol. Però el monstre que movia la història amb l'ajuda de l'altre no s'ha quedat assegut, sinó que no ha parat d'engreixar-se, de destruir pobles i ciutats, de robar les collites, i de campar sembrant el terror a tort i a dret del planeta.

Crec que és interessant veure com s'ha seguit movent el liberalisme econòmic, sense cap oposició, per esdevenir, en primer lloc, menys democràtic que mai.

Quina ha estat l'evolució, o degradació, d'un liberalisme democràtic sense oposició? Els resultats salten a la vista. Tot s'ha contaminat pel pes de l'economia especulativa. Només cal recordar que els diners que mou són 75 vegades superiors als de l'economia productiva. Sembla que ja no existeixen empresaris, sinó només accionistes preocupats pels dividends. No hi ha diferència entre països i empreses, són intercanviables: Espanya se situa en els mercats com si fos una empresa més. El liberalisme és cada vegada menys democràtic i l'estat cada vegada menys estat. Dos exemples evidents: els discursos polítics explicant mesures de retallades socials dient que no poden fer altra cosa, quan la capacitat de decisió, de deliberar i triar hauria de ser part substancial i inalienable de la política.

Que un govern decideixi no castigar delictes d'evasió fiscal o que pugui estar disposat a canviar lleis per aconseguir projectes d'inversió com Eurovegas, significa dir als ciutadans que les lleis no són iguals per a tothom, que poden canviar-se per als més rics.

Per tant, sí que hi havia continuïtat de la història, s'ha arribat a un liberalisme especulatiu que crea una cultura cada vegada més especulativa, o sigui, menys cultural. Una democràcia més especulativa, o sigui, menys democràtica. Que converteix els drets ciutadans –socials, sanitaris, educatius– en drets més especulatius, és a dir, menys igualitaris i universals.

L'administració i els governs treballaven per llimar les desigualtats socials. Quan desarticulem la democràcia estem passant a ser una societat dividida entre els rics i els cada vegada més pobres, sense classe social mitjana. Algú podria pensar que el liberalisme especulatiu no pot sobreviure sense nosaltres, que el monstre ens necessita forts per consumir! Que no podrà pas existir sense la gent que té un sou que li permet viure amb dignitat i sense pobresa... Aquest serà un altre capítol de la història que haurem de descobrir junts: saber si les noves classes emergents de les grans fortunes russes, xineses, àrabs, i de tots els països emergents del BRIC –algunes d'elles fonamentades en les màfies més abominables– mantindran la capacitat de benefici del món, amb una Europa i uns Estats Units cada vegada més tercermundistes. Descobrir-ho és el resultat d' una xifra, un simple càlcul de la despietada lògica dels guanys del liberalisme especulatiu, del capitalisme més salvatge.

Dimitris Christoulos, el jubilat grec de 77 anys, que havia estat farmacèutic i que es va matar davant del parlament perquè no volia viure buscant menjar entre la brossa, sembla que ja tenia la resposta.

Montse Barderi
Article publicat al Diari de Sabadell a l'abril del 2012


Per una Federació animalista

Texto en catalán y posteriormente en castellano

PER UNA FEDERACIÓ ANIMALISTA

Al marge d'ideologies concretes, hi ha un sentiment transversal que ens uneix: la certesa que cal lluitar per aconseguir una vida més digna per als animals.

Sé que molta gent dirà que ara, amb la crisi, no és el torn dels animals. Que hi ha persones que passen gana, persones que perden la seva feina... argumentalment són temes diferents. No tenen cap relació i, si la tenen, és en sentit contrari: les persones més solidàries amb els animals acostumen a ser les més solidàries amb les persones. Els nazis es van inspirar amb el tracte que rebien els animals de camí a l'escorxador per crear els camps de concentració. Solidaritat amb als animals no vol dir manca de solidaritat per les persones o el medi ambient. Significa, simplement, ser conscients del seu patiment i voler fer alguna cosa al respecte, sense deixar de lluitar i defensar els drets de tothom.

Els animals són criatures que neixen, com ho fem nosaltres, que senten, pateixen i mereixen unes condicions de vida. La indústria intensiva basada en la seva vida, ens ofereix productes barats, però molt cars pel preu d'agonia i misèria que paguen els animals. El maltractament i la crueltat al quals sistemàticament són sotmesos fan dels animals uns éssers indefensos que mereixen la protecció de l'ésser humà, que hauria de revelar-se com un germà gran benefactor i no com un sàdic o indiferent empresari. Avui és absurd matar foques per vestir-nos amb les seves pells. Però no vull esmerçar l'espai d'aquest text a convèncer ningú que cal protegir els animals, ni tampoc perdre el temps explicant mil i un exemples de la seva lamentable vida.

El que voldria dir és una cosa molt simple: qualsevol persona que estimi els animals pot triar, per poder-hi col·laborar, entre moltes entitats animalistes, perquè entre protectores i entitats n'hi ha moltíssimes. Centenars!

I el que hauríem de fer és molt clar: unir totes les entitats i tots els socis i sòcies que treballen per la protecció dels animals perquè facin un front comú. Una federació d'entitats i protectores d'animals amb una intenció molt clara: anar tots junts més enllà en la protecció i benestar dels animals.

No es tracta ni de sensibilitzar, ni de convèncer, sinó d'unir-nos. I ho hem de fer nosaltres: els animals no es podran reunir en assemblees, ni explicar el seu patiment, ni demanar millores, nosaltres tenim la responsabilitat i el deure de ser la seva veu i d'articular la seva defensa. Per això, perquè hi ha un interès i una sensibilitat social molt dispersa, cal unir-nos i amb la força d'una sola veu millorar les lleis i fer dels drets dels animals un eix transversal de les polítiques que volen treballar per una societat més lliure i més digna per a tothom.

Cal que demanem activament als centenars d'associacions, fundacions i protectores que creïn una sola Federació d'entitats animalistes: serà l'única que podrà aconseguir que passem de l'assistència i la sensibilització a polítiques actives per tal de canviar la realitat de la vida dels animals del nostre planeta.




Montse Barderi
Amb el suport de Francina Font i Esther Villar de la clínica veterinària Bremen





POR UNA FEDERACIÓN ANIMALISTA


Al margen de ideologias concretas, hay un sentimiento transversal que nos une: la certeza que es necesario luchar para conseguir una vida más digna para los animales.
Hoy mucha gente dirá que, con la crisi, no es el momento de los animales. Que hay personas que pasan hambre, otras que pierden el trabajo pero argumentalmente son temas diferentes. No tienen ninguna relación, y si la tiene sería en sentido contrario: las personas más solidarias con los animales acostumbran a ser las más solidarias con las personas. Los nazis se inspiraron en el trato que recibian los animales camino del matadero para crear los campos de concentración. Solidaridad con los animales no quiere decir falta de solidarid hacia las peronas o el medio ambiente. Significa, simplemente, ser conscientes de su sufrimiento y querer hacer alguna cosa al respecto, sin dejar de luchar y defensar los derechos de todos.
Los animales son criaturas que nacen, igual que nosotros, que siente, sufren y merecen unas condiciones de vida. La industria intensiva, basada en su sufrimiento, nos ofrece productos baratos pero muy caros en agonía y miseria. El maltrato y la crueldad a la que están sistemáticamente somentidos hacen de los animales unos seres indefensos que merecen la protección del ser humano, que hubiera tenido que ser como un hermano mayor protector y benefactor y no un sádico e indiferente empresario (por no decir los que no tienen ni una triste excusa de beneficio económico para hacerlos sufrir). Hoy es absurdo matar animales para vestirnos o para comer, pero no quiero dedicar este espacio para convencer a nadie que es necesario proteger a los animales, ni tampoc perdiendo el tiempo explicándoles con mil y un ejemplos su lamentable vida.
Lo que quiero decir es una cosa muy simple: cualquier persona que quiera a los animales puede escoger, para colaborar, muchas entidades y asociaciones animalistas, porque entre entidades y protectoras hay muchísimas, centenares de ellas.

Lo que es necesario hacer está clarísimo: unir todas las entidades, todos los socios y socias que trabajan para la protección de los animales para que hagan un frente común. Una federación de entidades y protectoras de animales con una intención muy clara: ir todos juntos más allá de la protección y el bienestar de los animales.

Ya no se trata de sensibilizar ni de convencer (¿qué importa una foto más de su horror y mil "me gusta" e insultar al agresor?), lo que tenemos que hacer es unirnos. Y lo tenemos que hacer nosotros: los animales no se pueden reunir en asambleas ni explicar su sufrimiento ni pedir mejoras, nosotros tenemos la responsabilidad y el deber de ser su voz y de articular su defensa. Por todo ello, porque hay un interés y una sensibilidad social muy dispersa, es necesario unirnos y con la fuerza de una sola voz mejorar las leyes  y hacer del bienestar animal unos derechos inalienables, un eje trasversal de las políticas que quieren trabajar a favor de una sociedad más libre y más digna para todos.
Es necesario pedir, activamente, a las centenares de asociaciones, fundaciones y protectoras que creen una Federación animalista: esta será la única que podrá lograr que pasemos de la asistencia y la sensibilización a políticas activas que realmente cambien el día a día de los animales de nuestro planeta.

Montse Barderi
Con el soporte de Francina Font i Esther Villar de Clínica Veterinaria Bremen



Perquè m'he donat de baixa d'Orange

Tot i que la xarxa està plena d’exabruptes cap a les companyies telefòniques, i que les queixes de la ciutadania a l’oficina del consumidor no paren de créixer, no em vull estar-vos de dir perquè m’he donat de baixa de la companyia Orange.


Un dia em van trucar i em van dir que tenia una factura que s’havia de tramitar de 100 i pico d’euros. I que calia que immediatament ingressés aquesta quantitat a un número de compte i tot seguit enviés un fax confirmant que ja havia fet l’ingrés.

Vaig contestar que d’aquí un mes cobrarien la factura, com era habitual, i que mai s’havien trobat sense que no tingués saldo o que els hi vingués retornada cap factura. No tenia cap sentit que em fessin fer totes aquelles gestions i avançar els diners!

Però la petició era cruament calculada i sabien, perfectament, que estava lligada de cap i peus:

1. Si feia el que em deien i continuar amb la línia i el telèfon.

2. Si em donava de baixa havia de pagar com 200 i pico d’euros per penalització de no fer 2 anys que estic amb la companyia.

3. Si no feia res (ni em donava de baixa ni ingressava els diners) , se’m tallava la línia però seguiria pagant 60 euros del meu pla telefònic (un pla que es diu Delfin60).

Vaig haver de pagar, és a dir, vaig haver d’anticipar els diners. Una veritable estafa, perquè segurament volien liquiditat i captant diners dels clients fent-los ingressar factures pendents de tramitar posaven tots aquests diners al banc i cobraven interessos.


He necessitat 2 anys de permanència per poder canviar de companyia, i el pitjor de tot és que vaig a una altra que sé, de ben segur, que té el mateix nivell ètic que l’anterior. Mentre només comptin els beneficis, això,  en general,  és el que passa:  empreses opaques, sense responsables, on milers de treballadors truquen oferint ofertes mentre, en una sala d’executius els taurons decideixen la manera d’estafar amb guant blanc i sense conseqüències.

Periodisme ciutadà



Què és ser periodista? En principi no és posar un mòbil davant un fet i registrar-lo. Això és ser un testimoni de la realitat. Si confonem periodisme amb un apunt al blog o una piulada, és que patim una veritable confusió fruit de la profunda crisi de valors pel que fa al coneixement i la informació. Afortunadament, cada dia articles de bons diaris ens recorden què és el periodisme. Periodisme no és registrar, explicar una vivència personal.

Periodista no és el que es troba a l’L5 inundada o que viatjant pels EUA veu un tifó i el grava al mòbil. Periodisme tampoc no és fer-se ressò de les diferents versions d'un fet. Periodisme és explicar la veritat

Quina és la veritat en aquest exemple d’algú que grava al seu mòbil la inundació de la línia del metro? Encara que sembli el contrari, la veritat no és que hi hagi hagut inundacions per les fortes pluges. Això només és un fet, un fet rellevant, però un fet al cap i a la fi.


La veritat és saber quina és la qualitat de les nostres infraestructures, quin és el veritable problema, com hem arribat fins aquí: la manca d’inversió o que tenim unes infraestructures no preparades per a aiguats tan grans. Quina és la suma de factors que han produït aquest fet.



No és el mateix trepitjar l’andana inundada coneixent que és fruit d’una situació excepcional que saber que ha estat la manca d’inversions el que ens ha dut a aquesta situació. No és el mateix descobrir que la manca d’inversió és deguda a un tracte injust de Catalunya, per imaginar un altre supòsit, que descobrir que s’han fet unes obres defectuoses i que caldria demanar-los responsabilitats. Un periodista ciutadà pot dir-te el què, el quan, l’on. Però el per què només és la funció d’un bon periodista, algú que no tingui una visió interessada, esbiaixada, determinada i particular de la realitat.



No és la vivència en directe allò que converteix un subjecte en un periodista, sinó aquell que ens sap explicar el que estem realment vivint. I a més, això ho fa sense opinions gratuïtes. La sola explicació dels fets, de manera neutral i rigorosa, la veritable informació és el millor pont perquè ens puguem formar una opinió.



Efectivament la ciutadania pot ser abans que ningú al lloc de l’acció perquè amb els mitjans barats i les possibilitats dels mòbils es poden captar imatges i registrar en vídeo els fets in situ. Són els milions i milions d’ulls que cap periodista pot arribar a substituir.



El periodisme ciutadà significa una font, verídica, important, però no supleix el rol d’ordenar, contrastar i oferir una imatge de la realitat al més àmplia i exacta possible. A més, el periodisme ciutadà, quan participa en comentaris, no sempre amplia la informació, algunes vegades la distorsiona. En definitiva: la ciutadania amplia la notícia, vincula el lector amb el mitjà, millora la seva participació –abans només possible a través de les cartes al director– i augmenta la llibertat d’expressió, però no substitueix el rol del periodista. Com diria John V. Pavlik en relació amb internet, així com també amb la contribució en xarxa del periodisme ciutadà (no deixen de ser continguts d’internet):

“La seva qualitat varia molt, i va des d’allò excepcional a allò confús, passant per allò deliberadament enganyós.”



Aquesta manca de diferenciació d’allò bàsic causa estupor, no distingir comunicació i periodisme o no poder veure la diferència entre publicar en una editorial i autopublicar, en definitiva: el no tenir referents clars de prestigi ens porta a un magma immens d’informació indiferenciable. Per exemple, avui, molts en comptes de citar autors, llibres i referències, citen al Google com si fos la nova Bíblia, l’Enciclopèdia definitiva, el més gran dipòsit de saber del món. De nou, en àmbits bàsics ens cal no pas més, sinó jerarquia. Mai havia hagut tanta cultura, tant coneixement, tantes possibilitats a l’abast de tantes persones: només ens falten autoritats que ens assenyalin els llocs que no podem perdre’ns per conèixer i informar-nos.

Article publicat al diari de Sabadell, estiu 2013

La participació ciutadana en l’era postpolítica

L’ideal de la il·lustració i el concepte de progrés ens han fet somiar


durant molts anys amb una ciutadania més responsable, participativa, amb

discurs crític i cada vegada més capaç d’exercir els seus deures i de

reclamar els seus drets. L’accés universal a l’educació i a la cultura

suposaven, per al nostre país, la fita d’una democràcia més evolucionada i

de qualitat. L’ideal humanista parteix de la certesa que l’educació

bàsica, lectures fonamentals i l’accés a la cultura ens fan millors

ciutadans. Millors en el sentit de més crítics, participatius, implicats i

compromesos.



Tenint sempre present una realitat tan plural i variable i, en darrer

terme, irreductible a un sol factor, podem afirmar que els resultats no

són els que esperàvem: el nivell educatiu espanyol està per sota la

mitjana europea, els hàbits culturals són reduïts i l’educació de les

persones no es produeix només a les aules sinó que es fa, molt i també, a

través del cinema, la televisió i internet. Com afirma Terricabras “els

mestres s’han de resituar, ja no tenen el monopoli de l’educació”.



Quin és, doncs, el tipus de participació ciutadana que ha sorgit de

l’època de fort creixement econòmic? Segons nombrosos sociòlegs s’havia

creat una societat exigent, capritxosa, de desitjos díscols i sobretot

concentrada a gestionar el propi benestar, fruit d’una cultura neoliberal,

que promociona l’individualisme.



Però la crisi ha canviat el panorama participatiu actual. Moltes persones,

una de cada quatre, han passat a estar en risc de pobresa. Com ha canviat

la participació? En moviments com el 15-M o Democràcia Real Ja, que han

nascut a internet i que es basen en dues característiques fonamentals: no

sentir-se representats per la política actual i haver patit les

conseqüències de la greu crisi econòmica.



És el sistema actual el que està en crisi. Hem passat del ‘millor del món

possible’, malgrat les seves deficiències, a un món separat en dues

possibilitats: els que segueixen el joc al sistema o els antisistema, amb

alternatives molt més radicalitzades, que és plantegen qüestions tan

determinants com fer desaparèixer el capitalisme, tenint en compte que el

sistema capitalista es basa en llibertat d’enriquiment i igualtat política

i de drets.



Es tracta d’un difícil equilibri: molta gent creu que s’ha trencat, que

actualment el pacte de la cohesió social s’ha vulnerat, tal com es

demostra amb casos com els de Bankia, l’amnistia fiscal a l’evasió

d’impostos, el tracte especial al magnat d’Eurovegas... És un descrèdit

tan profund, tan estructural, que fa que els moviments socials i polítics

més extrems no siguin ni tan fragmentaris ni residuals, sinó que agafin

pes i que s’aixopluguin sota moviments anticapitalistes, així com també

que proliferin grups extremistes, tendència que es demostra amb el

resultat electoral de Grècia.



La xarxa és com un enorme mirall fragmentat que dóna un reflex de cada

moviment social i polític, on conviuen extrems i l’’establishment’ més

tradicional. Però també és cert que els moviments socials i polítics de

nova fornada no estan ni als locals ni als carrers, ni en impremtes de

paper, ni en fullets ni revistes, sinó a la xarxa i als blogs. Estar

connectat permet localitzar moviments, formar-ne part, interactuar-hi, i

la no-participació en xarxa significa també una fractura social i

política.



Sembla evident que la participació social i política al nostre país ha

tingut tres etapes: mort del dictador i adveniment de la democràcia

(1975); anys de democràcia (des de finals dels 70 fins al 2008) i crisi

econòmica i crisi democràtica (darrers 4 anys).



Vivim una crisi de la democràcia o un moment especialment democràtic?

Agafant les idees sobre la revolució de Hannah Arendt, avui és possible

plantejar-s’ho tot de nou, conjuntament. Però per primera vegada vivim la

paradoxa, a causa de l’omni - poder econòmic en l’era de la globalització

de si s’ha acabat el temps de la supremacia política. Sembla que mai abans

la política havia tingut un pes menys important en les societats; cap

tendència política ha sortit indemne de la crisi econòmica i el discurs

imperant dels governs és la no-alternativa a les decisions que es prenen

(quan la política hauria de ser, precisament, l’art de poder decidir i

debatre). Per tant ens trobem amb moviments socials i polítics que poden

acabar canviant la representació política, però sembla que la política ja

no pot canviar l’ordre econòmic del món.



Podem canviar de política, però no podem canviar de món. Un món global i

homogèniament econòmic. De fet, aquest és el resultat de l’economia

especulativa, molt més important que el de l’economia productiva. Sembla

que l’economia ja no sigui un afer humà, subjecte a debats i a decisions:

actua com un fenomen, té lleis pròpies, com cicles i tendències. No es

domina, es gestiona com es pot les seves embranzides; no és el resultat

d’un joc de voluntats, sinó un producte humà que s’ha independitzat de la

voluntat dels homes i avui s’ha convertit en una força de la naturalesa

com els ciclons, els tsunamis i els volcans, i aquesta és la imatge actual

de la situació econòmica: una cosa per suportar i no per debatre, és a

dir, l’antipolítica.





Les xarxes socials faran desaparèixer els diaris?



Fa poc, parlant amb una colla de joves, en preguntar-los com s’informaven diàriament em van dir que a través del facebook i el twitter i a través de la lectura d’uns blogs (el que s’anomena ‘autocomunicació de masses’). Crec que és interessant analitzar que algunes persones creguin que les xarxes socials poden substituir un mitjà de comunicació tradicional. És més, alguns les consideren l’espai de l’autèntica llibertat d’expressió, i confien que amb el temps seran els únics mitjans de comunicació que quedaran. Escric aquest article perquè espero que s’equivoquin.


També em pregunto fins a quin punt estem més comunicats o més informats gràcies a les noves tecnologies. Aristòtil va definir l’ésser humà com a ‘zoon politikon’, és a dir, animal polític, animal social, persona que necessita viure en comunitat i formar part de la polis. És viure en comunitat formar part del facebook o del twitter, de la mateixa manera que ho va ser formar part de l’àgora? Gurús de les noves tecnologies, com Turkle, psicòloga del Massachusetts Institute of Technology, ja no ho creuen així, a diferència de fa uns pocs anys. Avui està segura que les noves tecnologies només produeixen distorsions afectives, formes de no estar sols però sense veritable intimitat ni les veritables exigències de l’amistat.

No és cert que “el món és cada vegada més complex i necessitem més informació”. No necessitem més informació, necessitem bons intèrprets dels milions i milions de dades que ens arriben del món a través del gran finestral de la xarxa, bons intèrprets que sàpiguen sintetitzar, destacar el que és important i fer-nos el món més comprensible. El bombardeig constant de notícies de tot el món a tota hora ens produeix una sobrecomunicació que dificulta notablement la reflexió i l’anàlisi. El rol del periodista és ordenar, contrastar i oferir una imatge de la realitat al més àmplia i exacta possible.

La gran periodista Soledad Gallego es pregunta “per què va morir Marie Colvin”. Si n’hi hagués prou amb el twitter, el facebook o els blogs dels que viuen a la ciutat de Homs, no hauria calgut que hi anés. Soledad Gallego diu que l’autocomunicació de masses no pot substituir els mitjans tradicionals, com són els diaris, la ràdio, la televisió i les revistes.

Quan avui un periodista decideix cobrir una guerra és perquè és conscient que per saber què passa a Síria, a Líbia o Damasc no n’hi ha prou de veure què diuen uns quants al seu blog.

El twitter és un exemple clar de pensament ‘low cost’, frases que han de ser brillants i divertides, amb un nombre reduït de caràcters. Tot i que dic això i recordo amb molta reverència llibres d’aforismes –que serien la versió antiga de les piulades, per exemple, de Nietzsche, i penso que ell, avui, faria servir el twitter, tot i que no crec que ho fes cada dia. El bon pensament vol temps.

Però cap iniciativa ciutadana pot substituir la feina d’un bon periodista, d’un bon analista de la realitat. Ens quedaríem orfes de pensament sense els mitjans de comunicació tradicionals, en el sentit que creen valors, orienten, i ens expliquen també com interpretar i pensar la realitat que ens envolta.

En el seu llibre Comunicació i poder, Manuel Castells firma que les xarxes, a partir d’ara, qüestionaran tots i cadascun dels missatges que arribin del poder. Però compte. Com també diu Juan Luís Cebrián, la xarxa és “la porta gran per on entra una gran quantitat d’informació, i es confonen veritats amb mentides, injúries amb crítiques fonamentades, enrabiades amb protestes ciutadanes”, i en un món així el periodisme professional és més necessari que mai.

Tots sabem que hi ha hagut i hi haurà exemples de grans triomfs entre la comunicació ciutadana a través de la xarxa: com ha succeït durant la primavera àrab i com la gent, a base d’sms del mòbil, va canviar per sempre més la política en els atemptats del 11-M manifestant-se contra el govern espanyol.

Tots sabem que avui un mitjà de comunicació de masses, TVE1, ha estat intervingut per l’Estat i segurament passarà a ser portaveu de les polítiques del govern de Madrid. Estarem atents i a través dels mitjans ciutadans denunciarem i criticarem aquesta acció amb comentaris i indignació que restaran credibilitat al seu intent i afavoriran menys passivitat i indiferència. Però seguim necessitant els periodistes, simplement perquè ens calen referents.

Diu Hannah Arendt al seu llibre La crisi de la cultura que tota generació ha d’ensenyar als seus nous membres quins són els seus tresors, identificar-los i valorar-los. Això és fer cultura. Dir que això i allò val la pena i assenyalar-ho als nostres fills. No fer-ho, no poder-ho fer, ser incapaços de fer-ho, haver-nos perdut en un munt d’informació i viure a base d’eslògans i idealismes naïfs significa haver trencat amb els referents valuosos del món passats de generació en generació, significa viure amb una “herència sense testament” com ella deia.

Aquests tresors estan en els dos sistemes: en els espais ciutadans web 2.0 i en els mitjans de comunicació tradicional. Tenir com a objectiu esquivar els perills, reconèixer el valuós, menystenir el que només és accessori, inútil, sobrer o demagògic és la nostra tasca pendent en aquesta realitat emergent plena d’oportunitats però també d’esculls i perills.

Article Publicat al Diari de Sabadell el 6 de juny de 2012

La realitat ja no és el que era



Avui la realitat ha canviat per sempre més, ha aparegut un fenomen de recent creació que es diu ‘virtualitat real’.

Parlar de present no és fàcil, perquè la contemporaneïtat té la dificultat que és massa propera per poder mirar-la bé i a la vegada és més movible que mai. Vivim en un present que sembla que no ens pugui donar mai una imatge fixa.


Com diu Juan Luis Cebrián, “la societat de la informació significa complexitat, interdependència i imprevisió”. Malgrat tot, ens resistim al relativisme o a l’escepticisme, l’afany de conèixer, comprendre i dotar de sentit perduren en nosaltres amb independència del progrés tecnològic o la proliferació i augment de les realitats presents.

Pel que fa a la ‘virtualitat real’, poques paraules són més filosòfiques que ‘realitat’: definir-la, establir-ne els contorns, limitacions i possibilitats és matèria principal de l’ontologia i la metafísica. Però seguint, precisament, la metodologia filosòfica, no és possible parlar de realitat, tal qual, sinó de realitat segons per a qui. Per a Kant? Per a Leibmann?

Una altra pregunta apareix immediatament: podem analitzar fenòmens nous des de perspectives velles, o millor dit, clàssiques? A l’hora d’escriure aquest article, ens situarem en la perspectiva segons la qual definim el coneixement com un pas més a partir de la nostra tradició cultural, pensem què és avui la realitat i com mai més tornarà a ser allò que era.

Real significa allò autèntic, genuí, vertader, natural. “Una poma és real per dir que no és aparent, il·lusòria o només possible”, diu Ferreter Mora en el seu clàssic diccionari filosòfic publicat l’any 1963. Fins i tot insisteix a dir que “real vol dir que no és una imatge de cera, o una imatge hologràfica”. Un holograma són fotografies que reprodueixen un objecte tridimensional; les fotografies, planes o en moviment, a través de les pantalles dels ordinadors ofereixen imatges... En principi, la realitat oferta a través d’una pantalla no és real. Una imatge d’una poma a la pantalla no és una poma, no ens cal parafrasejar Magritte i la pipa, però... un article del Diari de Sabadell en paper i per ordinador és el mateix article? Sens dubte sí, perquè transmet exactament la mateixa informació. La realitat no només són objectes, sinó també coneixements.

Què és la virtualitat real? Significa trencar la definició clàssica de realitat (com ha canviat en poc menys de 50 anys!). La virtualitat també és natural i tangible. Seria com el pas de la física mecànica a la física quàntica, canvia el paradigma físic i cadascuna funciona a partir d’unes premisses determinades. Avui, el paradigma de la realitat clàssica ha canviat, s’amplia. Amb la virtualitat real afirmem que donem la mateixa categoria ontològica a la taula sobre la qual estic escrivint que la informació que rebo a través dels meus diaris digitals. Allò real no és només allò que m’envolta, també és allò que puc viure a través de totes les possibilitats que em permet la xarxa. No hi ha una experiència real natural o virtual fictícia. Hi ha un transvasament constant: la realitat “física” inunda i es deixa inundar contínuament per la virtualitat. Un bon exemple és com els objectes ja passen a viure també a internet. Es preveu que en deu anys, uns 50 mil milions d’objectes estaran connectats a la xarxa (des de la nevera i el cotxe fins al cos humà mateix, que avisarà el metge a través d’un sensor!).

Afirma Manuel Castells: “Sostinc que a través de la poderosa influència del nou sistema de comunicació dels interessos socials, les polítiques governamentals i les estratègies comercials, està sorgint una nova cultura: la cultura de la virtualitat real.”

La virtualitat real en la seva dimensió tecnològica significa que, amb independència del grau de progrés d’un país, hi ha un sistema radial, de xarxa, que connecta persones de tot el món, de la mateixa manera que ho farà políticament, cultural, social i econòmica. Aquesta comunicació en xarxa només ha de ser de persones afins o similars (o un mar immens per a la propagació del capitalisme), i val la pena plantejar-nos la possibilitat que la comunicació en si, l’intercanvi, sigui un valor per ell mateix. En la configuració d’un món menys unificat o de relació entre iguals, l’intercanvi i compartir un món divers és possible.

La virtualitat real es vincula als fenòmens contemporanis, com el capitalisme, el progrés tecnològic i la globalització, el poder, els valors, la informació, el coneixement, els rèdits, l’àmbit d’influència. Com a procés evolutiu, en el sentit d’horitzó desitjable, té a veure amb intercanvi, compartir un món divers, comunicació, vèncer la por als altres, veritable unió entre les persones i els països. Però dues coses són clares: la realitat s’ha ampliat i avui és més paradoxal que mai, és a dir, inclou tant la llibertat (només cal pensar en moviments revolucionaris com els de la Primavera Àrab) com la possibilitat d’un nou control per part de la tirania (persones empresonades o controlades per governs, com el xinès).

El que és clar és que la realitat, tal com l’hem coneguda els homes i les dones a través dels segles i de la història, ha canviat per sempre.

Montse Barderi

ARTICLE PUBLICAT AL DIARI DE SABADELL EL 18 DE MAIG

UiU ja fan dos i si t’hi sumes tu ja serem tres




Avui que estem desmantellant l’estat del benestar a unes velocitats vertiginoses és hora de reivindicar que la cultura no és com allò accessori, possible només en èpoques d’abundància. Perquè ni la cultura, ni l’educació, ni les polítiques d’igualtat, per citar tot just alguns exemples, són aquelles coses que només queda bé oferir quan tenim diners per a tot.

Per això ens congratulem de l’oferta cultural de la ciutat. Perquè, si el passat ha estat temps d’infraestructures i equipaments, el present és per al talent i la cultura de qualitat.

A una agenda cultural rica i variada (tenim des de concerts de música de cambra i de l’OSV, passant per programacions de música de cobla, de jazz i de veus flamenques, fins a una programació estable d’òpera, a més d’una gran programació de teatre, de dansa, de performance, de teatre familiar...) ara, ens congratulem de sumar-hi també la iniciativa d'UiU promotors.

UiU promotors aposta per la cultura de qualitat des de l’àmbit privat i ha portat als nostres escenaris la Marina Rossell, Macedònia i ben aviat Pascal Comelade i Albert Pla.

En una època en què tothom té por, que les inversions són mínimes, que ningú arrisca, que tots semblem entonar el “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”, que algú se la jugui, i a més per la cultura, és tota una declaració de principis: cal seguir fent el que millor sabem fer des d’ara mateix.

Diuen que sovint tenim la política que ens mereixem, la democràcia que ens mereixem, potser també tenim el capità del Costa Concòrdia que ens mereixem... però del que podem estar segurs, és que tindrem la cultura que també defensem.

No pot ser que a hores d’ara algú digui que no sap què es fa a la ciutat! Que li comentis que l’altre dia va venir l’Emma Vilarasau al Teatre Principal i contesti: “no en sabia res!”. Però en quin món vivim molts de nosaltres? Cada dissabte aquest diari anuncia totes les activitats culturals. El web municipal, revistes com Sabadell a prop i publicacions com Sortim garanteixen que, amb un mínim d’interès, se sàpiga tot el que es fa a la ciutat. Ser ciutadà també vol dir apropar-nos a allò que ens interessa.

Coneixent i gaudint la programació cultural no només millorem la comprensió del món i de nosaltres mateixos -aquest seria un dels molts béns que ens atorga la cultura- també estem dient a les administracions i a bones iniciatives com la de UiU promotors que sí, que val la pena apostar per la cultura. Estem dient qui som, què volem, què defensem... estem fent molt més que comprar una entrada.






Article publicat al Diari de Sabadell el 23 de març de 2012

Un poc de mi



Nietzsche deia que tots som uns pallassos intentant imitar el “jo ideal” sobre el qual ens projectem. Jo no suporto els pallassos, em fan molta pena intentant fer riure fent-se mastegots i caient... qui riu d’això mereixeria ser considerat esser humà classe B. Perquè classifiquem els cotxes? “Mercedes Classe C” i no a les persones? Estic segura que hi ha persones classe A, B i C i D i també n’hi ha que són Z i fan turisme sexual amb nenes petites i altres coses esgarrifoses. Què crec que fa algú A, B, C o D? No pas els diners sinó la qualitat del seu cor.

També mirod’estar bé. El món em resulta molt convuls, molt confús, els interessos de la gent molt estranys. “Un mundo raro” crec que deia Chavela ... així que sóc una mica com aquell poeta tan meu, en Pere Quart. Que feia així:

Jo sols vull
- ei, si pot ser -:

Un poc de fam 
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
 i un poc de llit.
Un xic de set
 i un poc de vi 
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes 
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic 
i un poc de pac
-o un xic de sou
 i un xic de xec.

I un poc de sol
 i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
 i un xic de mal.
Un poc de mel
 i un poc de fel.

I un poc de nit 
i un xic de por,
i un poc de pit 
i un xic de cor 
i un poc de crit.

I un xic de llum 
i un xic de so:
un poc de llamp 
i un xic de tro.

Un poc de goig
 i un xic de bes
 i un poc de coit. 

I un xic de gos.

I un poc de gat.

Un poc del fort 
i un poc del fluix.
I un poc de rom
 i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
 i un xic de gris
 i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren 
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu. 
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam 
i un poc de gel.

Un poc de sant
 i un xic de drac.
Un xic de risc
 i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
 i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar 
amb aus i flors.
I un poc de bosc 
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec 
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar 
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli 
i un poc de cuir 
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc 
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
 i un xic de rang.

I a més del meu
 un poc del seu
 i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.



Ah! Què m’havieu preguntat qui sóc i no pas què vull? És que jo crec que som allò que volem i allò que fem. Aquesta és la fòrmula de la identitat, les substàncies que omplen el jo. I tu, com ets? és a dir, què vols? un poc de tot, i un molt de res, un pot ben ple o un cor ben ble, un sac de sal o un pop al mar, o un pet ben curt de dins del cul, o un xic de mel del cel dels ulls ben grocs d'un gall gris-groc? I és que tot és possible perquè és un molt molt rar!

Quan el botxí agafa el discurs de la víctima


Ja fa massa anys que dura, però ara ha fet una revifalla. Avui, per a molts, la catalanofòbia té rèdits electorals, i molts, avui, estan tan cofois que els sembla que poden ballar xotis sobre la nostra llengua. I si tanta prepotència podria ser massa, es disfressen de víctimes per reblar una mica més una llengua, la nostra, històricament tan castigada i avui tan necessitada d'actituds fermes.

Distorsions, demagògia desacomplexada, arguments falsos que xoquen directament amb la realitat i la història... segur que us deu sonar el dret a tothom a rebre ensenyament en la seva llengua, si és el castellà; fer-nos creure que l'ús del català s'ha radicalitzat, tot acusant-nos - això ja no sé si és per riure o per plorar - de feixistes i intolerants... ja que la història i la realitat de la llengua catalana demostren tot el contrari: hi ha una clara inferioritat de l'ús social del català. Podeu i trobareu molta gent que no entén i no parla, ni escriu ni llegeix el català, però ningú, a diferència d'algunes persones a principis de segle, poden viure a Catalunya sabent només el català, tothom sap el castellà. Sí, la constitució imposa saber el castellà i a fe de Déu que tothom el sap.

Tenim una llengua petita, a diferència de la castellana que és una llengua imperialista i colonial. I no tenim un estat que la defensi, a no ser l'Estat Espanyol, perquè aquesta és la instància superior on han d'anar a parar sempre els nostre precs. Algú dubta, sincerament, avui de com ha estat de desballestada i sotmesa la llengua catalana en èpoques no tan pretèrites? No seria un bon exercici democràtic compensar, tenir cura i protegir la llengua catalana? Esperàvem una Espanya democràtica, acollidora, que ens digués "en èpoques dictatorials la vostra llengua era humiliada i atacada fins a la seva exterminació; avui, des de la democràcia, tots la defensarem". Tots els qui parlem el català som bilingües; molts dels qui que defensen el bilingüisme estan defensant el dret de viure i expressar-se només en castellà a Catalunya.

L'any 1983 es va aprovar la llei de normalització lingüística: una llei que feia referència a l'ús del català com a llengua oficial, i el situava com a llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest era un gran mèrit: tothom aprenia el català a l'escola... S'entenia, doncs, d'una banda, que calia "normalitzar-lo". De l'altra, i per damunt de tot, es veia que calia donar les mateixes oportunitats socials a tots els infants de Catalunya. No oblidem que aquesta mateixa llei ja establia, i continua sent vigent, que l'infant, en finalitzar l'educació obligatòria, havia de tenir competència lingüística en català i en castellà. Està més que demostrat que els infants catalanoparlants acaben sent competents en català i en castellà, independentment de la llengua en què s'hagin escolaritzat, i, per contra, els infants castellanoparlants i, evidentment, els nouvinguts, si no aprenen "en" català a l'escola, mai no en tindran una competència plena. La immersió lingüística és un triomf de normalització i de veritable bilingüisme. El millor favor que s'ha fet a la llengua i a la cohesió social, als inicis de la democràcia, avui es vol rebatre.

Dos apunts finals: si és possible viure, estudiar, treballar a Catalunya sense necessitat de saber el català, el català no podrà sobreviure. Per què saber una llengua tan prescindible? L'única manera per a què sobrevisqui és una ferma protecció i l'obligació del seu ús. Tot i el perill de ser titllat de feixista, cal constatar que és precisament per la persecució feixista que el català necessita protecció.

I un avís pels cofois de la "una, grande i libre", tan valents darrerament, Catalunya i el català té una llarga història de capacitat de lluita, de no deixar-se mai doblegar. Els atacs directes, fets sense mesura i sistemàtics, ens permeten defensar-nos i allunyar-nos més d'un projecte comunitari on només ens volen per pagar impostos. És la subtilitat i una aparent normalització el que ens debilita, els atacs d'alguns omplen de força la nostra resistència.

Montse Barderi

Article Publicat al Diari de Sabadell el 18 de febrer del 2011

Les formes del mal



Sembla que la nostra societat no només té moltes dificultats per anomenar al mal, mal sinó que el mal cada vegada és més difícil d’identificar: cada cop agafa formes més alambinades i subtils sense deixar de ser el mateix mal de sempre però disfressant-se per tal d’augmentar la seva afectivitat.

El mal del maltractament animal, agafa el nom de cultura quan el ministre Wert afirma que el nou govern donarà més diners als toros perquè els qualifica de bé cultural i menteix al dir que França vol reconèixer la tauromàquia com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest mateix mal fa que Govern de la Generalitat dóna via lliure als correbous al territori.

A banda del masclisme que deixa el seu rastre de sang amb tantes dones mortes, el de dia a dia es fa subtil i estratega: busca dones que parlin amb la veu del poder – ostentat per homes – per fer-nos creure que de feminismes n’hi ha molts. Avui ja no patim el masclisme evident de “la dona ha d’estar a la cuina”, ara és educat, aparentment ben argumentat però igual de terrible, com ara dir que per ocupar un lloc tan se val que siguin homes o dones, només cal que estiguin ben preparats i ens trobem que és una nova fórmula per tornar a apartar les dones.

El mal d’una Catalunya sense capacitat de decisió i contínuament esmunyida, gràcies a una potent campanya de catalaonfòbia, és del tot patent: tenim recursos al constitucional per a qüestions bàsiques que tiren per terra la nostra capacitat d’autogovern com l’Estatut d’Autonomia o la immersió lingüística. Li’n diuen Estat i mitjans legals per fer justícia.

El mal del capitalisme, amb les seves desigualtats i enriquiment dels més poderosos, ha mutat: s’ha fet una bèstia ferotge que ja no produeix, només especula: els seus tentacles són inversions, assegurances, fons que compren i venen no ja coses tangibles sinó divises, accions, bons, etc. La dada resultant és terrible: els mercats especulatius mouen un capital 75 vegades més gran que els de l’economia productiva.

El mal de la manca de democràcia, la tirania dels mercats, és un fet. Només cal veure que el Govern Estatal donarà una nova injecció de capital, més de 6.000 d’euros als bancs per sanejar-los. No se li pot dir democràcia als governs si treballen pels marcats, se’ls hauria de dir servidors del mercat,

El totalitarisme també arriba en forma de control. Control al cos de la dona, que se la declara no autònoma i lliure, i de nou se li prohibirà avortar. Segurament aquest, però, és el mal de la dictadura franquista tan presents en judicis com el de jutge Garzón perquè com va dir el ministre franquista, Manuel Fraga en la seva darrera entrevista “Si no vencí reyes moros, engendré quien los venciera”.

Engendrats ja estan, i no són com els seus pares: tots han après que la repressió directa i indubtable genera oposicions igual de directes i indubtables, per vèncer cal oposicions subtils, disfressades de gran civilització, amb arguments legals i de tota mena, amb un aire moderat i modern... són totes elles formes del mal, tan negres i mortals com les anteriors però molt més difícils de vèncer. Avui ja no tenim ni el dret a la revolució com quan els nostres avantpassats eren explotats per un dictador tangible, avui només ens queda la indignació astorada d’un món cada cop més opac i sense responsables visibles.

Article publicat al Diari de Sabadell, febrer de 2011

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.