La participació ciutadana en l’era postpolítica

L’ideal de la il·lustració i el concepte de progrés ens han fet somiar


durant molts anys amb una ciutadania més responsable, participativa, amb

discurs crític i cada vegada més capaç d’exercir els seus deures i de

reclamar els seus drets. L’accés universal a l’educació i a la cultura

suposaven, per al nostre país, la fita d’una democràcia més evolucionada i

de qualitat. L’ideal humanista parteix de la certesa que l’educació

bàsica, lectures fonamentals i l’accés a la cultura ens fan millors

ciutadans. Millors en el sentit de més crítics, participatius, implicats i

compromesos.



Tenint sempre present una realitat tan plural i variable i, en darrer

terme, irreductible a un sol factor, podem afirmar que els resultats no

són els que esperàvem: el nivell educatiu espanyol està per sota la

mitjana europea, els hàbits culturals són reduïts i l’educació de les

persones no es produeix només a les aules sinó que es fa, molt i també, a

través del cinema, la televisió i internet. Com afirma Terricabras “els

mestres s’han de resituar, ja no tenen el monopoli de l’educació”.



Quin és, doncs, el tipus de participació ciutadana que ha sorgit de

l’època de fort creixement econòmic? Segons nombrosos sociòlegs s’havia

creat una societat exigent, capritxosa, de desitjos díscols i sobretot

concentrada a gestionar el propi benestar, fruit d’una cultura neoliberal,

que promociona l’individualisme.



Però la crisi ha canviat el panorama participatiu actual. Moltes persones,

una de cada quatre, han passat a estar en risc de pobresa. Com ha canviat

la participació? En moviments com el 15-M o Democràcia Real Ja, que han

nascut a internet i que es basen en dues característiques fonamentals: no

sentir-se representats per la política actual i haver patit les

conseqüències de la greu crisi econòmica.



És el sistema actual el que està en crisi. Hem passat del ‘millor del món

possible’, malgrat les seves deficiències, a un món separat en dues

possibilitats: els que segueixen el joc al sistema o els antisistema, amb

alternatives molt més radicalitzades, que és plantegen qüestions tan

determinants com fer desaparèixer el capitalisme, tenint en compte que el

sistema capitalista es basa en llibertat d’enriquiment i igualtat política

i de drets.



Es tracta d’un difícil equilibri: molta gent creu que s’ha trencat, que

actualment el pacte de la cohesió social s’ha vulnerat, tal com es

demostra amb casos com els de Bankia, l’amnistia fiscal a l’evasió

d’impostos, el tracte especial al magnat d’Eurovegas... És un descrèdit

tan profund, tan estructural, que fa que els moviments socials i polítics

més extrems no siguin ni tan fragmentaris ni residuals, sinó que agafin

pes i que s’aixopluguin sota moviments anticapitalistes, així com també

que proliferin grups extremistes, tendència que es demostra amb el

resultat electoral de Grècia.



La xarxa és com un enorme mirall fragmentat que dóna un reflex de cada

moviment social i polític, on conviuen extrems i l’’establishment’ més

tradicional. Però també és cert que els moviments socials i polítics de

nova fornada no estan ni als locals ni als carrers, ni en impremtes de

paper, ni en fullets ni revistes, sinó a la xarxa i als blogs. Estar

connectat permet localitzar moviments, formar-ne part, interactuar-hi, i

la no-participació en xarxa significa també una fractura social i

política.



Sembla evident que la participació social i política al nostre país ha

tingut tres etapes: mort del dictador i adveniment de la democràcia

(1975); anys de democràcia (des de finals dels 70 fins al 2008) i crisi

econòmica i crisi democràtica (darrers 4 anys).



Vivim una crisi de la democràcia o un moment especialment democràtic?

Agafant les idees sobre la revolució de Hannah Arendt, avui és possible

plantejar-s’ho tot de nou, conjuntament. Però per primera vegada vivim la

paradoxa, a causa de l’omni - poder econòmic en l’era de la globalització

de si s’ha acabat el temps de la supremacia política. Sembla que mai abans

la política havia tingut un pes menys important en les societats; cap

tendència política ha sortit indemne de la crisi econòmica i el discurs

imperant dels governs és la no-alternativa a les decisions que es prenen

(quan la política hauria de ser, precisament, l’art de poder decidir i

debatre). Per tant ens trobem amb moviments socials i polítics que poden

acabar canviant la representació política, però sembla que la política ja

no pot canviar l’ordre econòmic del món.



Podem canviar de política, però no podem canviar de món. Un món global i

homogèniament econòmic. De fet, aquest és el resultat de l’economia

especulativa, molt més important que el de l’economia productiva. Sembla

que l’economia ja no sigui un afer humà, subjecte a debats i a decisions:

actua com un fenomen, té lleis pròpies, com cicles i tendències. No es

domina, es gestiona com es pot les seves embranzides; no és el resultat

d’un joc de voluntats, sinó un producte humà que s’ha independitzat de la

voluntat dels homes i avui s’ha convertit en una força de la naturalesa

com els ciclons, els tsunamis i els volcans, i aquesta és la imatge actual

de la situació econòmica: una cosa per suportar i no per debatre, és a

dir, l’antipolítica.





Les xarxes socials faran desaparèixer els diaris?



Fa poc, parlant amb una colla de joves, en preguntar-los com s’informaven diàriament em van dir que a través del facebook i el twitter i a través de la lectura d’uns blogs (el que s’anomena ‘autocomunicació de masses’). Crec que és interessant analitzar que algunes persones creguin que les xarxes socials poden substituir un mitjà de comunicació tradicional. És més, alguns les consideren l’espai de l’autèntica llibertat d’expressió, i confien que amb el temps seran els únics mitjans de comunicació que quedaran. Escric aquest article perquè espero que s’equivoquin.


També em pregunto fins a quin punt estem més comunicats o més informats gràcies a les noves tecnologies. Aristòtil va definir l’ésser humà com a ‘zoon politikon’, és a dir, animal polític, animal social, persona que necessita viure en comunitat i formar part de la polis. És viure en comunitat formar part del facebook o del twitter, de la mateixa manera que ho va ser formar part de l’àgora? Gurús de les noves tecnologies, com Turkle, psicòloga del Massachusetts Institute of Technology, ja no ho creuen així, a diferència de fa uns pocs anys. Avui està segura que les noves tecnologies només produeixen distorsions afectives, formes de no estar sols però sense veritable intimitat ni les veritables exigències de l’amistat.

No és cert que “el món és cada vegada més complex i necessitem més informació”. No necessitem més informació, necessitem bons intèrprets dels milions i milions de dades que ens arriben del món a través del gran finestral de la xarxa, bons intèrprets que sàpiguen sintetitzar, destacar el que és important i fer-nos el món més comprensible. El bombardeig constant de notícies de tot el món a tota hora ens produeix una sobrecomunicació que dificulta notablement la reflexió i l’anàlisi. El rol del periodista és ordenar, contrastar i oferir una imatge de la realitat al més àmplia i exacta possible.

La gran periodista Soledad Gallego es pregunta “per què va morir Marie Colvin”. Si n’hi hagués prou amb el twitter, el facebook o els blogs dels que viuen a la ciutat de Homs, no hauria calgut que hi anés. Soledad Gallego diu que l’autocomunicació de masses no pot substituir els mitjans tradicionals, com són els diaris, la ràdio, la televisió i les revistes.

Quan avui un periodista decideix cobrir una guerra és perquè és conscient que per saber què passa a Síria, a Líbia o Damasc no n’hi ha prou de veure què diuen uns quants al seu blog.

El twitter és un exemple clar de pensament ‘low cost’, frases que han de ser brillants i divertides, amb un nombre reduït de caràcters. Tot i que dic això i recordo amb molta reverència llibres d’aforismes –que serien la versió antiga de les piulades, per exemple, de Nietzsche, i penso que ell, avui, faria servir el twitter, tot i que no crec que ho fes cada dia. El bon pensament vol temps.

Però cap iniciativa ciutadana pot substituir la feina d’un bon periodista, d’un bon analista de la realitat. Ens quedaríem orfes de pensament sense els mitjans de comunicació tradicionals, en el sentit que creen valors, orienten, i ens expliquen també com interpretar i pensar la realitat que ens envolta.

En el seu llibre Comunicació i poder, Manuel Castells firma que les xarxes, a partir d’ara, qüestionaran tots i cadascun dels missatges que arribin del poder. Però compte. Com també diu Juan Luís Cebrián, la xarxa és “la porta gran per on entra una gran quantitat d’informació, i es confonen veritats amb mentides, injúries amb crítiques fonamentades, enrabiades amb protestes ciutadanes”, i en un món així el periodisme professional és més necessari que mai.

Tots sabem que hi ha hagut i hi haurà exemples de grans triomfs entre la comunicació ciutadana a través de la xarxa: com ha succeït durant la primavera àrab i com la gent, a base d’sms del mòbil, va canviar per sempre més la política en els atemptats del 11-M manifestant-se contra el govern espanyol.

Tots sabem que avui un mitjà de comunicació de masses, TVE1, ha estat intervingut per l’Estat i segurament passarà a ser portaveu de les polítiques del govern de Madrid. Estarem atents i a través dels mitjans ciutadans denunciarem i criticarem aquesta acció amb comentaris i indignació que restaran credibilitat al seu intent i afavoriran menys passivitat i indiferència. Però seguim necessitant els periodistes, simplement perquè ens calen referents.

Diu Hannah Arendt al seu llibre La crisi de la cultura que tota generació ha d’ensenyar als seus nous membres quins són els seus tresors, identificar-los i valorar-los. Això és fer cultura. Dir que això i allò val la pena i assenyalar-ho als nostres fills. No fer-ho, no poder-ho fer, ser incapaços de fer-ho, haver-nos perdut en un munt d’informació i viure a base d’eslògans i idealismes naïfs significa haver trencat amb els referents valuosos del món passats de generació en generació, significa viure amb una “herència sense testament” com ella deia.

Aquests tresors estan en els dos sistemes: en els espais ciutadans web 2.0 i en els mitjans de comunicació tradicional. Tenir com a objectiu esquivar els perills, reconèixer el valuós, menystenir el que només és accessori, inútil, sobrer o demagògic és la nostra tasca pendent en aquesta realitat emergent plena d’oportunitats però també d’esculls i perills.

Article Publicat al Diari de Sabadell el 6 de juny de 2012

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.