Perquè m'he donat de baixa d'Orange

Tot i que la xarxa està plena d’exabruptes cap a les companyies telefòniques, i que les queixes de la ciutadania a l’oficina del consumidor no paren de créixer, no em vull estar-vos de dir perquè m’he donat de baixa de la companyia Orange.


Un dia em van trucar i em van dir que tenia una factura que s’havia de tramitar de 100 i pico d’euros. I que calia que immediatament ingressés aquesta quantitat a un número de compte i tot seguit enviés un fax confirmant que ja havia fet l’ingrés.

Vaig contestar que d’aquí un mes cobrarien la factura, com era habitual, i que mai s’havien trobat sense que no tingués saldo o que els hi vingués retornada cap factura. No tenia cap sentit que em fessin fer totes aquelles gestions i avançar els diners!

Però la petició era cruament calculada i sabien, perfectament, que estava lligada de cap i peus:

1. Si feia el que em deien i continuar amb la línia i el telèfon.

2. Si em donava de baixa havia de pagar com 200 i pico d’euros per penalització de no fer 2 anys que estic amb la companyia.

3. Si no feia res (ni em donava de baixa ni ingressava els diners) , se’m tallava la línia però seguiria pagant 60 euros del meu pla telefònic (un pla que es diu Delfin60).

Vaig haver de pagar, és a dir, vaig haver d’anticipar els diners. Una veritable estafa, perquè segurament volien liquiditat i captant diners dels clients fent-los ingressar factures pendents de tramitar posaven tots aquests diners al banc i cobraven interessos.


He necessitat 2 anys de permanència per poder canviar de companyia, i el pitjor de tot és que vaig a una altra que sé, de ben segur, que té el mateix nivell ètic que l’anterior. Mentre només comptin els beneficis, això,  en general,  és el que passa:  empreses opaques, sense responsables, on milers de treballadors truquen oferint ofertes mentre, en una sala d’executius els taurons decideixen la manera d’estafar amb guant blanc i sense conseqüències.

Periodisme ciutadà



Què és ser periodista? En principi no és posar un mòbil davant un fet i registrar-lo. Això és ser un testimoni de la realitat. Si confonem periodisme amb un apunt al blog o una piulada, és que patim una veritable confusió fruit de la profunda crisi de valors pel que fa al coneixement i la informació. Afortunadament, cada dia articles de bons diaris ens recorden què és el periodisme. Periodisme no és registrar, explicar una vivència personal.

Periodista no és el que es troba a l’L5 inundada o que viatjant pels EUA veu un tifó i el grava al mòbil. Periodisme tampoc no és fer-se ressò de les diferents versions d'un fet. Periodisme és explicar la veritat

Quina és la veritat en aquest exemple d’algú que grava al seu mòbil la inundació de la línia del metro? Encara que sembli el contrari, la veritat no és que hi hagi hagut inundacions per les fortes pluges. Això només és un fet, un fet rellevant, però un fet al cap i a la fi.


La veritat és saber quina és la qualitat de les nostres infraestructures, quin és el veritable problema, com hem arribat fins aquí: la manca d’inversió o que tenim unes infraestructures no preparades per a aiguats tan grans. Quina és la suma de factors que han produït aquest fet.



No és el mateix trepitjar l’andana inundada coneixent que és fruit d’una situació excepcional que saber que ha estat la manca d’inversions el que ens ha dut a aquesta situació. No és el mateix descobrir que la manca d’inversió és deguda a un tracte injust de Catalunya, per imaginar un altre supòsit, que descobrir que s’han fet unes obres defectuoses i que caldria demanar-los responsabilitats. Un periodista ciutadà pot dir-te el què, el quan, l’on. Però el per què només és la funció d’un bon periodista, algú que no tingui una visió interessada, esbiaixada, determinada i particular de la realitat.



No és la vivència en directe allò que converteix un subjecte en un periodista, sinó aquell que ens sap explicar el que estem realment vivint. I a més, això ho fa sense opinions gratuïtes. La sola explicació dels fets, de manera neutral i rigorosa, la veritable informació és el millor pont perquè ens puguem formar una opinió.



Efectivament la ciutadania pot ser abans que ningú al lloc de l’acció perquè amb els mitjans barats i les possibilitats dels mòbils es poden captar imatges i registrar en vídeo els fets in situ. Són els milions i milions d’ulls que cap periodista pot arribar a substituir.



El periodisme ciutadà significa una font, verídica, important, però no supleix el rol d’ordenar, contrastar i oferir una imatge de la realitat al més àmplia i exacta possible. A més, el periodisme ciutadà, quan participa en comentaris, no sempre amplia la informació, algunes vegades la distorsiona. En definitiva: la ciutadania amplia la notícia, vincula el lector amb el mitjà, millora la seva participació –abans només possible a través de les cartes al director– i augmenta la llibertat d’expressió, però no substitueix el rol del periodista. Com diria John V. Pavlik en relació amb internet, així com també amb la contribució en xarxa del periodisme ciutadà (no deixen de ser continguts d’internet):

“La seva qualitat varia molt, i va des d’allò excepcional a allò confús, passant per allò deliberadament enganyós.”



Aquesta manca de diferenciació d’allò bàsic causa estupor, no distingir comunicació i periodisme o no poder veure la diferència entre publicar en una editorial i autopublicar, en definitiva: el no tenir referents clars de prestigi ens porta a un magma immens d’informació indiferenciable. Per exemple, avui, molts en comptes de citar autors, llibres i referències, citen al Google com si fos la nova Bíblia, l’Enciclopèdia definitiva, el més gran dipòsit de saber del món. De nou, en àmbits bàsics ens cal no pas més, sinó jerarquia. Mai havia hagut tanta cultura, tant coneixement, tantes possibilitats a l’abast de tantes persones: només ens falten autoritats que ens assenyalin els llocs que no podem perdre’ns per conèixer i informar-nos.

Article publicat al diari de Sabadell, estiu 2013

Alguna cosa més sobre mi

Sobre aquest bloc

Calaix de sastre, ben bé com un bloc, on hi escric coses des de la immediatesa... també és un recull ordenat d'articles publicats o participacions radiofòniques. Els temes principals sobre els que m'agraden escriure tenen a veure amb la cultura, l'ecriptura, l'ètica... i tot allò que desperti el meu interès, i qui sap, si el d'algú més. Espero que siguis aquest algú més.