Quan el botxí agafa el discurs de la víctima


Ja fa massa anys que dura, però ara ha fet una revifalla. Avui, per a molts, la catalanofòbia té rèdits electorals, i molts, avui, estan tan cofois que els sembla que poden ballar xotis sobre la nostra llengua. I si tanta prepotència podria ser massa, es disfressen de víctimes per reblar una mica més una llengua, la nostra, històricament tan castigada i avui tan necessitada d'actituds fermes.

Distorsions, demagògia desacomplexada, arguments falsos que xoquen directament amb la realitat i la història... segur que us deu sonar el dret a tothom a rebre ensenyament en la seva llengua, si és el castellà; fer-nos creure que l'ús del català s'ha radicalitzat, tot acusant-nos - això ja no sé si és per riure o per plorar - de feixistes i intolerants... ja que la història i la realitat de la llengua catalana demostren tot el contrari: hi ha una clara inferioritat de l'ús social del català. Podeu i trobareu molta gent que no entén i no parla, ni escriu ni llegeix el català, però ningú, a diferència d'algunes persones a principis de segle, poden viure a Catalunya sabent només el català, tothom sap el castellà. Sí, la constitució imposa saber el castellà i a fe de Déu que tothom el sap.

Tenim una llengua petita, a diferència de la castellana que és una llengua imperialista i colonial. I no tenim un estat que la defensi, a no ser l'Estat Espanyol, perquè aquesta és la instància superior on han d'anar a parar sempre els nostre precs. Algú dubta, sincerament, avui de com ha estat de desballestada i sotmesa la llengua catalana en èpoques no tan pretèrites? No seria un bon exercici democràtic compensar, tenir cura i protegir la llengua catalana? Esperàvem una Espanya democràtica, acollidora, que ens digués "en èpoques dictatorials la vostra llengua era humiliada i atacada fins a la seva exterminació; avui, des de la democràcia, tots la defensarem". Tots els qui parlem el català som bilingües; molts dels qui que defensen el bilingüisme estan defensant el dret de viure i expressar-se només en castellà a Catalunya.

L'any 1983 es va aprovar la llei de normalització lingüística: una llei que feia referència a l'ús del català com a llengua oficial, i el situava com a llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest era un gran mèrit: tothom aprenia el català a l'escola... S'entenia, doncs, d'una banda, que calia "normalitzar-lo". De l'altra, i per damunt de tot, es veia que calia donar les mateixes oportunitats socials a tots els infants de Catalunya. No oblidem que aquesta mateixa llei ja establia, i continua sent vigent, que l'infant, en finalitzar l'educació obligatòria, havia de tenir competència lingüística en català i en castellà. Està més que demostrat que els infants catalanoparlants acaben sent competents en català i en castellà, independentment de la llengua en què s'hagin escolaritzat, i, per contra, els infants castellanoparlants i, evidentment, els nouvinguts, si no aprenen "en" català a l'escola, mai no en tindran una competència plena. La immersió lingüística és un triomf de normalització i de veritable bilingüisme. El millor favor que s'ha fet a la llengua i a la cohesió social, als inicis de la democràcia, avui es vol rebatre.

Dos apunts finals: si és possible viure, estudiar, treballar a Catalunya sense necessitat de saber el català, el català no podrà sobreviure. Per què saber una llengua tan prescindible? L'única manera per a què sobrevisqui és una ferma protecció i l'obligació del seu ús. Tot i el perill de ser titllat de feixista, cal constatar que és precisament per la persecució feixista que el català necessita protecció.

I un avís pels cofois de la "una, grande i libre", tan valents darrerament, Catalunya i el català té una llarga història de capacitat de lluita, de no deixar-se mai doblegar. Els atacs directes, fets sense mesura i sistemàtics, ens permeten defensar-nos i allunyar-nos més d'un projecte comunitari on només ens volen per pagar impostos. És la subtilitat i una aparent normalització el que ens debilita, els atacs d'alguns omplen de força la nostra resistència.

Montse Barderi

Article Publicat al Diari de Sabadell el 18 de febrer del 2011

Les formes del mal



Sembla que la nostra societat no només té moltes dificultats per anomenar al mal, mal sinó que el mal cada vegada és més difícil d’identificar: cada cop agafa formes més alambinades i subtils sense deixar de ser el mateix mal de sempre però disfressant-se per tal d’augmentar la seva afectivitat.

El mal del maltractament animal, agafa el nom de cultura quan el ministre Wert afirma que el nou govern donarà més diners als toros perquè els qualifica de bé cultural i menteix al dir que França vol reconèixer la tauromàquia com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest mateix mal fa que Govern de la Generalitat dóna via lliure als correbous al territori.

A banda del masclisme que deixa el seu rastre de sang amb tantes dones mortes, el de dia a dia es fa subtil i estratega: busca dones que parlin amb la veu del poder – ostentat per homes – per fer-nos creure que de feminismes n’hi ha molts. Avui ja no patim el masclisme evident de “la dona ha d’estar a la cuina”, ara és educat, aparentment ben argumentat però igual de terrible, com ara dir que per ocupar un lloc tan se val que siguin homes o dones, només cal que estiguin ben preparats i ens trobem que és una nova fórmula per tornar a apartar les dones.

El mal d’una Catalunya sense capacitat de decisió i contínuament esmunyida, gràcies a una potent campanya de catalaonfòbia, és del tot patent: tenim recursos al constitucional per a qüestions bàsiques que tiren per terra la nostra capacitat d’autogovern com l’Estatut d’Autonomia o la immersió lingüística. Li’n diuen Estat i mitjans legals per fer justícia.

El mal del capitalisme, amb les seves desigualtats i enriquiment dels més poderosos, ha mutat: s’ha fet una bèstia ferotge que ja no produeix, només especula: els seus tentacles són inversions, assegurances, fons que compren i venen no ja coses tangibles sinó divises, accions, bons, etc. La dada resultant és terrible: els mercats especulatius mouen un capital 75 vegades més gran que els de l’economia productiva.

El mal de la manca de democràcia, la tirania dels mercats, és un fet. Només cal veure que el Govern Estatal donarà una nova injecció de capital, més de 6.000 d’euros als bancs per sanejar-los. No se li pot dir democràcia als governs si treballen pels marcats, se’ls hauria de dir servidors del mercat,

El totalitarisme també arriba en forma de control. Control al cos de la dona, que se la declara no autònoma i lliure, i de nou se li prohibirà avortar. Segurament aquest, però, és el mal de la dictadura franquista tan presents en judicis com el de jutge Garzón perquè com va dir el ministre franquista, Manuel Fraga en la seva darrera entrevista “Si no vencí reyes moros, engendré quien los venciera”.

Engendrats ja estan, i no són com els seus pares: tots han après que la repressió directa i indubtable genera oposicions igual de directes i indubtables, per vèncer cal oposicions subtils, disfressades de gran civilització, amb arguments legals i de tota mena, amb un aire moderat i modern... són totes elles formes del mal, tan negres i mortals com les anteriors però molt més difícils de vèncer. Avui ja no tenim ni el dret a la revolució com quan els nostres avantpassats eren explotats per un dictador tangible, avui només ens queda la indignació astorada d’un món cada cop més opac i sense responsables visibles.

Article publicat al Diari de Sabadell, febrer de 2011

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.